diumenge, 21 de maig de 2017

Estaragne, Campbieil i Lentilla, amb esquís

Avui hem tancat la temporada d'esquí de muntanya amb una nova ascensió de categoria. A aquestes alçades de la temporada queden pocs llocs on fer esquí de muntanya sense haver de fer una llarga remuntada amb els esquís a l'esquena. Aquest cap de semana s'ha obert la carretera d'accés al massís del Néouvielle, fins al llac de Cap de Long i el llac Aubert. Una bona ocasió per accedir a aquest massís, un dels darrers reductes que queden a mitjans de maig per als esquidors de muntanya. No ens va ser possible fer reserva al refugi d'Orédon perquè està tancat fins al primer de juny, de manera que hem previst la pernoctació al refugi lliure del llac Aubert. Portàvem també la tenda de campanya per si el refugi lliure estava ple. Ahir al vespre vam arribar al llac d'Orédon i, després de fer una petita exploració amb el cotxe comprovant que, efectivament, la carretera estava oberta fins al punt de partida de la sortida prevista, vam pujar al llac Aubert a provar sort amb el refugi lliure. Hi havia molta gent per la zona, especialment "furgoneteros"; semblava que tots els esquiadors de muntanya dels Pirineus estaven concentrats al Néouvielle. Vam arribar al refugi lliure i, només per provar, vam anar-hi a fer una ullada comprovant, amb gran sorpresa, que quedaven exactament dues places disponibles. A dos quarts de sis ens ha sonat el despertador i abans de les 7 del matí ja estàvem pujant per la vall d'Estaragne. Només hem portat els esquís a l'esquena durant 15 minuts, abans de trobar neu contínua per iniciar l'esquiada. El pic d'Estaragne és una ascensió relativament difícil amb esquís. El pendent és fort i diverses barreres rocoses li donen una certa exposició. Avui, però, les condicions eren bones i la neu no estava massa dura, de manera que hem pujat amb certa comoditat, amb les ganivetes posades. A les 10 en punt ja estàvem al cim de l'Estaragne (3.006 m). En el petit cim ens hem trobat diversos grups, tots amb el mateix objectiu. El panorama era molt extens, tot i que el dia, tal i com havia pronosticat el Méteo France, era de cel velat. A sota mateix es veia l'estació d'esquí de Piau-Engaly per on vam passar fa ben poc per fer el Soum des Salettes. Al davant, tot el massís del Monte Perdido i per l'altra banda les muntanyes del Néouvielle. Hem fet una panoràmica circular:

Des del cim de l'Estaragne ja es veia clarament l'itinerari de pujada al Campbieil, el proper objectiu de la jornada, amb una gran pala orientada en la nostra direcció i amb bon pendent. Hem baixat els primers metres amb els esquís  a l'esquena però ben aviat ens els hem tornat a calçar iniciant la remuntada del Campbieil. Una bona traça ens ha ajudat a superar aquesta pala i ben aviat hem arribat al segon cim de la jornada, el Campbieil (3.173 m). Des d'aquí l'Esteragne quedava molt avall i el panorama era encara més extens. Cap a ponent es veien moltes muntanyes que des de l'Esteragne no vèiem perquè el propi Campbieil ens les tapava. Entre moltes altres es veia el Vignemal amb la seva gelera, encara molt blanca. Hem menjat una mica contemplant el panorama. Hem fet la segona panoràmica del dia:

La baixada normal del Campbieil és per l'altra banda, just per on vam pujar ara fa 10 anys. Hem baixat uns metres pel llom fins a una zona plana on comença l'esquiada. Abans, però, hem volgut arrodonir la jornada amb una altra ascensió. El Pic de Lentilla és un cim secundari; de fet també s'anomena Campbieil SW i és un avantcim del titular de la denominació. És un bony en el llom que baixa del Campbieil cap a l'oest però també és un nus d'arestes perquè aquí comença l'aresta de Lentilla, que baixa en direcció al Lenquo de Capo i el Soum des Salettes. Hem deixat els esquís i, a peu, hem fet el curt trajecte fins al Pic de Lentilla (3.157 m). Malgrat ser un cim secundari, encara ens ha ofert noves perspectives de les muntanyes d'aquesta zona del Pirineu Central; des d'aquí teníem una vista impressionant del Campbieil, amb els espadats que cauen sobre Piau-Engaly defensats per unes cornises espectaculars. Hem fet la darrera panoràmica circular:

