diumenge, 15 d’octubre de 2017

El Posets, per la cresta Veteranos - Gemelos

Cresta Veteranos - Gemelos
Una gran ascensió que teníem pendent des del novembre de 2015, quan vam intentar aquesta activitat però una nevada primerenca i el gel que hi havia a la cresta ens va fer caviar de plans i vam acabar fent la Cresta de Bardamina. Aquesta vegada, amb la meteorologia a favor però amb el temps una mica just perquè només disposàvem dels dos darrers dies del pont del Pilar, hem vingut  a la Vall d'Estós per fer aquesta Cresta. 
Amb les primeres llums del dia hem sortit del refugi d'Estós. Hem iniciat la marxa pel tram del GR11 que va fins a Viadós pel Puerto de Gistaín. Quan ja ens faltava molt poc per al coll hem deixat el GR per prendre un caminet a l'esquerra que, sense cap dificultat, comença a enfilar-se cap a la cresta. Al cap d'una estona hem arribat a la Collada Negra, des d'on hem començat a veure un gran panorama en direcció al Pirineu Occidental.
Comença aquí la llarga cresta que porta al Posets. Hem seguit pujant per aquesta cresta seguint un caminet que, tot buscant els millors passos, alternava el fil de l'aresta amb les vessants més fàcils. Sense cap dificultat hem arribat al primer cim de la jornada: el Pico de los Veteranos (3.125 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:
Hem deixat enrere el cim seguint per la cresta, encara fàcil però amb algun petit pas de grimpada, fins al segon cim de la jornada, el Pico de los Gemelos (3.160 m). Hem menjat una mica i ens hem equipat per superar el pas clau de l'ascensió que és la Brecha Carivé. Des del cim hem baixat uns metres fins arribar a una petita bretxa on hi havia un pitó antic. 
La baixada a la bretxa es fa amb ràppel, tot i que també es pot desgrimpar amb uns passos que no són difícils però sí exposats. Hem fixat la corda en el pitó i hem baixat en ràppel uns 8 metres fins a una cornisa penjada. Aquí, segons les ressenyes, hauríem d'haver trobat el segon rappel però no hi havia cap instal·lació i, el que és pitjor, la roca estava tan descomposta i inestable que era impossible muntar cap instal·lació si no era amb parabolts. Finalment hem decidit seguir amb el ràppel inicial, que havíem instal·lat amb una corda de 60 metres, encara que la recuperació de la corda no era possible des de baix, de manera que l'últim de la fila ha baixat desgrimpant després de recuperar la corda des de la cornisa.  
Un cop a la Brecha Carivé cal pujar escalant per la cara oposada, en direcció al Posets. Hem fet un parell de tirades assegurats amb la corda però després, ja en terreny fàcil, hem seguit sense assegurar per terreny sense massa dificultat encara que amb passos de grimpada i algun punt de certa exposició. Finalment hem arribat al Posets (3.375 m), el segon cim en altura de tots els Pirineus. Des d'aquí la vista era també extraordinària però no hem fet la panoràmica circular perquè ja tenim en el blog la magnífica panoràmica circular que vam fer l'any 2011. 
Eren ja les dues de la tarda i ens quedava el llarguíssim retorn, de manera que hem menjat quatre ganyips i hem iniciat el descens. El més raonable hauria estat baixar per la Ruta Real fins al refugi Ángel Orús però, com que finalment havíem programat aquesta sortida en només dos dies, havíem de baixar per la via normal de la Vall d'Estós fins al refugi i després fins a la sortida de la vall, on teníem el cotxe.
Hem tornat enrere recorrent tota l'aresta somital del Posets fins trobar l'inici de la via normal, marcada amb una fletxa de pintura vermella. Seguint les marques i algunes fites disperses hem baixat fins al Collado de la Paul. Cal dir que ens hem embolicat una mica perquè en algun moment hem perdut el camí però finalment hem arribat al coll i hem iniciat el llarguíssim retorn, primer per un pedregar i després ja per un bon camí fins al refugi d'Estós. Finalment hem baixat, ja a la llum dels frontals, fins a l'aparcament de l'entrada de la vall.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films, i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de las
Espadas, 2012
Ascensió al
Posets, 2011
Ascensió al
Posets 1977

