dilluns, 14 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Champex - La Châble

L'Alta Ruta Chamonix - Zermatt és la més clàssica de les rutes d'esquí de muntanya. Fa més de cent anys que es va recórrer per primera vegada i cada temporada la fan centenars d'esquiadors de muntanya de tot el món. No fa tants anys que s'ha popularitzat també la travessia Chamonix-Zermatt de senderisme. És un GR d'alta muntanya que recorre el trajecte entre les dues capitals de l'alpinisme, Chamonix i Zermatt, per camins de muntanya. No és el mateix itinerari de l'Alta Ruta amb esquís, de fet la pròpia Alta Ruta té diverses variants, però recorre les mateixes muntanyes alpines. 
La travessia Chamonix-Zermatt de senderisme es fa normalment en 12-14 etapes, segons com planifiquem les pernoctacions. També es pot escurçar si en alguns punts concrets del recorregut agafem telefèrics o altres transports públics. Nosaltres vam fer, fa uns anys, el Tour del Mont Blanc que passa per Champex. També vam fer el Tour del Cerví que passa per Arolla. Els dos tours coincideixen, en les parts que ja havíem fet, amb el traçat principal de la travessia Chamonix-Zermatt. Per tant, teníem ja fet el tram de Chamonix (La Flégère) fins a Champex i el tram que va d'Arolla a Zermatt. Només ens quedava el tram entre Champex i Arolla per completar la gran travessia Chamonix-Zermatt, quatre etapes, i amb aquest objectiu vam arribar ahir al migdia a Champex, un poblet turístic al costat d'un llac i amb estació d'esquí, situada al Valais suïs. 
Avui de bon matí hem sortit de l'Hotel Belvédère, on hem passat la nit, en direcció a Le Châble. Es tracta d'una etapa molt fàcil, de transició entre etapes molt més dures, i és gairebé tota de baixada. Molts dels caminadors que fan la Chamonix-Zermatt s'estalvien aquesta etapa agafant els transports públics que ens permeten enllaçar Champex i Le Châble sense caminar gens. Nosaltres hem volgut fer la travessia integral i hem fet l'etapa a peu. Just al davant de l'hotel, situat una mica per sobre del llac de Champex, surt el nostre camí. A poc a poc i passant per diversos poblets escampats per la vall, el camí baixa en direcció a Sembrancher. Poc abans d'arribar a aquesta població, comencem a remuntar per la vall de Bagnes en direcció al final de l'etapa. El camí travessa una llarga plana amb camps de conreu i després s'endinsa en el bosc per superar el petit desnivell que ens falta per arribar al final de l'etapa. Finalment hem arribat a Le Châble, un petit poble situat al bell mig de la vall de Bagnes. Hem estat poc més de quatre hores.


ENTRADES RELACIONADES:

TMB: Trient -
La Flégère, 2010
TMB: Arpette -
Trient, 2010
TMB: Ferret -
Arpette, 2010