Hem retornat al punt on teníem els esquís i hem iniciat l'esquiada. Els primer metres eren una mica drets però ben aviat el pendent s'ha suavitzat i hem pogut gaudir d'una magnífica esquiada amb molt bona neu fins poc abans de la cua de l'embassament de Cap de Long. Aquí s'acaba normalment l'esquiada i només ens queda l'incòmode recorregut que voreja el llac fins a la presa. És un tram una mica desagradable però nosaltres ja veníem mentalitzats i finalment ens ha semblat més fàcil del que pensàvem. Hem arribat a la presa i, ja per carretera, hem baixat fins al punt de partida on havíem deixat el cotxe aquest matí.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, realitzada per la productora pròpia del Blog, Quercus Films. La banda sonora del vídeo és obra del grup TAHADI, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  



ENTRADES RELACIONADES:

Campbieil
esquís, 2007
GR10: Barèges
-Oredon, 2006
Ascensió al
Pic Long, 1989

dissabte, 13 de maig de 2017

GR1: Melianta - Els Masos

Avui hem fet la dinovena i penúltima etapa del GR1, entre Melianta i Els Masos, entrant a l'Empordà i encarant la recta final d'aquesta ruta que ens portarà en la propera etapa fins al mar Mediterrani. L'etapa d'avui ha estat una plàcida passejada entre camps de conreu i boscos, sense gairebé cap desnivell. Hem arribat en autocar a Melianta, una petita urbanització molt propera a Banyoles on vam acabar l'etapa anterior. Quan hem arribat ja ens estaven esperant en el bar-restaurant Ca l'Àngel, on vam dinar al final de l'etapa anterior, amb els croissants i cafès amb llet preparats. Després d'esmorzar hem iniciat la caminada en direcció a Centenys, un petit nucli de població. El camí ha seguit entre camps de conreu i diverses masies. Hem agafat algun tram de carretera i alguna pista asfaltada, una incidència bastant normal en aquestes zones tan humanitzades de les terres baixes. Hem arribat a Orriols, un poble una mica més important, amb un històric castell. Hem travessat el poble pel seu carrer principal fins arribar a l'església on hi ha una escala que sembla contruïda especialment per fer la foto de grup que tradicionalment fem a cada sortida del GR. Hem fet la foto en aquest punt singular i hem seguit el nostre camí. Ja ens quedava molt poc però després de passar l'autopista per sota d'un viaducte, quan la distància al final era mínima, el camí s'ha encabritat de sobte, pujant per un tallafocs amb un parell de llaçades. Superat aquest darrer i mínim obstacle, hem arribat a Els Masos, un petit nucli de població al costat de Llampaies. Allà ens esperava l'autocar per portar-nos a dinar al restaurant La Bassa, del poble de Ventalló, on hem gaudit d'un magnífic dinar.
I aquí teniu el vídeo amb el resum de les tres darreres etapes d'aquest GR (17-18-19). Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

GR92: Castell de
Montgrí, 2010
BTT Torroella
de Montgrí, 2006
BTT Aiguamolls
Empordà, 2006