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Refugi d'Estós

Refugio de Estós
Aprofitant la part final del pont del Pilar hem fet una sortida que teníem en cartera des de fa força temps. Vam venir a intentar la Cresta de los Veteranos fa un parell d'anys, al novembre, però en aquella ocasió havia caigut una nevada primerenca que ens va fer canviar els plans. Aquesta vegada, sota una onada de calor, les condicions de la muntanya són molt bones i hem decidit fer l'assalt definitiu a aquesta cresta.
A migdia hem arribat al pàrquing de l'entrada de la Vall d'Estós i hem iniciat la plàcida caminada per pujar al refugi. És un camí que hem recorregut moltes vegades però a la tardor és especialment atractiu pels colors dels arbres en aquesta estació. El camí és relativament llarg i hi ha uns 600 metres de desnivell però a poc a poc hem anat superant-lo passant pels punts singulars ja coneguts: la font, el camí de Batisielles, la cabana de Turmo... finalment hem arribat al refugi, on teníem una reserva.
Contràriament al que pensàvem, el refugi no estava ple tot i ser el pont del Pilar. Ens hem istal·lat i hem descansat una mica mentre esperàvem l'hora de sopar. Després d'un àpat discret, amb llenties òrfenes i llom al micròtom, hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una jornada dura i llarga...

ÀLBUM DE FOTOS (dels dos dies)  -  T R A C K

ENTRADES RELACIONADES:
Refugi 
d'Estós, 2015
Baixada
d'Estós, 1992
Bivac a
Estós, 1977

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Cap de Boumort i Cingles de Pessonada

Cingles de Pessonada
Avui hem fet una sortida amb dues fases ben diferenciades. En realitat podem dir que han estat dues excursions: una matinal, en realitat de matinada, i l'altra de matí i tarda. A més, teníem un altre objectiu, potser el principal de la sortida, que era poder sentir la "brama" dels cèrvols, que es dóna cada any per aquestes dates a la reserva de Boumort.
Ahir al vespre vam arribar al refugi forestal de Boumort per una pista relativament bona però només apta per a tot-terrenys. El refugi és lliure i no gaire confortable, ja que cal dormir a terra, però veníem preparats i ens vam acomodar de la millor manera possible. Pels boscos del voltant, en aquella hora del capvespre, sentíem brams en totes direccions però que no vam poder veure cap cèrvol.
Encara era fosc quan ens hem llevat en el petit refugi forestal. Després de recollir tot el material hem iniciat la primera excursió, que era un curt recorregut amb ascensió al punt més alt de la Serra. Sense cap dificultat hem pujat per un caminet que en poc temps ens ha portat al cim del Cap de Boumort (2.077 m). Era encara fosc quan hem arribat al cim però aquesta excursió nocturna ens ha permès sentir els primers brams del dia i també poder gaudir de l'espectacle de la sortida del sol des d'aquest gran mirador. Hem pogut gaudir de la visió inèdita de la silueta del Pedraforca retallada en el cel vermell de la sortida del sol. Hem esperat una estona fins que s'ha fet de dia. Després hem fet una panoràmica circular:

A la baixada hem fet una petita variant per poder fer una ullada des de les altures a la Vall de Cabó, un indret solitari que ens ha impactat per la seva bellesa vista des dels altiplans del Boumort.
Aquí teniu la pel·licula d'aquesta primera fase de la sortida. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



Des del refugi, ja en cotxe, hem recorregut una llarga pista que porta fins al poble de Pessonada, on començava la segona part de l'activitat d'avui. A la sortida del poble hem agafat el camí de La Portella pels Escaligons, un camí amb dos petits trams equipats que s'enfila fins a dalt del Cingles de Pessonada. El camí planeja fins a l'ermita de la Mare de Déu de la Plana i després comença a pujar pel cingle. Vist de lluny sembla impossible que hi hagi un camí que superi el cingle però a mesura que pugem, el camí va buscant els passos fàcils i ens porta sense dificultat al cim. Únicament hi ha un parell de passos equipats, dos petits murs que se superen amb l'ajut d'uns esglaons metàl·lics.
Des de la Portella, marcada amb una gran fita, hem seguit per sobre del cingle amb grans vistes de la Conca de Tremp. Ens hem desviat una mica per baixar a la Feixa de Batllevell, on hi ha algunes cledes. Hem tornat al capdemunt del cingle i hem seguit una mica més. Més amunt ens hem desviat novament per recórrer una feixa estreta i vertiginosa que porta a un antic punt d'observació del temps de la Guerra Civil. Hem menjat una mica abans de retornar novament a la part superior del cingle, on hi ha encara diverses trinxeres, per acabar de pujar fins al cim de la Rocalta (1.489 m). El dia es mantenia magnífic, sense cap núvol, i el panorama era molt extens, especialment sobre la Conca de Tremp i els Montsecs. Hem fet una panoràmica circular:

Hem iniciat la baixada i aviat hem arribat a la Portella, el punt on al matí havíem arribat a dalt del cingle. Podríem haver baixat pel mateix camí de pujada, els Escaligons, però hem optat per baixar per un itinerari diferent. Un bon camí va resseguint el cingle mentre aquest va perdent alçada. Hem arribat a una curiosa ermita, la de Sant Joanet, a sota d'una bauma. Finalment hem arribat al pla, per on, entre camps de conreu, hem retornat fàcilmet a Pessonada.
I aquí teniu el segon vídeo, el dels Cingles de Pessonada. Com l'altre, ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:





ENTRADES RELACIONADES:
Torreta de
l'Orri, 2017
BTT Serra de
Boumort, 1999
Barranc de
l'Infern, 1991

dissabte, 30 de setembre de 2017

GR7: Les Escaldes - Aixirivall

GR7: Les Escaldes - Aixirivall
Avui el grup de caminadors del GR ha iniciat un nou projecte. Es tracta del GR7, un camí de gran recorregut que forma part d'un camí encara més llarg, d'abast europeu, E4, que ve de l'altra punta del continent i acaba a Tarifa. El nostre projecte és fer només el tram català d'aquest llarg camí però afegint un sector inicial que comença a Porta, a la Cerdanya Francesa, i travessa tot Andorra fins a la frontera de La Farga de Moles.
Avui havíem d'iniciar el nostre recorregut amb una etapa de muntanya entre Porta i Grau Roig passant per la Portella Blanca d'Andorra però la previsió de mal temps ens ha portat a fer un canvi de plans. Hem fet la tercera etapa del nostre projecte, entre Les Escaldes i Aixirivall. Una etapa una mica més curta i de baixa altitud, més adequada per un dia gris i plujós.
Hem començat la caminada a prop de Les Escaldes,  a la carretera que porta a l'Estany d'Engolasters. Per un camí empedrat hem baixat fins a l'entrada de les Escaldes i, després d'un curt tram per carretera, hem agafat un camí pel bosc, paral·lel a la carretera. A poc a poc, aquest camí es va apartant de la carretera i comença una pujada, que es va fent més dreta fins arribar al Collet de la Palomera (1.704 m), el punt més alt de l'etapa.
Just en aquest punt ha començat a ploure i la puja ja ens ha acompanyat tot el camí. Hem baixat una mica fins a un segon collet, el Collet de Costasseda (1.627 m). Després hem iniciat una llarga baixada fins al poblet de Certés i més endavant pel de Llumeneres. Hem passat al costat d'una cascada i hem iniciat la darrera pujada de la jornada, per superar un petit llom, darrer obstacle de la jornada. Finalment hem baixat en direcció al poble d'Aixirivall. Abans d'arribar-hi hem acabat l'etapa, a la carretera on ens esperava l'autocar.
Ha estat una etapa relativament curta però en un dia com aquest ens ha permès gaudir d'una bona excursió pels indrets menys coneguts del Principat d'Andorra, evitant l'alta muntanya que avui era poc recomanable.
Com que avui l'etapa prevista era molt llarga, no teníem previst un dinar de restaurant però sí un berenar a base de torrades amb embotits, formatge i truita. Hem acabat berenant al restaurant Tapanyam, que ja coneixíem de quan vam passar per la Cerdanya fent el Camí dels Bons Homes.
Aquesta vegada no hi ha vídeo però sí que tenim un muntatge de fotografies que ha  estat produït per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
VF Roc del
Quer, 2010
GR11: Encamp-
Ordino, 1997
GR11: Esparvers
- Encamp 1997