dijous, 10 d’agost de 2017

Canal Baridana, Vulturó, Canal del Cristall

Avui hem fet una magnífica excursió per la Serra del Cadí, recorrent dues de les més clàssiques canals de la seva muralla nord i pujant al Puig de la Canal Baridana o Vulturó, el punt més alt de la Serra del Cadí.
Hem sortit de casa de matinada i, després de recollir en Joan G. a Montellà, hem pujat fins a Estana i una mica més, fins al Coll de Pallers. Allà mateix surt un camí senyalitzat com a GR que ens porta en direcció al Querforadat. Hem anat caminant pel GR, que començava baixant, fins ben a prop del Querforadat. Hem deixat el GR, que baixava en direcció al poble, per agafar un bon camí que puja en direcció a la Canal Baridana. Des d'aquí ja vèiem la canal, aparentment molt dreta, pujant entre cingles en direcció a la carena del Cadí. A poc a poc hem anat guanyant desnivell pel bosc seguint un corriol una mica desdibuixat, amb l'ajut d'algunes fites que ens orientaven en els punts més perdedors.
Després del llarg recorregut pel bosc hem arribat al peu de la gran pedrera de la canal Baridana. Ens quedaven 450 metres de desnivell sobre pedra picada fins al Coll de la Canal Baridana. La primera part de la pedrera l'hem pujat força bé perquè estava formada per blocs grans i la progressió era com per una escala. Més amunt desapareixien els blocs grans i tot era pedra petita, molt més incòmoda per a la progressió perquè era molt més inestable. A poc a poc i patint una mica hem anat superant el desnivell fins arribar al Coll de la Canal Baridana.
Després d'un breu descans hem seguit el nostre camí; ben a prop teníem el cim més alt de la Serra del Cadí. En pocs minuts hem arribat al cim del Vulturó o Puig de la Canal Baridana (2.647 m). Des d'aquí es veia el Pedraforca, el Port del Comte i tota la Cerdanya.  Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem baixat del cim seguint la carena del Cadí amb grans vistes. Hem passat per la impressionant sortida de la Canal de l'Ordiguer i, seguint la carena, hem arribat al segon cim de la jornada, el Puig de la Canal del Cristall (2.586 m), marcat amb una creu de ferro. Hem fet una altra panoràmica circular:

Ben a prop teníem el Coll de la Canal del Cristall. Hi hem baixat en pocs minuts i hem iniciat el descens de la Canal. La baixada és una mica complicada perquè es tracta d'un terreny pendent i pedregós però després d'haver pujat la Canal Baridana ens ha semblat fàcil. Hem arribat al Prat de Cadí i hem seguit, ja per bon camí, fins al punt de partida en el Coll de Pallers.
La pel·lícula de la jornada està en fase d'edició en els laboratoris d'Edicions JGB. Tan aviat com estigui acabada la publicarem aquí:


ENTRADES RELACIONADES:

Camí dels
Collets, 2013
Escalada: Roca
Verda, 1980
Canal del
Cristall, 1977

dijous, 20 de juliol de 2017

GR1: Hostal Roig - Benavent de la Conca

Hostal Roig
El dia que vam fer aquesta etapa del GR1 amb tota la colla de caminadors, al desembre de 2015, la Magda no va poder venir. Era una assignatura pendent que havia de recuperar i avui, aprofitant les vacances d'estiu, hem vingut a fer la recuperació.
Aquesta era una de les etapes més curtes del GR1 i la primera vegada la vam completar en poc més de quatre hores. Avui l'hem fet gairebé amb el mateix horari, tot i la forta calor que fa al juliol per aquestes terres. Hem tingut sort perquè estava una mica núvol i, malgrat que la calor era forta, no ens ha tocat gaire el sol de foc que escalfa habitualment el Montsec al juliol. 
No hem matinat gaire perquè la caminada era relativament curta i ja estàvem mentalitzats per passar calor. A més, hem dormit a l'Hostal del Llac, a Terradets, i no ens volíem perdre el magnífic esmorzar que donen en aquell punt estratègic al peu del Montsec. Hem deixat el cotxe a l'Hostal Roig i hem iniciat la caminada, fàcil i sense complicacions encara que molt poc marcada. Entre camps i boscos hem anat completant la caminada fins al Port de Comiols i després fins al poble de Benavent de la Conca.
Hem tingut alguns entrebancs relativament importants: sembla ser que a l'hivern va caure una nevada intensa de neu pesada i humida i això va fer caure uns quants arbres. En diversos punts hem trobat el camí tallat per arbres caiguts i això ens ha obligat a sortir del camí o grimpar pels troncs per superar els obstacles. 
Finalment hem arribat a Benavent, on ja ens esperava el taxi que havíem demanat per telèfon per retornar-nos a l'Hostal Roig on teníem el cotxe. Després hem baixat fins a Vilanova de Meià i hem dinat al bar dels escaladors (Casa Cirera) abans de tornar a casa. 
Avui no hi ha àlbum perquè hem fet poques fotos però hem enllaçat l'àlbum de la sortida "oficial" del grup del GR del desembre de 2015.


ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Congost de
Montrebei, 2015
Matadepera - 
Montserrat, 2013
BTT Montsec de
Rúbies, 1995

dissabte, 15 de juliol de 2017

Ascensió a la Punta Giordani (4.046 m)

Avui hem acabat les nostres activitats en el massís del Monte Rosa amb aquesta senzilla ascensió a un dels quatremils més asequibles dels Alps. En realidad es tracta d'un cim secundari, prácticamente una protuberància de la cresta que baixa de la Piramide Vincent cap a l'est, gairebé sense prominència, però apareix a la llista oficial de quatremils de la UIAA. Segurament que això és degut al fet que és un cim molt concorregut per la seva proximitat als refugis Gnifetti i Mantova i a l'estació superior del telefèric d'Indren. 
Hem sortit de matinada del refugi Capanna Gnifetti prenent el camí de baixada que porta al fons de la vall passant pel refugi Città de Mantova. Ben aviat hem deixat aquest camí per agafar una desviació a l'esquerra que porta a un camí equipat, una drecera que ens porta directament al glaciar d'Indren sense passar pel refugi Mantova. El camí està equipat amb cordes fixes i alguns esglaons metàl·lics però no té dificultat (si les condicions de la roca són bones). 
Un cop en el glaciar hem iniciat l'ascensió pujant directament en direcció a la Punta Giordani. Seguint les traces, hem agafat la pujada per la banda est del glaciar per evitar unes zones més dretes, amb gel viu i esquerdes. Més amunt hem travessat un sector de gel però tenia poc pendent i no ha estat cap problema. Superat aquest tram només ens quedava la part final amb poc pendent fins arribar al peu d'unes roques que formen el cim. Hem grimpat fàcilment aquestes roques arribant al cim de la Punta Giordani (4.046 m). 
El cim és decebedor perquè queda totalment eclipsat per la presència de la Piramide Vincent, de la qual la Punta Giordani és només un apèndix insignificant. Tot i això, hem fet la panoràmica circular:

Després de les fotos hem iniciat la baixada pel mateix camí fins a la part baixa del glaciar i finalment hem seguit avall en direcció a l'estació superior del telefèric d'Indren. Hem agafat aquest telefèric per retornar a Staffa, on teníem el cotxe, donant per acabada la campanya Monte Rosa 2017. Hem arribat molt aviat, de manera que hem iniciat el viatge de retorn a casa per carreteres i autopistes.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Viso Mozzo, 2016
Ascensió a la
Tresenta, 2015
Pointe de la 
Réchasse, 2013

divendres, 14 de juliol de 2017

Punta Zumstein, Signalkuppe, Punta Parrot

Una altra gran jornada de muntanya en el massís del Monte Rosa, amb l'ascensió de tres "quatremils". Hem sortit amb les primeres llums del refugi Capanna Gnifetti, un refugi d'altura situat a 3.647 m. La primera part de l'ascensió coincideix amb el recorregut final de la baixada d'ahir; un recorregut pel glaciar de Lys travessant una zona d'esquerdes. Més amunt hem seguit pujant, ja sense tant pendent, deixant a la nostra dreta alguns dels cims del Monte Rosa: la Piramide Vincent, el Balmenhorn, el Corno Nero i el Ludwigshöhe. Justament sota d'aquest darrer cim hem arribat al Col de Lys, un ample coll que no és més que un canvi de pendent del glaciar que marca la frontera entre Itàlia i Suïssa.
Des d'aquí ja es veia clarament el cim de la Punta Zumstein, el nostre primer objectiu, i el de la Punta Gnifetti (anomenada Signalkuppe pels suïssos) amb el refugi en el mateix cim. Per l'altra banda del coll hem baixat lleugerament però ben aviat hem seguit pujant suaument per la part superior del glaciar de Grenz. Hem arribat a prop del coll Gnifetti i hem iniciat l'atac final a la Punta Zumstein per una aresta de neu, força pendent. El pas no és difícil però sí delicat perquè a les dues bandes de l'aresta hi ha pendents gelats molt drets. Al final de l'aresta hem hagut de superar els darrers metres en roca amb una fàcil grimpada que ens ha portat al cim de la Punta Zumstein (4.563 m). Teníem al davant la Punta Dufour, el punt més alt del Monte Rosa, a més d'una magnífica visió d'aquest sector dels Alps. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat per la mateixa aresta de pujada i hem travessat la zona planera del coll Gnifetti per anar al segon cim de la jornada, la Punta Gnifetti o Signalkuppe. Hem superat una pala força dreta i gelada però hi havia una magnífica traça que ens ha ajudat a superar el pas. Hem arribat al cim de la Punta Gnifetti (4.554 m), al costat del refugi Capanna Margherita, el refugi guardat més alt dels Alps. La vista des d'aquest mirador privilegiat era també molt extensa i hem fet una panoràmica circular:

Aquí dalt feia un aire gelat, de manera que hem decidit entrar al refugi per menjar una mica i recuperar forces. Després hem continuat el nostre camí baixant novament a l'altiplà del Coll Gnifetti i pel glaciar de Grenz en direcció al coll de Lys. Abans d'arribar al coll, però, hem volgut tancar la jornada amb una nova ascensió, la Punta Parrot. Hem deixat la traça principal per pujar en direcció a aquest cim. La ascensió no té dificultats especials encara que, com és normal en aquestes muntanyes, la part final és una aresta fina de neu amb grans caugudes a banda i banda. En pocs minuts hem arribat al cim de la Punta Parrot (4.436 m) i hem pogut gaudir d'una nova perspectiva dels cims del Monte Rosa. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem baixat pel mateix cantó de la pujada fins a recuperar la traça principal que, ja de baixada, ens ha portat novament al refugi Capanna Gnifetti d'on havíem sortit al matí, donant per acabada aquesta intensa jornada de muntanya.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Stralhorn, 2015
Ascensió al
Zumstein, 1987
Gran
Paradiso, 1981

dijous, 13 de juliol de 2017

El Passo del Naso

L'activitat prevista per avui era la travessia entre els dos principals refugis de la vessant italiana del Monte Rosa: el Quintino Sella al Felik i la Capanna Gnifetti. Aquesta travessia per terreny de glaciar té un pas clau anomenat el Passo del Naso, amb forts pendents de neu i gel. Aquest any ha estat de poca neu i això ha fet que la vessant per on habitualment es puja al pas estigui sense neu, amb gel viu. Això complica força l'ascensió, de manera que aquest any tothom fa la travessia sense passar pròpiament pel pas sinó una mica més amunt, pel propi cim del Naso del Liskamm.
De matinada hem sortit del refugi Quintino Sella seguint la traça del Castor per sobre del glaciar de Felik. Ben aviat hem deixat la ruta del Castor per iniciar un llarg flanquejament ascendent pel glaciar de Lys, per sota dels espadats que baixen del Liskamm. Aviat hem començat a veure el pas clau de la travessia, un contrafort rocós sobre la vessant que baixa del Naso. Ens hem aturat un moment ben a prop del peu d'aquest esperó i hem iniciat l'ascensió amb una travessia delicada que ens ha portat al peu de l'esperó. Hem pujat per l'esperó, una grimpada sense massa dificultat amb alguns parabolts d'assegurança. Més amunt, gairebé sobre l'esperó, hem deixat la roca per superar el pendent gelat. Tota la muntanya mostrava el gel descarnat però per sobre de l'esperó quedava un corredor de neu que hem aprofitat per superar la part més pendent. Hem posat alguns cargols de gel per assegurar la progressió; sota la neu, furgant una mica, trobàvem el gel viu que permetia possar assegurances sòlides. Ben aviat el pendent ha afluixat i hem arribat a la part superior del Naso, molt més planera, i finalment al cim del Naso del Liskamm (4.272 m).
El dia era magnífic i el panorama alpí molt extens. Per una banda es veia el Mont Blanc, el Castor i el Cervino, mentre que per l'altra banda es veien els principals cims del Monte Rosa. Hem fet una panoràmica circular:

Hem esmorzat una mica contemplant el magnífic panorama i hem iniciat el descens per la vessant oposada. Primer per neu i més endavant per un tram rocós, sense gaire dificultat. Finalment hem baixat al glaciar iniciant un nou flanquejament ascendent. Des d'aquí ja podríem haver baixat directament al refugi però hem volgut arrodonir la jornada amb alguna altra ascensió.
Hem trobat la traça principal just al davant de la Piramide Vincent i hem iniciat l'ascensió a aquest nou cim, sense gaire dificultat. En pocs minuts hem arribat al cim de la Piramide Vincent (4.215 m), un cim molt ample, on hem pogut gaudir sense dificultat d'un nou panorama, amb noves perspectives dels cims del Monte Rosa. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat per la mateixa vessant de la pujada fins a les proximitats del Coll Vincent. Des d'aquí també teníem baixada directa al refugi però encara hem volgut aprofitar una mica més la jornada amb una darrera ascensió. Hem pujat per una pala fins al costat del Balmenhorn, un quatremil descatalogat que no és més que un petit grup de roques que sobresurten del glaciar de Lys. Hem passat de llarg aquest cim fantasma aproximant-nos al darrer objectiu del dia: el Ludwigshöhe, un cim principal situat sobre el Coll de Lys, just a la frontera entre Itàlia i Suïssa. La part final era una aresta fina amb caiguda a les dues bandes; abans hem hagut de passar per un pont de neu sobre una esquerda insondable. Finalment hem arribat al cim del Ludwigshöhe (4.342 m), el punt més alt de la nostra activitat d'avui i, per tant, el de panoràmiques més extenses, tant en direcció nord com en direcció sud. Hem fet la tercera panoràmica circular de la jornada:

Finalment ens hem donat per satisfets, després d'aquesta intensa jornada de muntanya i hem iniciat el descens fins al refugi. Hi havia una traça ben marcada i hem hagut de superar uns trams del glaciar força esquerdats però finalmemt hem arribat al refugi Capanna Gnifetti, una magnífica base d'operacions per a les ascensions del Monte Rosa, situat a 3.647 m d'altitud.
Com que avui la jornada ha estat molt més llarga que ahir, no ens ha quedat gaire temps per a la migdiada, ja que en aquests refugis el sopar és a les 7 de la tarda.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Lagginhorn, 2015
Ascensió al
Chardonnet, 1980
Travessia dels
Quatremils, 1976

dimecres, 12 de juliol de 2017

Ascensió al Castor (4.223 m)

Avui hem fet la primera ascensió d'aquesta sortida de cinc dies al massís del Monte Rosa. L'ascensió al Castor és relativament curta, ja que el punt de partida està molt alt, a 3.585 m. És, però, una ascensió d'alta muntanya que passa per un glaciar amb esquerdes i per una fina aresta de neu.
Hem esmorzat en el refugi Quintino Sella al Felik a dos quarts de cinc de la matinada. Amb les primeres llums hem sortit en direcció al cim. La primera part de l'ascensió és fàcil; cal pujar pel glaciar de Felik amb poc pendent encara que vigilant les esquerdes. Després d'una estona de pujar suaument pels pendents nevats hem arribat al peu d'una pala molt dreta que puja en direcció a la Felikhorn (Punta Felik), un cim secundari on comença la cresta que porta al Castor. Aprofitant una bona traça, hem superat sense problemes aquest tram, molt dret però segur. A dalt hem trobat una zona més planera, com un ampli coll. Al davant una nova pala, no tan dreta com l'anterior, ens ha portat a l'inici de la segona part de l'aresta del Castor, que a partir d'aquí és fina i amb gran caiguida a banda i banda. Igual que abans, una bona traça ens ha ajudat a progressar sense massa dificultat però amb passos impressionants. Realment, passar per l'aresta finísssima, encordats i veient al davant cims tan importants com el Mont Blanc, el Cervino i el Grand Combin, ha estat impressionant. Hem arribat al cim del Castor (4.223 m) quan passava molt poc de les 8 del matí. El panorama era impressionant en totes direccions; fins i tot hem vist, molt lluny, la silueta del Monte Viso, que vam pujar l'estiu passat. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Després d'estar una estona en el cim totalment sols, contemplant el panorama, hem iniciat el descens. Hem baixat fins al costat de la Punta Felik però com que era molt aviat encara per tornar al refugi, hem fet una volta per l'ample coll del Felikjoch apropant-nos al Liskamm. Des d'aquí hem pogut gaudir d'una nova perspectiva del Castor i tota la seva aresta. També hem fet una ullada a l'itinerari que tenim previst per a demà, pel Passo del Naso, per anar al refugi Gnifetti. Des d'aquí el pas es veia molt dret, de manera que hem baixat sabent que demà hem de superar un pas que no serà gens fàcil.
Finalment hem arribat al refugi Quintino Sella i hem passat la resta del dia descansant en aquest refugi situat estatègicament.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Weissmies, 2015
Ascensió al
Allalinhorn, 2015
Ascensió al
Breithorn, 1987