dilluns, 8 de maig de 2017

L'Aneto (3.404 m) a traïció

Quan vaig llegir la guia d'esquí de muntanya d'en Dihinx, publicada recentement, em va fer gràcia la ressenya anomenada el Aneto por la Espalda. El títol semblava indicar que es proposava atacar el cim més alt dels Pirineus a traïció, per l'esquena. No era ben bé això sinó que es tracta d'una ascensió de gran categoria que ens porta al gegant dels Pirineus per un itinerari poc freqüent i en un entorn d'una grandiositat impressionant. Hem dormit a l'Escola de Muntanya de Benasque; ens hem llevat molt aviat i, després d'un bon esmorzar que ens havien deixat preparat els responsables de l'Escola, hem pujat a la Besurta. Hem iniciat l'ascensió amb els esquís a l'esquena pujant pel camí de la Renclusa. Poc després hem trobat la desviació d'Aigualluts i hem deixat el camí principal per entrar en aquesta vall. Hem passat el Forat d'Aigualluts i el Pla del mateix nom. Al final del pla, un pont de fusta ens ha facilitat el pas del riu, que baixava amb força cabal. A partir d'aquest punt ja hem pogut pujar amb els esquís als peus amb neu contínua. Al fons ja es veia l'Aneto per la seva cara més blanca; una gran extensió nevada, la millor pala esquiable de tots els Pirineus. Després de pujar una estona pel torrent de Barrancs hem arribat al peu de la gran extensió nevada. Hi ha una morrena molt marcada que ens serveix de referència. Resseguint aquesta morrena, deixant-la a l'esquerra i buscant els millors passos, hem anat guanyant alçada fins que hem arribat al final de la morrena, a dalt de tot. En quest punt hem deixat l'itinerari clàssic de l'Aneto per Aigualluts iniciant un llarg flanquejament ascendent a l'esquerra, passant per sota de les darreres estribacions de l'aresta nord de l'Aneto i entrant en una mena de circ tancat pels espadats que cauen del cim de l'Aneto. És un indret impressionant i solitari, lluny de les multituds que pujen l'Aneto per la via normal. L'única sortida per dalt d'aquest circ és una faixa nevada per sobre d'uns espadats. Vista des de l'entrada del circ sembla un pas molt exposat però a mesura que ens hem anat acostant ja no ens ha semblat tan difícil. Ens hem posat el material de seguretat, casc i ganivetes, i hem pujat fent llaçades seguint una magnífica traça fins que hem arribat a prou alçada per travessar la feixa amb poc pendent. D'aquesta manera s'evita fer cap volta maria en el tram exposat i el pendent suau facilita la maniobra. Al final del flanquejament encara s'ha de superar una curta pala de caiguda vertiginosa amb un parell de llaçades. Després arribem a les plàcides pales superiors que, ja sense dificultat, ens han portat fins a la cresta entre l'Espalda i l'Aneto. En un replà de la cresta ens hem tret els esquís i ens hem calçat els grampons per completar l'ascensió amb tàctica d'infanteria. La intenció era pujar primer el cim de la Espalda de Aneto però hem pujat un avantcim i hem desestimat el cim principal perquè ens ha semblat que no era gens prudent aventurar-se sense corda per la petita cresta que ens separava del cim. No hi havia més de 30 metres de distància i el nostre gendarme només tenia un parell de metres menys que el cim principal però hem decidit girar cua i dirigir-nos al cim més principal, l'Aneto. Abans, però, hem fet una panoràmica circular des de l'avantcim:

La cresta final de l'Aneto no tenia cap dificultat especial i en pocs minuts hem arribat al cim sense passar pel Pas de Mahoma. En aquell moment no hi havia gaire gent en el cim. Només hi havia un grup de francesos que han marxat en cinc minuts, una estona que hem aprofitat per subcontractar-los la foto del cim. Com sempre que hem pujat l'Aneto amb bon temps, el panorama era molt extens; des del cim més alt dels Pirineus no hi ha cap muntanya que ens pugui tapar la vista. Es veien les muntanyes del Pirineu Central, les de la Vall d'Aran i les serralades prepirinenques. Tot i que ja l'havíem fet l'any passat quan vam pujar l'Aneto per la via Normal, hem fet una nova panoràmica circular:

Hem estat una estona en el cim contemplant el magnífic panorama mentre bevíem una coca-cola de contraban que vam comprar a Benasc, lliure de l'impost del sucre.
Hem iniciat la baixada pel mateix itinerari de pujada; la cresta no ens ha presentat cap dificultat i la gran travessia de la faixa penjada tampoc ha estat especialment difícit tot i que hem baixat amb tota la prudència que aconsellava l'exposició d'aquesta part de l'itinerari. Finalment hem arribat al terreny franc i obert del glaciar de Barrancs iniciant una memorable esquiada per la immensitat blanca de l'Aneto. Hem arribat al Pla d'Aigualluts i hem completat a peu, amb els esquís a l'esquena, el darrer sector de la baixada.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, realitzada per la productora pròpia del Blog, Quercus Films. La banda sonora del vídeo és també obra del grup Tahadi, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  