dilluns, 25 de setembre de 2017

Forat Gran de la Feixa Alta i Gran Diagonal

Cova dels Talibans
No fa gaire que vam fer l'ascensió al Pollegó Inferior del Pedraforca per la Gran Diagonal, de manera que aquesta activitat encara no la teníem caducada. Avui, però, hem repetit aquesta ascensió complementant-la amb una visita al Forat Gran de la Feixa Alta, una curiositat natural que realment es mereix una visita.
El Forat Gran de la Feixa Alta, denominada per alguns com a Cova dels Talibans, és una cova en forma de túnel de bona mida, situat en els cingles que limiten per la part baixa la Feixa Alta, a la cara sud del Pedraforca. Hi ha un gran pont de roca abans del túnel principal i el recorregut està equipat amb cordes fixes, de manera que es tracta d'una activitat a mig camí entre el camí equipat i la via ferrada. Hem de ser prudents amb l'equipament de la via: els anclatges són parabolts aparentment molt sòlids però les cordes són antigues i no ens en podem refiar massa.
Hem deixat el cotxe al principi de la pista que porta al Coll de Jou des de la carretera del Mirador del Gresolet. Després de pujar una mica per la mateixa pista hem iniciat la pujada pel Torrent de Cal Ninot, que porta directament al peu de la cara sud del Pollegó Inferior i a la Gran Diagonal. El camí està poc definit però hi ha fites i marques de pintura vermella que ens ajuden en els punts dubtosos. Al cap d'una estona ja es veia clarament, a la nostra dreta, la cova i el pont de roca. Hem deixat el camí anant cap a la cova. No hi ha camí definit sinó que hem d'anar directament en direcció al pont de roca procurant evitar les zones de vegetació més densa. Hi ha alguna traça de camí però sense continuïtat.
Al peu del gran pont de roca trobem un mur amb una corda fixa. És l'inici del tram equipat. Hem superat el mur sense massa dificultat i hem flanquejat a la dreta fins a l'entrada de l'arc. Aquí trobem el pas més fi de tot el recorregut. Es tracta d'una placa que hem de superar amb un flanquejament ascendent, equipat també amb una corda fixa. Superat l'arc i després de completar la pujada d'una canal amb passos fàcils trobem un caminet a la dreta. És un camí estret i penjat sobre l'abisme però sense dificultat, que ens porta flanquejant fins a l'entrada de la cova.
El Forat Gran de la Feixa Alta és un túnel excavat a la roca per l'erosió. Té uns 80 metres de llarg, amb suau pujada, i comunica amb la Feixa Alta, una llarga feixa que recorre la base de la paret sud del Pollegó Inferior fins a l'inici de la Gran Diagonal. Hem travessat el túnel sense dificultat, arribant a la Feixa Alta.
La segona fase de l'activitat d'avui és la Gran Diagonal, una àmplia cornisa que puja en diagonal per sota de la gran paret sud del Pollegó Inferior. Per la Feixa Alta hem arribat al peu de la Gran Diagonal i, després de menjar una mica, hem iniciat l'ascensió. És fàcil i només a la part de dalt hi ha un petit tram equipat amb una cadena. Després hem pujat per una tartera fins arribar al peu de la canal final, uns 15 metres que hem superat fàcilment però encordats. Just quan estàvem superant aquesta petita dificultat ha arribat la boira tapant tota la muntanya. Hem arribat al cim del Pollegó Inferior (2.436 m) envoltats per la boira. Avui no hem pogut fer la panoràmica però ja la teníem de la darrera vegada que vam pujar aquí.
Després d'uns minuts de descans i de menjar alguna cosa hem iniciat el descens per un altre itinerari singular: les Costes d'En Dou. És un camí que baixa directament per la cara del Pollegó que mira a Saldes. Vist de lluny sembla que hagi de ser una difícil escalada però el camí és ben fàcil i només en algun punt aïllat cal posar les mans. Hem seguit tot el camí fins desembocar a la tartera de l'Enforcadura poc abans del camí transversal que porta al Refugi Lluis Estasen. Hem seguit baixant fins trobar el PR que va a Gósol. Aquest camí ens ha portat directament al punt de partida.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida. En aquesta ocasió és de producció pròpia:



ÀLBUM -  TRAKS:  GRAN DIAGONAL - COVA

ENTRADES RELACIONADES:
La Gran
Diagonal, 2014
Pollegó Inferior
Pany-Haus, 1978
Pollegó Inferior
via Font, 1976