dimarts, 11 de juliol de 2017

Refugi Quintino Sella al Felik

En el nostre primer dia d'activitat al Monte Rosa hem fet l'aproximació al refugi Quintino Sella al Felik, una magnífica base d'operacions a la vessant italiana del Monte Rosa, al peu del Glaciar del Felik i a gairebé 3.600 m d'altitud.
Després d'un llarg viatge en cotxe i de fer nit a Briançon, hem arribat a mig matí a Stafal, una mica més amunt de Gressoney-La-Trinité,  a la regió italiana d'Aosta. Des d'aquí, un telefèric i un telecadira ens han pujat fins al coll de Battfòrkò, situat a gairebé 2.700 m d'altitud. Des d'aquest punt surt un bon camí (marcat amb el número 9) en direcció al refugi. El dia estava força tapat i la previsió era de nevades a la tarda, de manera que hem procurat no perdre temps i anar directes al refugi. Ben aviat, mentre pujàvem pel plàcid camí, hem començat a veure les muntanyes del Monte Rosa, especialment el Liskhamm i la Piràmide Vincent, i les grans geleres que baixen dels quatremils de la zona. Ha començat a nevar lleugerament però aquesta vegada hem tingut sort perquè la nevada ha durat poc més de 15 minuts i després el cel ha començat a obrir-se.
La part final del camí és un camino attrezzato, un camí equipat amb esglaons de ferro, cordes fixes i passamans per superar una cresta fàcil però amb estimballs considerables. Superat aquest tram, hem arribat al refugi, situat en un altiplà pedregós a l'inici del Glaciar del Felik. Ens hem instal·lat en el refugi i, després de sopar, hem anat a dormir aviat perquè demà hem de matinar.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Refugi Q.S. al
Monviso, 2016
Refugi
Écrins, 2014
Refugi Tête
Rouse, 2013

diumenge, 9 de juliol de 2017

Ascensió al Pic de la Mainera (2.904 m)