ENTRADES RELACIONADES:

Aneto amb
esquís, 2016
Aneto pel couloir
Estasen, 1985
Ascensió al
Aneto, 1974

diumenge, 7 de maig de 2017

Pico de Alba (3.107 m) amb esquís

Ja havia pujat dues vegades al Pic d'Alba. La primera l'any 1974, en ple estiu, va ser un dels meus primers tresmils. La segona, una jornada històrica, per la cresta dels Quinze Gendarmes; una de les més clàssiques escalades de cresta dels Pirineus. Les dues ascensions estan més que caducades, de manera que avui, ja en la recta final de la temporada d'esquí, hem decidit fer aquesta ascensió amb esquís. A les cinc de la matinada sortíem de casa i, després d'un llarg viatge, poc després de les 9 iniciàvem l'ascensió des de la Basurta. En realitat no hem pogut aparcar a la Besurta perquè el pàrquing estava complet i hem hagut de deixar el cotxe força més avall. Les previsions del temps eren bones però quan hem iniciat l'ascensió el cel estava tapat per una nuvolada negra. Una vegada més hem tingut fe en el servei meteorològic i hem seguit endavant; no ens hem equivocat: els núvols s'han anat desfent a poc a poc fins deixar-nos un dia radiant. La primera part de l'ascensió, el camí de la Renclusa, ja la teníem molt vista. Com és habitual en aquesta època de l'any, hem fet la primera part a peu però aviat ens hem pogut calçar els esquís amb neu contínua. La nostra intenció era quedar-nos avui a dormir a la Renclusa però, tot i ser demà un dia laborable, quan hem preguntat ens han dit que estava complet. El motiu és que demà és festiu a França i tots els esquiadors de muntanya del país veí estaven concentrats a la Renclusa. Hem seguit l'ascensió per les àmplies pales de les geleres de la Maladeta Occidental, amb el pendent just per gaudir d'una plàcida ascensió, amb força desnivell però sense complicacions. L'itinerari és el mateix que vam seguir l'any passat per pujar el Diente de Alba però quan ja teníem a la vista i ben proper el Collado Inferior de Alba, hem girat a la dreta superant un petit llom des d'on es veia clarament la petita canal pero on s'ha de guanyar la Cresta de Tuca Blanca. Un llarg flanquejament ens ha portat al peu de la canal, on ens hem descalçat els esquís per pujar a la cresta. A dalt encara ens hem tornat a calçar els esquís per superar els darrers metres esquiables. Després hem deixat els esquís i, amb piolet i gampons, hem superat els darrers metres fins guanyar la cresta final i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic d'Alba (3.107 m). Els núvols s'havien anat retirant quedant-se a la carena divisòria i deixant la Maladeta ben neta de núvols. El panorama era molt extens: ben a prop teníem els diversos cims de la Maladeta Occidental. Cap a l'altra banda el Posets, el Perdiguero i tots els cims de la Vall d'Estós. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem iniciat el descens, pel mateix itinerari de pujada. Com que no teníem lloc al refugi hem hagut de baixar novament a la Besurta i hem anat a dormir a l'Escola de Muntanya de Benasque.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog, Quercus Films.  La banda sonora del vídeo és obra del grup Tahadi, acompanyat per String Quartet, que ens han autoritzat l'ús de la seva música en els vídeos del blog.  



