dissabte, 27 de maig de 2017

El Serrat de la Foradada

Serrat d ela Foradada
Foto d'arxiu: El Serrat de la Foradada. Desembre 2014

Una petita matinal en solitari a Montserrat amb un recorregut equipat que porta al Serrat de la Foradada. L'objectiu era fer un recorregut per la zona d'Agulles fent fotos i vistes amb el dron, començant per aquesta petita ascensió que, per la seva singularitat, prometia grans vistes aèries. Avui, però, no era el millor dia. La previsió del temps era bona però quan he arribat a la zona, potser per haver vingut massa aviat, la muntanya estava envoltada de boira. La boira anava i venia, sense ser massa compacta, però deslluïa totalment les visions montserratines i, el que és pitjor, no permetia el vol del dron amb seguretat. He sortit de Can Massana, ara amb el pàrquing de pagament, pel camí del Coll de Guirló. Des del coll he seguit pel GR fins que, poc abans d'arribar al pas sota la Cadireta, he agafat el camí a la dreta que porta a la finestra de la Foradada. Poc abans d'arribar  a la finestra, quan ja estava pràcticament a nivell, he deixat el camí de la finestra per agafar un corriol a la dreta, poc marcat i perdedor, que ressegueix per sota el Serrat de la Foradada. Després de pujar uns minuts ja he vist a l'esquerra la primera instal·lació, una corda fixa que ajuda a fer un petit flanquejament. Després uns trams amb cadenes, fàcils però aeris, m'han portat sense massa dificultat a l'inici del Serrat. És un tram horotzontal, com un pont enlairat amb caiguda a banda i banda. Al fons ja es veia el cim principal, marcat amb una fita. Només hi ha un pas, en aquesta part final del recoregut, que requereix una mica d'atenció: es pasa un collet estret, amb una mica de baixada i pujada per l'altra banda. El pas està protegit amb una corda fixa que ens permet assegurar-nos. En realitat la corda fixa és un passamans que porta a una instal·lació de ràpel que baixa, amb un bon tros volat, per la mateixa finestra de la Foradada. Finalment he arribat al cim però no he pogut gaudir del singular panorama que es veu des d'aquest gran mirador. La boira encara anava i venia, tapant-t'ho tot a estones. He fet alguna foto i he iniciat la baixada pel mateix itinerari de pujada.
Després he anat cap al Portell Estret amb la intenció de prendre algunes viste aèries de la zona d'Agulles si finalment s'esvaïa la boira. Quan he arribat al coll la boira havia quedat per sota i, a poc a poc, s'anava fonent sota un sol gairebé estiuenc. He seguit fent la volta pel refugi i per la Portella retornat al punt de partida. Pel camí he captat diverses escenes aèries amb les que he fet quatre micro-pel·lícules per ampliar entrades antigues del blog. A l'apartat "més informació" d'aquesta entrada podeu veure aquestes micro-pel·lícules.


ENTRADES RELACIONADES:

El dron  a la
Foradada, 2015
Canal del
Ninet, 2011
Gran Xemeneia
d'Agulles, 1979

diumenge, 21 de maig de 2017

Estaragne, Campbieil i Lentilla, amb esquís

Avui hem tancat la temporada d'esquí de muntanya amb una nova ascensió de categoria. A aquestes alçades de la temporada queden pocs llocs on fer esquí de muntanya sense haver de fer una llarga remuntada amb els esquís a l'esquena. Aquest cap de semana s'ha obert la carretera d'accés al massís del Néouvielle, fins al llac de Cap de Long i el llac Aubert. Una bona ocasió per accedir a aquest massís, un dels darrers reductes que queden a mitjans de maig per als esquidors de muntanya. No ens va ser possible fer reserva al refugi d'Orédon perquè està tancat fins al primer de juny, de manera que hem previst la pernoctació al refugi lliure del llac Aubert. Portàvem també la tenda de campanya per si el refugi lliure estava ple. Ahir al vespre vam arribar al llac d'Orédon i, després de fer una petita exploració amb el cotxe comprovant que, efectivament, la carretera estava oberta fins al punt de partida de la sortida prevista, vam pujar al llac Aubert a provar sort amb el refugi lliure. Hi havia molta gent per la zona, especialment "furgoneteros"; semblava que tots els esquiadors de muntanya dels Pirineus estaven concentrats al Néouvielle. Vam arribar al refugi lliure i, només per provar, vam anar-hi a fer una ullada comprovant, amb gran sorpresa, que quedaven exactament dues places disponibles. A dos quarts de sis ens ha sonat el despertador i abans de les 7 del matí ja estàvem pujant per la vall d'Estaragne. Només hem portat els esquís a l'esquena durant 15 minuts, abans de trobar neu contínua per iniciar l'esquiada. El pic d'Estaragne és una ascensió relativament difícil amb esquís. El pendent és fort i diverses barreres rocoses li donen una certa exposició. Avui, però, les condicions eren bones i la neu no estava massa dura, de manera que hem pujat amb certa comoditat, amb les ganivetes posades. A les 10 en punt ja estàvem al cim de l'Estaragne (3.006 m). En el petit cim ens hem trobat diversos grups, tots amb el mateix objectiu. El panorama era molt extens, tot i que el dia, tal i com havia pronosticat el Méteo France, era de cel velat. A sota mateix es veia l'estació d'esquí de Piau-Engaly per on vam passar fa ben poc per fer el Soum des Salettes. Al davant, tot el massís del Monte Perdido i per l'altra banda les muntanyes del Néouvielle. Hem fet una panoràmica circular:

