diumenge, 7 de maig de 2017

Pico de Alba (3.107 m) amb esquís

Ja havia pujat dues vegades al Pic d'Alba. La primera l'any 1974, en ple estiu, va ser un dels meus primers tresmils. La segona, una jornada històrica, per la cresta dels Quinze Gendarmes; una de les més clàssiques escalades de cresta dels Pirineus. Les dues ascensions estan més que caducades, de manera que avui, ja en la recta final de la temporada d'esquí, hem decidit fer aquesta ascensió amb esquís. A les cinc de la matinada sortíem de casa i, després d'un llarg viatge, poc després de les 9 iniciàvem l'ascensió des de la Basurta. En realitat no hem pogut aparcar a la Besurta perquè el pàrquing estava complet i hem hagut de deixar el cotxe força més avall. Les previsions del temps eren bones però quan hem iniciat l'ascensió el cel estava tapat per una nuvolada negra. Una vegada més hem tingut fe en el servei meteorològic i hem seguit endavant; no ens hem equivocat: els núvols s'han anat desfent a poc a poc fins deixar-nos un dia radiant. La primera part de l'ascensió, el camí de la Renclusa, ja la teníem molt vista. Com és habitual en aquesta època de l'any, hem fet la primera part a peu però aviat ens hem pogut calçar els esquís amb neu contínua. La nostra intenció era quedar-nos avui a dormir a la Renclusa però, tot i ser demà un dia laborable, quan hem preguntat ens han dit que estava complet. El motiu és que demà és festiu a França i tots els esquiadors de muntanya del país veí estaven concentrats a la Renclusa. Hem seguit l'ascensió per les àmplies pales de les geleres de la Maladeta Occidental, amb el pendent just per gaudir d'una plàcida ascensió, amb força desnivell però sense complicacions. L'itinerari és el mateix que vam seguir l'any passat per pujar el Diente de Alba però quan ja teníem a la vista i ben proper el Collado Inferior de Alba, hem girat a la dreta superant un petit llom des d'on es veia clarament la petita canal pero on s'ha de guanyar la Cresta de Tuca Blanca. Un llarg flanquejament ens ha portat al peu de la canal, on ens hem descalçat els esquís per pujar a la cresta. A dalt encara ens hem tornat a calçar els esquís per superar els darrers metres esquiables. Després hem deixat els esquís i, amb piolet i gampons, hem superat els darrers metres fins guanyar la cresta final i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic d'Alba (3.107 m). Els núvols s'havien anat retirant quedant-se a la carena divisòria i deixant la Maladeta ben neta de núvols. El panorama era molt extens: ben a prop teníem els diversos cims de la Maladeta Occidental. Cap a l'altra banda el Posets, el Perdiguero i tots els cims de la Vall d'Estós. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem iniciat el descens, pel mateix itinerari de pujada. Com que no teníem lloc al refugi hem hagut de baixar novament a la Besurta i hem anat a dormir a l'Escola de Muntanya de Benasque.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog, Quercus Films.  La banda sonora del vídeo és obra del grup Tahadi, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  



ENTRADES RELACIONADES:

Diente de Alba
esquís, 2016
Pic Cordier
esquís, 2011
Cresta dels 15
Gendarmes, 1979

ASSISTENTS: Luis - J. Rafel
DESNIVELL: 1.279 m
RECORREGUT: 14 km.
HORARI: 5 h 30 (pujada)
VISTA AMB DOARAMAveure
EL DESCENS: tot i que a la part principal d'aquesta entrada del blog hi trobareu el vídeo oficial de la sortida, també hem fet un vídeo complementari, de la sèrie making off, amb la gravació extensa de la baixada amb esquís. S'ha de dir que és només un seguit de seqüències de la baixada, potser molt monòtona, però que hem volgut conservar per a qui es vulgui distreure veient aquesta larga esquiada per les extensions nevades de la Maladeta



5 comentaris:

Anònim ha dit...

El Día de la Victoria en Europa fue el 8 de mayo de 1945, fecha en la que los Aliados de la Segunda Guerra Mundial aceptaron la rendición incondicional de la Alemania nazi. Tras el suicidio de Adolf Hitler durante la batalla de Berlín, la rendición alemana fue firmada por el Coronel General Alfred Jodl después de que fuera autorizado por su sucesor, Karl Dönitz. El Acta de rendición militar se firmó en el Cuartel General de Dwight D. Eisenhower, Comandante Supremo Aliado en Europa, el 7 de mayo en Reims (Francia) y el 8 de mayo el mariscal alemán Wilhelm Keitel firmó la rendición incondicional de la Wehrmacht en la sede de la Unión Soviética en Karlshorst, Berlín (Alemania).

J. Rafel Alsina Dalmau ha dit...

Luis, creo que deberías hacer alguna donación a la Wikipedia. Esto de parasitar los contenidos de la enciclopedia colaborativa sin hacer jamás ningún donativo está muy mal....

Por otra parte, esta información corrobora que el francés que nos dijo que se conmemoraba el armisticio no tenía ni idea. Como sabes, la primera guerra mundial acabó con un armisticio pero la segunda finalizó con la rendición incondicional, que es algo muy distinto.

Anònim ha dit...

Como hombre de ciencias que eres, deberías confesar que tu acusación de ausencia de donaciones no deja de ser una mera hipótesis (fantasiosa en grado sumo), que jamás verás corroborada a través del método científico.

Por tanto, ¡más ciencia y menos superstición!

J. Rafel Alsina Dalmau ha dit...

Bueno, quizá, sí. ¿Pero del Pico de Alba no hay nada que decir?

Anònim ha dit...

Que volveremos a subir otra vez (quizás por el Forau Tancau) para bajar por el Turonet hasta los Baños de Benasque.