ENTRADES RELACIONADES:

Diente de Alba
esquís, 2016
Pic Cordier
esquís, 2011
Cresta dels 15
Gendarmes, 1979

dilluns, 1 de maig de 2017

Avenc de la Febró i ferrada de la Trona

Avenc de la Febró
Una sortida divertida i sense complicacions per la Serra de la Mussara, amb dos centres d'interès: l'avenc de la Febró i la via ferrada de la Trona. Hem arribat en cotxe al refugi de la Mussara, situat en un indret panoràmic de cara al mar; ens ha sorprès que estava ple de gent. Hem esmorzat mentre a fora bufava un fort vent, mot fred. Hem sortit seguint un tram del GR7 fins arribar, en pocs minuts, a l'antic poble de la Mussara, on hi ha una església mig enderraocada que només s'aguanta dreta perquè està apuntalada. Hem deixat el camí per acostar-nos a un mirador des d'on hem pogut contemplar el Camp de Tarragona i, mes lluny, el Delta de l'Ebre. Tot i que no era cap cim mínimament rellevant, hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al camí i hem seguit endavant travessant la carretera i agafant una pista, després un caminet, en direcció al primer punt singular de la jornada, l'Avenc de la Febró. Es tracta d'una gran esquerda que s'obre arran de terra, d'una fondària considerable. El camí recorre l'esquerda per fora fins que a l'altre extrem un corriol ens permet baixar sense dificultat al fons de l'esquerda. L'indret és impressionant: és com un congost d'altes parets però sense riu. Hem iniciat el recorregut pel fons de l'esquerda sense cap dificultat fins arribar, a la meitat del recorregut, a l'entrada d'una cova. Equipats amb el frontal i el casc hem entrat a la primera sala, de bona mida i amb un caos de blocs que mostra l'origen tectònic d'aquesta cavitat. Al fons de la sala, sobre els blocs, comença una galeria estreta. Hi havia marques de pintura i un cordill que marcava l'itinerari i ens assegurava la retirada si el recorregut es tornava laberíntic. Hem entrat a la galeria i l'hem anat recorrent superant alguns passos estrets però ni de bon tros tan angoixants con el pas del tap de xampany que vam superar a l'Avenc Emili Sabaté. Hem arribat a una petita sala superior amb una banyera natural, des d'on es podia baixar novament a la sala principal tancant el cercle d'aquest singular recorregut subterrani. Hem sortit de la cova seguint el nostre recorregut per l'esquerda fins que un amuntegament de grans blocs ens ha tancat el pas. En aquest punt hi ha la sortida de l'Avenc (tembé es pot tornar enrere fins al punt per on havíem entrat). Es tracta d'una curta ferrada que supera un pany de paret d'uns 10 metres amb equipament metàl·lic i aprofitant algunes preses naturals. Superat el pas hem seguit el camí en direcció al segon punt singular. Un curt recorregut per pistes i camins ens ha portat fins a l'inici de la via ferrada de La Trona. És una via curta però intensa, amb certa dificultat però molt ben equipada. Comença amb un curt pany de paret lleugerament desplomat. Després iniciem un llarg flanquejament amb passos equipats i preses naturals que ens ha fet gaudir molt. Hem arribat a un replà i, després de baixar un parell de passos, a la instal·lació d'un ràpel d'uns vuit metres. Després un curt pont nepalès i el darrer pany de paret fins al final de la ferrada, a la bauma anomenada Hospital del Carlins. Ha estat una magnífica via, amb bon equipament, preses naturals, ràpel i pont nepalès. L'únic punt feble és que s'acaba massa aviat.
Hem dinat a la bauma i hem fet volar el dron per prendre unes imatges aèries d'quests cingles abans d'iniciar el retorn. Hem retornat al refugi, que teníem molt a prop, encara que ens hem embolicat una mica per seguir un track de pare desconegut que havia despenjat en Joan de la secció de novatades del wikiloc. Finalment hem arribat al refugi per recuperar el cotxe i iniciar el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB amb la col·laboració, en les tomes aèries, de la productora Abueling Films i ha estat cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Avenc Emili
Sabaté, 2016
Avenc de la 
Febró, 2014
Ferrada de
Mestral, 2001