Des del cim de l'Estaragne ja es veia clarament l'itinerari de pujada al Campbieil, el proper objectiu de la jornada, amb una gran pala orientada en la nostra direcció i amb bon pendent. Hem baixat els primers metres amb els esquís  a l'esquena però ben aviat ens els hem tornat a calçar iniciant la remuntada del Campbieil. Una bona traça ens ha ajudat a superar aquesta pala i ben aviat hem arribat al segon cim de la jornada, el Campbieil (3.173 m). Des d'aquí l'Esteragne quedava molt avall i el panorama era encara més extens. Cap a ponent es veien moltes muntanyes que des de l'Esteragne no vèiem perquè el propi Campbieil ens les tapava. Entre moltes altres es veia el Vignemal amb la seva gelera, encara molt blanca. Hem menjat una mica contemplant el panorama. Hem fet la segona panoràmica del dia:

La baixada normal del Campbieil és per l'altra banda, just per on vam pujar ara fa 10 anys. Hem baixat uns metres pel llom fins a una zona plana on comença l'esquiada. Abans, però, hem volgut arrodonir la jornada amb una altra ascensió. El Pic de Lentilla és un cim secundari; de fet també s'anomena Campbieil SW i és un avantcim del titular de la denominació. És un bony en el llom que baixa del Campbieil cap a l'oest però també és un nus d'arestes perquè aquí comença l'aresta de Lentilla, que baixa en direcció al Lenquo de Capo i el Soum des Salettes. Hem deixat els esquís i, a peu, hem fet el curt trajecte fins al Pic de Lentilla (3.157 m). Malgrat ser un cim secundari, encara ens ha ofert noves perspectives de les muntanyes d'aquesta zona del Pirineu Central; des d'aquí teníem una vista impressionant del Campbieil, amb els espadats que cauen sobre Piau-Engaly defensats per unes cornises espectaculars. Hem fet la darrera panoràmica circular:

Hem retornat al punt on teníem els esquís i hem iniciat l'esquiada. Els primer metres eren una mica drets però ben aviat el pendent s'ha suavitzat i hem pogut gaudir d'una magnífica esquiada amb molt bona neu fins poc abans de la cua de l'embassament de Cap de Long. Aquí s'acaba normalment l'esquiada i només ens queda l'incòmode recorregut que voreja el llac fins a la presa. És un tram una mica desagradable però nosaltres ja veníem mentalitzats i finalment ens ha semblat més fàcil del que pensàvem. Hem arribat a la presa i, ja per carretera, hem baixat fins al punt de partida on havíem deixat el cotxe aquest matí.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, realitzada per la productora pròpia del Blog, Quercus Films. La banda sonora del vídeo és obra del grup TAHADI, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  



ENTRADES RELACIONADES:

Campbieil
esquís, 2007
GR10: Barèges
-Oredon, 2006
Ascensió al
Pic Long, 1989

dissabte, 13 de maig de 2017

GR1: Melianta - Els Masos

Avui hem fet la dinovena i penúltima etapa del GR1, entre Melianta i Els Masos, entrant a l'Empordà i encarant la recta final d'aquesta ruta que ens portarà en la propera etapa fins al mar Mediterrani. L'etapa d'avui ha estat una plàcida passejada entre camps de conreu i boscos, sense gairebé cap desnivell. Hem arribat en autocar a Melianta, una petita urbanització molt propera a Banyoles on vam acabar l'etapa anterior. Quan hem arribat ja ens estaven esperant en el bar-restaurant Ca l'Àngel, on vam dinar al final de l'etapa anterior, amb els croissants i cafès amb llet preparats. Després d'esmorzar hem iniciat la caminada en direcció a Centenys, un petit nucli de població. El camí ha seguit entre camps de conreu i diverses masies. Hem agafat algun tram de carretera i alguna pista asfaltada, una incidència bastant normal en aquestes zones tan humanitzades de les terres baixes. Hem arribat a Orriols, un poble una mica més important, amb un històric castell. Hem travessat el poble pel seu carrer principal fins arribar a l'església on hi ha una escala que sembla contruïda especialment per fer la foto de grup que tradicionalment fem a cada sortida del GR. Hem fet la foto en aquest punt singular i hem seguit el nostre camí. Ja ens quedava molt poc però després de passar l'autopista per sota d'un viaducte, quan la distància al final era mínima, el camí s'ha encabritat de sobte, pujant per un tallafocs amb un parell de llaçades. Superat aquest darrer i mínim obstacle, hem arribat a Els Masos, un petit nucli de població al costat de Llampaies. Allà ens esperava l'autocar per portar-nos a dinar al restaurant La Bassa, del poble de Ventalló, on hem gaudit d'un magnífic dinar.
I aquí teniu el vídeo amb el resum de les tres darreres etapes d'aquest GR (17-18-19). Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

GR92: Castell de
Montgrí, 2010
BTT Torroella
de Montgrí, 2006
BTT Aiguamolls
Empordà, 2006

dilluns, 8 de maig de 2017

L'Aneto (3.404 m) a traïció

Quan vaig llegir la guia d'esquí de muntanya d'en Dihinx, publicada recentement, em va fer gràcia la ressenya anomenada el Aneto por la Espalda. El títol semblava indicar que es proposava atacar el cim més alt dels Pirineus a traïció, per l'esquena. No era ben bé això sinó que es tracta d'una ascensió de gran categoria que ens porta al gegant dels Pirineus per un itinerari poc freqüent i en un entorn d'una grandiositat impressionant. Hem dormit a l'Escola de Muntanya de Benasque; ens hem llevat molt aviat i, després d'un bon esmorzar que ens havien deixat preparat els responsables de l'Escola, hem pujat a la Besurta. Hem iniciat l'ascensió amb els esquís a l'esquena pujant pel camí de la Renclusa. Poc després hem trobat la desviació d'Aigualluts i hem deixat el camí principal per entrar en aquesta vall. Hem passat el Forat d'Aigualluts i el Pla del mateix nom. Al final del pla, un pont de fusta ens ha facilitat el pas del riu, que baixava amb força cabal. A partir d'aquest punt ja hem pogut pujar amb els esquís als peus amb neu contínua. Al fons ja es veia l'Aneto per la seva cara més blanca; una gran extensió nevada, la millor pala esquiable de tots els Pirineus. Després de pujar una estona pel torrent de Barrancs hem arribat al peu de la gran extensió nevada. Hi ha una morrena molt marcada que ens serveix de referència. Resseguint aquesta morrena, deixant-la a l'esquerra i buscant els millors passos, hem anat guanyant alçada fins que hem arribat al final de la morrena, a dalt de tot. En quest punt hem deixat l'itinerari clàssic de l'Aneto per Aigualluts iniciant un llarg flanquejament ascendent a l'esquerra, passant per sota de les darreres estribacions de l'aresta nord de l'Aneto i entrant en una mena de circ tancat pels espadats que cauen del cim de l'Aneto. És un indret impressionant i solitari, lluny de les multituds que pujen l'Aneto per la via normal. L'única sortida per dalt d'aquest circ és una faixa nevada per sobre d'uns espadats. Vista des de l'entrada del circ sembla un pas molt exposat però a mesura que ens hem anat acostant ja no ens ha semblat tan difícil. Ens hem posat el material de seguretat, casc i ganivetes, i hem pujat fent llaçades seguint una magnífica traça fins que hem arribat a prou alçada per travessar la feixa amb poc pendent. D'aquesta manera s'evita fer cap volta maria en el tram exposat i el pendent suau facilita la maniobra. Al final del flanquejament encara s'ha de superar una curta pala de caiguda vertiginosa amb un parell de llaçades. Després arribem a les plàcides pales superiors que, ja sense dificultat, ens han portat fins a la cresta entre l'Espalda i l'Aneto. En un replà de la cresta ens hem tret els esquís i ens hem calçat els grampons per completar l'ascensió amb tàctica d'infanteria. La intenció era pujar primer el cim de la Espalda de Aneto però hem pujat un avantcim i hem desestimat el cim principal perquè ens ha semblat que no era gens prudent aventurar-se sense corda per la petita cresta que ens separava del cim. No hi havia més de 30 metres de distància i el nostre gendarme només tenia un parell de metres menys que el cim principal però hem decidit girar cua i dirigir-nos al cim més principal, l'Aneto. Abans, però, hem fet una panoràmica circular des de l'avantcim:

La cresta final de l'Aneto no tenia cap dificultat especial i en pocs minuts hem arribat al cim sense passar pel Pas de Mahoma. En aquell moment no hi havia gaire gent en el cim. Només hi havia un grup de francesos que han marxat en cinc minuts, una estona que hem aprofitat per subcontractar-los la foto del cim. Com sempre que hem pujat l'Aneto amb bon temps, el panorama era molt extens; des del cim més alt dels Pirineus no hi ha cap muntanya que ens pugui tapar la vista. Es veien les muntanyes del Pirineu Central, les de la Vall d'Aran i les serralades prepirinenques. Tot i que ja l'havíem fet l'any passat quan vam pujar l'Aneto per la via Normal, hem fet una nova panoràmica circular:

Hem estat una estona en el cim contemplant el magnífic panorama mentre bevíem una coca-cola de contraban que vam comprar a Benasc, lliure de l'impost del sucre.
Hem iniciat la baixada pel mateix itinerari de pujada; la cresta no ens ha presentat cap dificultat i la gran travessia de la faixa penjada tampoc ha estat especialment difícit tot i que hem baixat amb tota la prudència que aconsellava l'exposició d'aquesta part de l'itinerari. Finalment hem arribat al terreny franc i obert del glaciar de Barrancs iniciant una memorable esquiada per la immensitat blanca de l'Aneto. Hem arribat al Pla d'Aigualluts i hem completat a peu, amb els esquís a l'esquena, el darrer sector de la baixada.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, realitzada per la productora pròpia del Blog, Quercus Films. La banda sonora del vídeo és també obra del grup Tahadi, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  



ENTRADES RELACIONADES:

Aneto amb
esquís, 2016
Aneto pel couloir
Estasen, 1985
Ascensió al
Aneto, 1974

diumenge, 7 de maig de 2017

Pico de Alba (3.107 m) amb esquís

Ja havia pujat dues vegades al Pic d'Alba. La primera l'any 1974, en ple estiu, va ser un dels meus primers tresmils. La segona, una jornada històrica, per la cresta dels Quinze Gendarmes; una de les més clàssiques escalades de cresta dels Pirineus. Les dues ascensions estan més que caducades, de manera que avui, ja en la recta final de la temporada d'esquí, hem decidit fer aquesta ascensió amb esquís. A les cinc de la matinada sortíem de casa i, després d'un llarg viatge, poc després de les 9 iniciàvem l'ascensió des de la Basurta. En realitat no hem pogut aparcar a la Besurta perquè el pàrquing estava complet i hem hagut de deixar el cotxe força més avall. Les previsions del temps eren bones però quan hem iniciat l'ascensió el cel estava tapat per una nuvolada negra. Una vegada més hem tingut fe en el servei meteorològic i hem seguit endavant; no ens hem equivocat: els núvols s'han anat desfent a poc a poc fins deixar-nos un dia radiant. La primera part de l'ascensió, el camí de la Renclusa, ja la teníem molt vista. Com és habitual en aquesta època de l'any, hem fet la primera part a peu però aviat ens hem pogut calçar els esquís amb neu contínua. La nostra intenció era quedar-nos avui a dormir a la Renclusa però, tot i ser demà un dia laborable, quan hem preguntat ens han dit que estava complet. El motiu és que demà és festiu a França i tots els esquiadors de muntanya del país veí estaven concentrats a la Renclusa. Hem seguit l'ascensió per les àmplies pales de les geleres de la Maladeta Occidental, amb el pendent just per gaudir d'una plàcida ascensió, amb força desnivell però sense complicacions. L'itinerari és el mateix que vam seguir l'any passat per pujar el Diente de Alba però quan ja teníem a la vista i ben proper el Collado Inferior de Alba, hem girat a la dreta superant un petit llom des d'on es veia clarament la petita canal pero on s'ha de guanyar la Cresta de Tuca Blanca. Un llarg flanquejament ens ha portat al peu de la canal, on ens hem descalçat els esquís per pujar a la cresta. A dalt encara ens hem tornat a calçar els esquís per superar els darrers metres esquiables. Després hem deixat els esquís i, amb piolet i gampons, hem superat els darrers metres fins guanyar la cresta final i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic d'Alba (3.107 m). Els núvols s'havien anat retirant quedant-se a la carena divisòria i deixant la Maladeta ben neta de núvols. El panorama era molt extens: ben a prop teníem els diversos cims de la Maladeta Occidental. Cap a l'altra banda el Posets, el Perdiguero i tots els cims de la Vall d'Estós. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem iniciat el descens, pel mateix itinerari de pujada. Com que no teníem lloc al refugi hem hagut de baixar novament a la Besurta i hem anat a dormir a l'Escola de Muntanya de Benasque.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog, Quercus Films.  La banda sonora del vídeo és obra del grup Tahadi, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  