De bon matí, després d'esmorzar en el refugi de Colomina, hem iniciat l'ascensió al Pic de la Mainera. Érem una bona colla, ja que es tractava de la tradicional ascensió a un cim dels Pirienus que fem cada any amb el grup del GR. La primera part de l'ascensió és una plàcida passejada per un bon camí vorejant els diversos llacs de la zona: l'Estany de Colomina, l'Estany Frescau i l'Estany de Mar, però després comença la part més complicada de l'ascensió. Cal deixar el camí fàcil que va a enllaçar amb una variant del GR11 en direcció al Coll de Saburó per començar a pujar en direcció al Coll de la Mainera. És un tram curt, amb poc més de 200 metres de desnivell, però amb una primera part ocupada per un gran caos de blocs de granit. El camí desapareix i cal anar buscant els passos menys complicats entre un laberint de grans blocs amb l'ajut d'algunes fites disperses. Quan acaba el caos de blocs cal pujar per una canal terrosa, una mica inestable i incòmoda, fins al Coll de la Mainera (2.722 m).
Com que éren un grup nombrós que pel camí s'havia anat fragmentant, en aquest sector hi ha hagut diversitat d'itineraris. Alguns han seguit cegament un track que havien carregat en el GPS i han pujat pel dret, directament al cim, per un itinerari apte únicament per isards i perdius de neu. Els que anaven al darrere i encara conservaven una mica de seny s'han desviat pujant per una canal que porta a la carena, uns metres per sobre del Coll de la Mainera. La resta hem seguit la via normal que puja per una canal pedregosa, una mica incòmoda però segura, que porta fins al Coll de la Mainera (2.722 m). Des del coll, un camí sense gaire dificultat ens ha portat fins al cim del Pic de la Mainera (2.904 m), on ens hem retrobat tota la colla. És un bon mirador d'aquesta zona però avui el dia estava mig ennuvolat i la panoràmica no era tan extensa com ens hauria agradat. Tot i això, hem fet una panoràmica circular:

A continuació hem fet la tradicional cerimònia del descorche, ja que dos voluntaris havien pujat sengles ampolles de dos litres de cava. Hem brindat per celebrar l'èxit de l'ascensió i el final de temporada de la colla del GR i hem iniciat el descens, aquesta vegada tots per la via normal. Hem hagut de travessar novament el caos de blocs però finalment hem arribat el Refugi de Colomina. Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat el retorn a casa pel camí normal de la Presa de Sallente.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Certascan, 2016
Ascensió al Coma-
pedrosa, 2013
Ascensió a la
Pica, 2010

dissabte, 8 de juliol de 2017

Refugi de Colomina

Aquest any, amb el grup del GR, hem organitzat la tradicional ascensió a un cim dels Pirineus com fem cada juliol. Aquest any el cim triat ha estat el Pic de Mainera, a la Vall Fosca i avui hem iniciat l'activitat amb l'aproximació al refugi. Hem arribar a migdia a la Presa de Sallente, més amunt de Capdella, i després de menjar una mica a peu de cotxe hem iniciat l'aproximació al refugi. És un agradable camí encara que el desnivell és considerable. Primer puja amb llaçades per sobre de la Presa de Sallente. Més amunt enllaça amb el traçat d'una petita via de carrilet, vestigi de l'època en què es van fer les diverses represes de la zona. Seguint la via del carrilet i passant per diversos túnels hem arribat a l'Estany Gento, on hi ha un gran edifici amb restaurant (avui tancat) i refugi lliure i l'estació superior del telefèric que puja de la Presa de Sallente (avui també tancat). Passant per sota la torre metàl·lica del final del telefèric hem agafat un bon camí, iniciant la segona part del nostre trajecte d'avui. Un magnífic camí que més amunt enllaça amb un GR, variant del GR11, que ens ha portat sense cap dificultat fins al Refugi de la Colomina. Aquest refugi, molt confortable i ben equipat, ha estat ampliat recentment i és una magnifica base per a les ascensions d'aquesta zona. Ens hem instal·lat en el refugi, molt contents perquè la previsió de la méteo indicava una alta probabilitat de pluja i hem arribat al refugi sense que caigués ni una gota.
Hem passat l'estona contemplant el paisatge, particularment el Pic de Mainera que des d'aquí es veia molt alt i escarpat. En aquest refugi el sopar és a les 7 de la tarda, potser massa aviat, de manera que al cap de poc ja hem entrat a sopar. El menú era el típic de refugi, amb una sopa liofilitzada, una carn amb suc i patates i per postres una peça de fruita. Hem anat a dormir aviat perquè demà hem de matinar per pujar al Mainera.
La pel·lícula oficial de la sortida es publicarà a l'entrada següent del blog (l'ascensió al Mainera) però aquí us presentem un petit vídeo amb algunes imatges captades pel dron a la tarda mentre esperàvem el sopar:




ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de
Certascan, 2016
Refugi de Coma-
pedrosa, 2013
Refugi de
Pinet, 2010