dilluns, 24 d’abril de 2017

Soum des Salettes (2.976 m) amb esquís

Soum des Salettes
El Soum des Salettes té fama de ser un dels millors miradors dels Pirineus. La seva situació, entre la Vall d'Ordesa i el Massís de Néouvielle, li dóna una perspectiva única. A més, aquest cim és un clàssic de l'esquí de muntanya. Ja feia uns quants anys que teníem aquesta ascensió a la llista d'objectius però, potser perquè ens queda una mica lluny, fins avui no hem trobat el moment de venir a fer-la. Abans de les 8 del matí ja estàvem a l'aparcament de l'estació de Piau-Engaly. Com que l'estació estava tancada per final de temporada, hem pogut seguir una mica per la pista amb el cotxe per evitar els primers metres sense neu. Després d'equipar-nos hem seguit una mica per la pista, ja que l'itinerari normal pel fons de la vall estava sense neu. Més endavant la pista gira totalment. En aquest punt l'hem deixat per baixar suaument fins al fons de la vall, travessant el riu ja invisible sota la neu. Hem superat una pala una mica dreta i hem entrat a la gran coma nevada que porta al Col de Campbieil. La pujada ha estat fàcil i còmoda; després d'una part inicial de poc pendent, quatre llaçades ens han situat al coll. Al darrere del coll, amb un panorama impressionant, una pala de neu puja encara un bon desnivell en direcció al cim. Hem pujat ben amunt però finalment en el tram final, tal com marcava la ressenya que portàvem, hem deixat els esquís i hem pujat amb grampons fins al cim del Soum des Salettes (2.976 m). Aquí hem comprovat que la fama de mirador panoràmic que té aquest cim és ben merescuda. En totes direccions teníem grans vistes dels gegants de la serralada pirinenca. Efectivament, estàvem al cor dels Pirineus. Hem fet diverses fotos panoràmiques:
També hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama i hem iniciat el descens, primer amb els grampons i després ja amb els esquís als peus. Ha estat una magnífica esquiada, amb neu transformada, pels suaus pendents del Soum des Salettes, i hem gaudit força de l'esquí de muntanya en aquest entorn pirinenc. Només ens hem hagut de descalçar uns minuts per travessar una petita zona sense neu però hem arribat finalment fins al cotxe amb els esquís als peus. Avui hem dinat en el lloc habitual, que no és més que el Restaurant La Cuneta, de fama mundial, abans d'iniciar el llarg retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada; ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

Campbieil amb
esquís, 2007
Néouvielle amb
esquís, 2006
Pic Long
1989

diumenge, 23 d’abril de 2017

Pic de Piau (2.696 m) amb esquís

Per aquesta semana havíem projectat una sortida als Alps però les males previsions meteorològiques ens han fet desistir del pla inicial i hem decidit aprofitar els dos únics dies de bon temps que s'anunciaven per fer una sortida a la zona de Piau-Engaly, en el Pirineu central, tocant al massís del Néouvielle. Avui hem sortit de casa de matinada però el viatge és llarg, de manera que hem projectat una activitat més aviat curta, tenint en compte que abans de les 10 no podríem iniciar l'ascensió. La idea inicial era pujar el Pic de Bateillance, que es fa des de la mateixa boca nord del túnel de Bielsa però, segons havíem vist a internet, aquesta ascensió estava prohibida per ordre de l'alcalde, de manera que ja havíem preparat el pla B. De totes maneres, a la sortida del túnel hem fet una prospecció, comprovant que efectivament hi havia un cartell amb l'ordre de l'alcalde. Un cop descartat el pla inicial hem posat en marxa el pla B, pujant fins a l'estació d'esquí de Piau-Engaly, ja tancada per final de temporada. El nostre objectiu era el Pic de Piau, un cim relativament fàcil, ideal per a una matinal d'esquí quan l'estació està tancada, ja que bona part de l'itinerari va per les diverses pistes d'esquí de l'estació. Hi havia força neu i hem pogut sortir del pàrquing amb els esquís als peus. L'itinerari no està gaire definit, ja que podem pujar per diferents variants, seguint les diverses pistes. A poc a poc hem anat guanyant desnivell per les instal·lacions de l'estació, avui sense la multitud dels esquiadors de pista, fins arribar al final del telecadira Pic de Piau, el punt més alt de l'estació. Al davant teníem la impressionant cara sudest del Campbieil que s'aixeca sobre l'estació de Piau-Engaly. Hem deixat enrere les pistes i hem completat l'ascensió per una cresta fàcil, primer amb els esquís i al final a peu, ja que la part final tenia més roques que neu. Finalment hem arribat al cim del Pic de Piau (2.696 m). Malgrat ser un cim no gaire alt, el panorama des d'aquí era extraordinari en totes direccions. Cap al sud teníem la carena fronterera més propera, amb els cims de la Vall d'Ordesa dominats pel Monte Perdido. Cap a l'est vèiem els cims de l'entorn de Viadós i el Posets. Més avall la vista arribava fins al Cotiella, i al davant mateix teníem els grans espadats del Cambieil, caient sobre l'estació d'esquí. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama i hem iniciat el descens, primer per la petita cresta final i després per les pistes de l'estació, amb bona neu fins al final, a l'aparcament de Piau-Engaly. Hem anat a dormir al refugi de Pineta, situat a peu de carretera a la vall del mateix nom; el guarda ens ha dit que no podia donar-nos sopar però ens ha fet un favor perquè hem baixat a sopar a Bielsa al restaurant Los Valles, on ens han servit un bon menú, arrodonit amb unes postres a base de les típiques torrijas.
I aquí teniu la pel·licula de la jornada; ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió Punta
Suelza, 2016
Aguilletes i
Marioules, 2008
Pico de Puerto
Viejo, 2007