ENTRADES RELACIONADES:

Diente de Alba
esquís, 2016
Pic Cordier
esquís, 2011
Cresta dels 15
Gendarmes, 1979

dilluns, 1 de maig de 2017

Avenc de la Febró i ferrada de la Trona

Avenc de la Febró
Una sortida divertida i sense complicacions per la Serra de la Mussara, amb dos centres d'interès: l'avenc de la Febró i la via ferrada de la Trona. Hem arribat en cotxe al refugi de la Mussara, situat en un indret panoràmic de cara al mar; ens ha sorprès que estava ple de gent. Hem esmorzat mentre a fora bufava un fort vent, mot fred. Hem sortit seguint un tram del GR7 fins arribar, en pocs minuts, a l'antic poble de la Mussara, on hi ha una església mig enderraocada que només s'aguanta dreta perquè està apuntalada. Hem deixat el camí per acostar-nos a un mirador des d'on hem pogut contemplar el Camp de Tarragona i, mes lluny, el Delta de l'Ebre. Tot i que no era cap cim mínimament rellevant, hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al camí i hem seguit endavant travessant la carretera i agafant una pista, després un caminet, en direcció al primer punt singular de la jornada, l'Avenc de la Febró. Es tracta d'una gran esquerda que s'obre arran de terra, d'una fondària considerable. El camí recorre l'esquerda per fora fins que a l'altre extrem un corriol ens permet baixar sense dificultat al fons de l'esquerda. L'indret és impressionant: és com un congost d'altes parets però sense riu. Hem iniciat el recorregut pel fons de l'esquerda sense cap dificultat fins arribar, a la meitat del recorregut, a l'entrada d'una cova. Equipats amb el frontal i el casc hem entrat a la primera sala, de bona mida i amb un caos de blocs que mostra l'origen tectònic d'aquesta cavitat. Al fons de la sala, sobre els blocs, comença una galeria estreta. Hi havia marques de pintura i un cordill que marcava l'itinerari i ens assegurava la retirada si el recorregut es tornava laberíntic. Hem entrat a la galeria i l'hem anat recorrent superant alguns passos estrets però ni de bon tros tan angoixants con el pas del tap de xampany que vam superar a l'Avenc Emili Sabaté. Hem arribat a una petita sala superior amb una banyera natural, des d'on es podia baixar novament a la sala principal tancant el cercle d'aquest singular recorregut subterrani. Hem sortit de la cova seguint el nostre recorregut per l'esquerda fins que un amuntegament de grans blocs ens ha tancat el pas. En aquest punt hi ha la sortida de l'Avenc (tembé es pot tornar enrere fins al punt per on havíem entrat). Es tracta d'una curta ferrada que supera un pany de paret d'uns 10 metres amb equipament metàl·lic i aprofitant algunes preses naturals. Superat el pas hem seguit el camí en direcció al segon punt singular. Un curt recorregut per pistes i camins ens ha portat fins a l'inici de la via ferrada de La Trona. És una via curta però intensa, amb certa dificultat però molt ben equipada. Comença amb un curt pany de paret lleugerament desplomat. Després iniciem un llarg flanquejament amb passos equipats i preses naturals que ens ha fet gaudir molt. Hem arribat a un replà i, després de baixar un parell de passos, a la instal·lació d'un ràpel d'uns vuit metres. Després un curt pont nepalès i el darrer pany de paret fins al final de la ferrada, a la bauma anomenada Hospital del Carlins. Ha estat una magnífica via, amb bon equipament, preses naturals, ràpel i pont nepalès. L'únic punt feble és que s'acaba massa aviat.
Hem dinat a la bauma i hem fet volar el dron per prendre unes imatges aèries d'quests cingles abans d'iniciar el retorn. Hem retornat al refugi, que teníem molt a prop, encara que ens hem embolicat una mica per seguir un track de pare desconegut que havia despenjat en Joan de la secció de novatades del wikiloc. Finalment hem arribat al refugi per recuperar el cotxe i iniciar el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB amb la col·laboració, en les tomes aèries, de la productora Abueling Films i ha estat cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Avenc Emili
Sabaté, 2016
Avenc de la 
Febró, 2014
Ferrada de
Mestral, 2001