diumenge, 17 de setembre de 2017

Per la Serra de Busa

El Pla de Busa és un indret singular de les serres prepirenaiques. Es tracta d'un extens altiplà defensat per totes bandes per alts cingles, situat en un extrem de Solsonès, sobre la població de Sant Llorenç de Morunys. Només havíem estat en una ocasió per aquest indret, quan vam fer, l'any 1988, una ruta de BTT per la Serra de Busa. Avui hi hem tornat per fer un recorregut integral que fa tota la volta al Pla de Busa resseguint en bona part del camí els cingles que el limiten.
El punt de partida ha estat la masia del Pujol, una casa rural i restaurant molt popular. Des d'aquí agafem el camí que puja al Pla de Busa pel Pas de l'Escala. Es un camí que puja pel bosc en direcció al cingle i que poc abans d'arribar a dalt supera el pas clau amb l'ajuda d'una escala metàl·lica d'uns 10 metres. Superat aquest pas, que no té dificultat, trobem un tram equipat amb cables d'acer i esglaons de fusta i ben aviat arribem al Pla de Busa. L'itinerari recorre ara tot el cingle per la part superior amb grans paisatges. Hem arribat al mirador de La Bertolina des d'on es veu tota la Catalunya Central, des de Montserrat fins al Montseny. Amb grans vistes, hem anat resseguint el cingle fins a un segon mirador, el del Serrat de la Capella, i després fins al cim de la Guardiola (1.448 m), un vértex geodèsic de primer ordre on hi ha una torre de vigilància d'incendis. Hem fet una panoràmica circular:

Seguint el nostre camí hem travessat el pla, deixant per una estona el cingle, fins arribar al Capolat, on hi ha un altre mirador. Des d'aquí teníen una gran vista de tota la Vall de Lord i les muntanyes del Prepirineu. 
El camí segueix ara cap al cim del Cogull, el més alt de Busa, però abans hem volgut visitar l'indret més singular de la Serra de Busa: el Capolatell. Es tracta d'un apèndix del Pla de Busa que està tancat per tot arreu per alts cingles; l'únic accés és per un pont metàl·lic. Aquest lloc va ser utilitzat com a presó durant la guerra de la Independència per tancar-hi presoners de guerra. El pont era de fusta i un cop que es retirava el pont ningú podia sortir d'aquest presó natural.
Després de visitar aquest indret singular hem tornat enrere fins al mirador del Capolat i hem reprès el nostre camí resseguint el cingle fins al cim del Cogull (1.526 m), el punt més alt de la Serra de Busa. Hem seguit encara pel cingle fins que hem agafat una pista que baixa a l'esquerra. Més endavant hem deixat la pista, agafant un camí que enllaça amb el camí de pujada, per sota del pas de l'Escala. Ja només quedava defer la primera part del camí de pujada però encara hem fet una variant, acostant-nos a la Cova del Xalet, una bauma penjada del cingle que havia estat refugi de fugitius durant la guerra civil. Retornats al camí principal, hem completat la baixada fins al Pujol. 
Ha estat una magnífica excursió que ens ha permès recórrer els indrets singulars de la Serra de Busa i gaudir de grans vistes de la Catalunya Central i el Prepirineu. 
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

GR1: S.Llorenç
-Llinars, 2016
Per la Vall de
Lord, 2012
BTT pel la Serra
de Busa, 1988

diumenge, 10 de setembre de 2017

El Caminito del Rey

En el segon dia d'estada per Málaga hem recorregut el Caminito del Rey, que era l'objectiu principal del nostre viatge a Andalusia. Es tracta d'un camí equipat -més aviat sobreequipat- que recorre el Desfiladero de los Gaitanes. És un camí espectacular, penjat sobre els espadats del congost, però sense dificultat. 
Havíem llegit comentaris de gent que parlava dels grans perills del camí però la realitat és ben diferent. Aquesta fama de difícil ve de quan el camí, construït fa més de cent anys, estava en estat ruïnós. Efectivament, després de molts anys aquest camí va quedar en desús i es va anar degradant fins al punt de quedar en estat de ruïna total. Recórrer el camí en aquelles condicions no era només perillós sinó temerari però recentment, amb una gran inversió, es va reconstruir totalment habilitant-lo per a la seva explotació turística. Ara la dificultat és mínima i el seu recorregut és més semblant a un parc temàtic que a una activitat en el medi natural. El punt negatiu és la massificació, que desllueix totalment aquesta activitat.
Hem arribat al restaurant El Kiosko, punt de partida de l'aproximació al Caminito. Després de recórrer uns metres per la carretera hem entrat a un túnel, equipat amb llum artificial, que travessa una petita muntanya. A l'altra banda, una pista ens ha portat en pocs minuts al punt de control de l'entrada al parc. Aquí hem fet la primera cua, ja que l'entrada al Caminito està regulada i deixen passar un grup d'unes 50 persones cada cert interval de temps. Ja portàvem les entrades des de casa, comprades per internet, amb indicació de l'hora a la que podíem entrar. Ens han donat el casc, obligatori, i ens han explicat les instruccions i normes de seguretat abans de donar-nos pas.
Finalment hem entrat al camí; l'equipament és màxim, amb passarel·les de fusta i baranes de cable d'acer que el fan molt segur. Hem seguit el camí, penjat sobre els cingles del Desfiladero de los Gaitanes, amb grans vistes del congost. Després d'un tram amb passarel·les hem arribat a la zona intermitja, amb una pista que porta al tram final del Caminito. Després un segon tram equipat i el pont penjat que passa a l'altra banda del riu. Una passarel·la final, penjada d'una paret vertical, ens porta fins al final del Caminito. Només ens quedava un curt tram per una pista per arribar a la parada de l'autobús que ens ha retornat al punt de partida. 