dissabte, 22 d’abril de 2017

GR1: Besalú - Melianta

El GR1 entra a la fase decisiva. En l'etapa anterior vam deixar enrere les muntanyes, després de moltes etapes de travessar serres prepirinenques, per entrar a les planes que ens portaran en tres etapes fins al mar. L'etapa d'avui ha estat la més fàcil i curta de tot el GR1. En realitat l'etapa oficial acabava a Banyoles però com que era massa curta l'hem allargat fins a Melianta, una urbanització als afores de la vila de l'Estany. Finalment hem tallat a la part final anant a Melianta directament sense passar pels carrers de Banyoles. Hem arribat de bon matí a Besalú i hem esmorzat amb el típic croissant en el bar que hi ha a l'aparcament del pont: Ca la Nídia. Després hem inicial la caminada, que avui era una plàcida passejada per pistes i camins entre camps d'un verd primaveral. Després d'una estona hem arribat a Serinyà, on hem pogut admirar l'àbsis de l'església i fer la foto de grup abans de seguir el nostre camí. El GR surt per la part baixa del poble seguint un rierol i passa al costat de la cova prehistòrica. Després segueix entre camps en direcció a Banyoles. Al darrere vèiem les muntanyes nevades de Vallter i el Canigó, contrastant amb l'ambient gairebé estiuenc dels camps de cereals. Hem passat per un nus de carreteres des d'on teníem el final de l'etapa, a Melianta, a poc menys d'un km però com que encara era aviat ens hem acostat a un mirador des d'un hem pogut gaudir d'una bona vista de l'Estany de Banyoles. Després de contemplar el panorama i fer una nova foto de grup hem tornat enrere fins al nus de carreteres on hem agafat ja la direcció de Melianta per un camí al costat de la carretera. Hem arribat al final de l'etapa i, com sempre, hem tancat la jornada de GR amb un bon dinar. Aquesta vegada hem dinat en el restaurant Ca l'Àngel, on ens han donat un magnífic menú.


ENTRADES RELACIONADES:

Roc de
Frausa, 2015
Ascensió al
Canigó, 2012
GR11: Massanet
-Albanyà, 1996

dimecres, 12 d’abril de 2017

Alto del Garajonay (1.484 m)