ENTRADES RELACIONADES:

Canal dels 
Ganxos, 2015
Caiac a
Montrebei, 2015
Cala de ses
Baladres, 2015

dissabte, 9 de setembre de 2017

El Torcal de Antequera

Aquest any la Diada ens ha ofert un magnífic pont de tres dies i l'hem aprofitat per fer una sortida una mica exòtica, fora dels terrenys de joc habituals de les nostres activitats de muntanya. Aquest matí hem agafat l'avió i hem arribat a la ciutat de Málaga. Érem una bona colla: 14 persones. Allà hem llogat uns cotxes per anar a Antequera a fer una caminada per la zona del Torcal de Antequera. L'excursió programada per avui era poca cosa i no teníem pressa, de manera que ens hem permès el luxe de fer una parada tècnica per esmorzar una tassa de xocolata amb xurros a La Antequerana, un establiment típic de fama mundial.
Després de refer les forces hem anat al centre d'interpretació del Torcal de Antequera, punt de partida del recorregut previst. Es tracta d'una curta passejada entre les curioses roques d'aquest indret, una zona geològicament singular amb agulles de formes capricioses que recorda, encara que sigui amb tipus de roca diferents, les muntanyes de Montserrat o les de La Pedriza. Aquí es tracta de roca calcària sobre la que l'erosió ha esculpit roques i agulles de formes molt diverses. El camí que hem seguit és una de les rutes marcades, concretament el camino amarillo, que ens ha permès en un parell d'hores tenir una visió global d'aquest curiós paratge natural. Hem passat al costat de roques curioses com el Camello, los Prismáticos o el Adelantado, abans de retornar al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:

El Castell de
l'Airosa, 2015
Travessia de
Montserrat, 2011
Exploració a la
Pedriza, 1978

dissabte, 2 de setembre de 2017

Excursió pels Cingles de Vallcebre

De retorn de vacances hem fet una excursió pel Berguedà; concretament pels cingles que envolten la població de Vallcebre. És una excursió sense complicacions, amb grans panorames i un petit pas equipat.
Sense matinar gaire hem arribat a la població de Sant Corneli. Hem esmorzat una mica en el bar i hem iniciat la caminada. Hem sortit en direcció  a la part superior del poble veient al fons la petita muralla dels cingles. El camí puja directament fins al peu del cingle on trobem un pas equipat. És un tram de camí amb esglaons de pedra i protegit amb cadenes i baranes de ferro, però sense cap dificultat. Hem arribat a la part superior del cingle, a l'indret anomenat Grau dels Boits, per on passa una petita pista de terra. Hem seguit aquesta pista que ressegueix el cingle amb grans vistes de les muntanyes del Berguedà: Pedraforca, Moixeró, Tossa d'Alp, Puigllançada...
Al cap de poc hem vist una agulla calcària despresa del cingle, que ens ha donat l'oportunitat de fer una petita grimpada. Més endavant la pista es converteix en un caminet que va seguint tot el cingle. Hem arribar al Torrent de la Jou, que el camí travessa per un pont sobre l'engorjat. Aquest riu ja el coneixíem perquè vam baixar-lo fa uns anys; és el barranc del Forat Negre.
Per l'altra banda del riu hem pujat per una zona pedregosa fins arribar a la carretera de Vallcebre. L'hem travessat seguint una petita pista asfaltada i després uns camins que ens han portat al poble de Vallcebre evitant la carretera principal. Hem pres un refresc en el bar del poble abans de seguir el nostre camí. En poc temps hem arribat a l'ermita de Santa Magdalena, situada en una clariana del bosc. Després el camí torna al cingle, que resssegueix en la seva part final fins retrobar el camí de pujada en el Grau dels Boits. A partir d'aquí només hem hagut de desfer el camí de pujada per retornar a Sant Corneli.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

La Gran
Diagonal, 2014
Barranc del Forat
Negre, 2011
Roques d'
Empalomar 2008

dijous, 17 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Prafleuri - Arolla

Amb l'etapa d'avui hem completat la travessia Chamonix-Zermatt, la fita que ens havíem proposat en aquesta sortida. Una nova etapa de muntanya, dura i amb alguns sectors difícils, que hem completat sense problemes arribant a Arolla.
L'esmorzar del refugi de Prafleuri, sense ser comparable als buffets lliures dels hotels, era molt millor que els crostons de pa sec que ens van donar a la Cabanne de Mont Fort, de manera que hem sortit del refugi amb la panxa plena i amb ganes de gaudir dels grans panorames alpins. 
El camí comença pujant un petit coll, el Col des Roux (2.804 m), situat a sobre mateix del refugi. Hi hem arribat en menys d'una hora. Des del mateix coll ja es veia a baix el Lac des Dix, un embassament de muntanya per on segueix el nostre camí. Hem baixat fins gairebé el nivell del llac i després hem pres una petita pista que ressegueix tot el llac, pràcticament sense desnivell. Hem arribat a la capçalera del llac on, segons la guia que portàvem, hi havia un pont penjat a l'indret conegut com a Pas du Chat. Sembla ser que el pont ja no existeix i el traçat del camí és totalment diferent; ara coincideix en bona part del seu recorregut amb el camí que porta a la Cabanne des Dix. Tampoc hem sabut identificar el Pas du Chat, ja que només hi ha un camí ben traçat que puja fent ziga-zagues per un fort pendent. 
Més amunt el camí segueix per una petita cresta que sembla ser la morrena del glaciar i poc després hem arribat a la bifurcació entre el camí de la Cabanne des Dix i el d'Arolla. El nostre camí, el del Col de Riedmatten i Arolla, baixa a una valleta pedregosa que no és més que l'antic llit de la llengua del glaciar de Chaillon. El camí ens ha portat entre blocs i pedres però ben marcat fins que, quan ja estàvem ben a prop del coll, hem trobat un sector de certa dificultat, una zona força pendent de pedres, grava i sorra on el camí ha desaparegut, aparentment escombrat per les esllavissades. Són poc metres però complicats i una mica perillosos per la inestabilitat del terreny. Més amunt hem recuperat el camí, que puja per una canal terrosa però ben traçat, deixant a la dreta la variant del Pas de Chèvres que puja per una escala metàl·lica i per uns pasos equipats. 
Finalment hem arribat al Col de Riedmatten (2.919 m), una petita bretxa que dóna entrada a la Vall d'Arolla. Des del mateix coll hem pogut gaudir d'una visió espctacular: el Cerví treient el cap per darrere de les muntanyes d'Arolla. Aquí acaben les dificultats però encara ens quedava una llarga baixada fins al final d'etapa. Hem anat baixant entre prats i instal·lacions d'esquí fins arribar a Arolla, un poble molt turístic amb una petita estació d'esquí i una de les principals bases de l'alpinisme al Valais. Ens hem allotjat a l'hotel Le Pigne d'Arolla, que ja coneixíem de la nostra anterior estada en aquest indret. Molt recomanable. 


ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino
Prarayer, 2015
Tour del Cervino
Arolla, 2015
Tour del Cervino
Lac Moiry, 2015

dimecres, 16 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Mont Fort - Prafleuri