Alto de Garajonay
No podíem tornar de La Gomera sense pujar al punt mès alt de l'illa, l'Alto del Garajonay (1.484 m). És un cim d'altitud modesta; tan modesta que alguns dels nostres seguidors pensaran que ens hem convertit en unomilistas però, tot i la seva poca altitud, aquest cim té una gran prominència, exactament 1.484 m, molta més, per exemple, que el Posets que té una prominència de només 1.125 m. Qui no es conforma és perquè no vol! L'Alto de Garajonay és una excursió molt fàcil sortint d'un pàrquing de la carretera GM-2 des d'on s'arriba al cim en 30 minuts. Nosaltres hem buscat un itinerari una mica més llarg, sortint de la Laguna Grande, que ens ha permès recórrer els sectors del Parc Nacional de Garajonay que van cremar-se en el gran incendi forestal de 2012, que va ser catastròfic per a La Gomera. Ara la muntanya està coberta de verd i el bosc,  a poc a poc, es va regenerant però encara falten molts anys perquè la recuperació sigui completa.
Hem sortit de la Laguna Grande, on hi ha una zona de picnic, bar, restaurant i una oficina d'informació del Parc Nacional, per un camí perfectament condicionat. De fet hi ha diverses opcions per arribar a l'Alto de Garajonay des d'aquest punt, totes perfectament senyalitzades. Nosaltres hem pujat per un camí i hem baixat per un altre, tancant un bon itinerari circular. El dia era molt clar i ben aviat hem començat a gaudir d'un gran panorama. En una hora i mitja hem arribat al cim del Alto de Garajonay (1.484 m). Des d'aquesta talaia privilegiada es veu tota l'illa i també les illes veïnes: Tenerife amb el Teide alçant-se molts metres per sobre, Hierro i la Palma. Hem fet una panoràmica circular:

Després hem baixat per un caminet que surt per la banda contrària de la pujada. Aquest caminet ens ha portat sense cap complicació fins al punt de partida, a la Laguna Grande, on hem donat per acabada l'excursió i les activitats excursionistes per la Gomera.


ENTRADES RELACIONADES:

GR221: Coll sa
Gremola, 2012
Montsec de
l'Estall, 2012
Ascensió al
Teide, 2003

dimarts, 11 d’abril de 2017

La Gomera: Chipude - Vallehermoso

Chipude-Vallehermoso
En el segon dia de la nostra estada a l'illa de La Gomera hem fet una etapa del GR132, avui entre les poblacions de Chipude i Vallehermoso, travessant el Parc Nacional de Garajonay, un dels màxims atractius d'aquesta illa d'origen volcànic. Hem sortit de Chipude seguint les abundants marques del GR. La primera part de l'etapa va per zones rurals amb camps de cultiu, palmeres i figueres de moro, travessant diverses vegades la carretera. El dia era magnífic, amb un sol primaveral que omplia tot d'una llum molt càlida. Ben aviat hem vist, mar enllà, la silueta de l'illa de Hierro. Després de passar diversos poblets hem arribat a Las Hayas, porta d'entrada al Parc Nacional. A la sortida del poble hem passat per l'ermita del mateix nom i un àrea de picnic. Ben aviat hem trobat un cartell que anuciava l'inici del Parc Nacional de Garjonay. El paisatge ha canviat radicament passant de l'ambient rural típic de les Canàries al bosc subtropical de la laurisilva, el principal atractiu d'aquest indret natural. El camí va planejant per aquest paisatge singular entre el bosc humit. Hem passat per una altra àrea de picnic anomenada Creces poc abans de travessar per darrera vegada la carretera. A partir d'aquí el camí, convertit en un corriol, inicia una llarga baixada en direcció a Vallehermoso. Al cap d'una estona, un cartell ens ha anunciat el final del Parc Nacional encara que el paisatge seguia dominat per la laurisilva. A poc a poc, el bosc s'ha anat aclarint i hem anat entrant novament a l'entorn rural. Hem arribat a la presa de l'Encantadora. A partir d'aquí, una carretereta porta directament a Vallehermoso però el GR, per tal d'evitar l'asfalt, dóna la volta a l'embassament i agafa una forta pujada fins a un collet. Des d'aquest collet hem tingut una bona vista del Roque Cano, el penyal que ahir vam vorejar en el nostre recorregut des d'Agulo. Finalment, el camí baixa suaument fins a Vallehermoso, punt final de l'etapa. Igual que ahir, hem agafat un taxi que ens ha retornat al punt de partida, la població de Chipude.


ENTRADES RELACIONADES:

Morna - Forn
des Saig, 2013
Cap des
Llibrell, 2013
GR221: Santuari
del Lluc, 2013