L'etapa d'avui ha estat molt diferent de les dues anteriors. Ha estat una etapa més dura i més de muntanya, superant tres colls. Hem esmorzat al refugi de Mont Fort. Dir que l'esmorzar era una mica pobre seria massa generós. La veritat és que l'esmorzar d'aquest refugi és dels pitjors que hem provat en molt temps; massa pobre per ser un refugi situat en plena estació d'esquí i que durant el dia funciona com a restaurant servint tota mena de plats. 
Després del simulacre d'esmorzar hem sortit per un camí de flanc molt ben traçat en direcció  a la vall de Bagnes. Hem arribat a un punt on el camí gira i s'orienta paral·lel a la vall, amb grans vistes del gran Combin. Després d'una estona gaudint del magnífic camí de balcó hem arribat al primer coll de la jornada, el Col Termin (2.648 m).
Hem passat a la Vall de Louvie, inundada de llum, baixant una mica per començar ben aviat a remuntar en direcció al segon coll. Hem trobat algun petit tram equipat amb cadenes però sense cap dificultat especial. El coll de Louvie es veia molt llunyà però no hem trigat gaire en arribar-hi. 
A partir d'aquí el panorama canvia radicalment. Hem deixat enrere els prats alpins per entrar en el territori de la pedra. A baix es veu una gran extensió aparentment plana. És el Grand Désert, un altiplà ocupat per una enorme pedrera, restes d'un glaciar en retrocés. Hem baixat fins al Grand Désert i l'hem travessat prenent com a referència un gran bloc de pedra pintat. Des d'aquí només quedaven poc més de cent metres de desnivell per al tercer i definitiu coll però la cosa s'ha complicat perquè el camí passa per una zona pedregosa pujant i baixant sense acabar d'arribar al coll. Finalment hem arribat al Coll de Prafleuri (2.987 m) i hem iniciat la baixada definitiva en direcció al refugi, a on finalment hem arribat.


ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino
Zinal, 2016
Tour del Cervino
Gruben, 2016
Tour del Cervino
Jungen 2016

dimarts, 15 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Le Châble - Mont Fort

Avui hem fet la segona etapa d'aquest estiu a la Chamonix-Zermatt. Després de la fàcil etapa d'ahir, la d'avui es presenta molt més complicada. Cal superar un desnivell de més de 1.600 metres, ja que el punt de partida està a poc més de 800 metres d'altitud i el final d'etapa a la Cabanne de Mont Fort està a més de 2.400 m. Tot i això, no és una etapa difícil perquè passa por zones urbanitzades amb molts camins, pistes d'esquí i carreteres, de manera que el camí es fa amb certa comoditat. 
La gent que fa aquesta mena de rutes pels Alps, com el Tour del Mont Blanc o el del Cerví, aprofita, quan es pot, els transports públics i especialment els telefèrics per estalviar-se les parts més dures de les etapes. La d'avui és un cas típic, ja que els més de 1.600 metres de desnivell es poden reduir a poc més de 200 agafant el telefèric que porta des de Le Châble fins a Les Ruinettes, a uns 2.200 metres. Nosaltres, com saben bé els seguidors del blog, som integristes del GR i sempre evitem els ajuts artificials i completem a peu totes les etapes. Avui, però, la Magda tenia els molèsties als peus i ha preferit estalviar-se la part més dura de la pujada per reservar-se de cara a les dues etapes posteriors, també dures i sense escapatòria.
De bon matí, mentre la Magda anava a l'estació inferior del telefèric de Verbier, he iniciat la llarga caminada en direcció  a Les Ruinettes. A poc a poc, per camins i pistes entre els boscos, he anat guanyant desnivell sobre la vall de Bagnes. He passat per diversos poblets i cases disperses i també he trobat moltes fonts. La part final, ja per les pistes d'esquí, m'ha ofert grans vistes sobre el massís del Mont Blanc i el Grand Combin, molt a prop. Ja arribant a l'estació de Les Ruinettes hi havia una concentració de parapentistes que tenen en aquell indret una bona base d'enlairament. He arribat, molt abans del que havia previst, a l'estació de Les Ruinettes. La Magda m'estava esperant a la terrassa del bar. Abans d'iniciar la segona part de l'tinerari, hem pres un refresc contemplant el gran panorama.
La segona part de l'etapa ja era molt fàcil. Una pista molt ampla ens ha portat en direcció a la Cabanne de Mont Fort; més endavant hem deixat la pista pujant per un camí ben marcat des d'on ben aviat hem vist el refugi, situat sobre un llom a resguard d'allaus i esllavissades. El refugi de Mont Fort està integrat en l'estació d'esquí; funciona també com a bar-restaurant i s'hi serveixen tota mena de plats i begudes. Fins i tot hi ha magnífica una wifi lliure. Ens hem instal·lat en el refugi i hem fet la migdiada. Després, un bon sopar i a dormir aviat. Demà tenim una nova etapa. 


ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino
Europahüte, 2016
Tour del M.Blanc
Ferret, 2010
Tour del M.Blanc
Ref.Bonatti, 2010