dijous, 14 de juliol del 2016

Viso Mozzo, Punta Venezia i Punta Udine

Viso Mozzo, Punta Venezia, Punta Udine
Després de la històrica jornada d'ahir, en què vam pujar el Monte Viso, un dels cims més característics dels Alps, avui tenim prevista una jornada molt més fàcil, amb la travessia entre el refugi Quintino Sella i el refugi Giacoletti. Però, com que hem vingut als Alps a fer muntanya, ens hem complicat una mica fent alguns tresmils que ens venien de pas. Hem sortit del refugi Quintino Sella després d'esmorzar amb horari de senderista i hem agafat el camí del refugi Giacoletti, on tenim reserva aquesta nit. Però la cabra tira al monte i quan encara no portàvem ni mitja hora caminant hem arribat al colle del Viso, on un cartell indicava Viso Mozzo 1 h 20. Immediatament hem deixat el camí principal per agafar el corriol que porta a aquest cim secundari. Després de pujar 5 minuts hem deixat les motxilles al costat d'un gran bloc de pedra per anar més lleugers a la pujada. La dificultat era mínima i abans del temps previst hem arribat al cim del Viso Mozzo (3.019 m). És un cim secundari, ben poca cosa al costat del gegantí Monte Viso que vam pujar ahir però ben aviat hem vist que el petit esforç de pujar aquest cim havia valgut la pena: des del cim del Viso Mozzo teníem una visió impressionant del Monte Viso; fins i tot es veia la creu del cim. En el propi Viso Mozzo, el cim està marcat amb una creu de disseny modern, amb capelleta per a la Madonna. Després de fer les fotos del cim hem fet una panoràmica circular, tot i que la proximitat i la immensitat del Monte Viso deixen el Mozzo reduït a la categoria de cim infrasecundari:

Hem retornat al lloc on havíem deixat les motxilles, les hem recuperat i hem baixat al camí principal del Giro del Viso per seguir l'itinerari previst. El camí baixa en direcció a la Vall del Po fins que, al costat del llac Chidreto, deixem el camí de la vall per prendre, en forta pujada, el camí del refugi Giacoletto. A poc a poc hem anat superant el desnivell per un camí molt ben traçat fins arribar al refugi Giacoletto; un refugi magnífic, no tan gran com el Quintino Sella però amb les mateixes comoditats. Hem menjat una mica, satisfets per haver completat 
amb facilitat l'etapa prevista, però tan bon punt hem acabat de dinar hem començat a mirar les muntanyes escarpades de sobre el refugi. Finalment ens hem decidit a pujar la Punta Venezia, un cim proper però amb certa dificultat i que podia arrodonir la jornada d'avui. Hem sortit per la part del darrere del refugi, per un camí senyalitzat com a GR perquè és una variant del Giro del Viso que passa al refugi francès del Viso. Es tracta d'un camí equipat, gairebé una ferrata, que supera uns esglaons rocosos amb equipament divers i, en condicions normals, excessiu: cordes, cadenes, baranes i esglaons metàl·lics. En poc temps hem arribat al coll fronterer, el Coulour del Porco, que s'obre sobre la vall francesa del Guil. Des d'aquí, el camí de la Punta Venezia ja no té cap equipament; puja fent revolts per la pedrera sense cap dificultat. Gairebé en el cim hem trobat el refugi Bivac de la Punta Venezia, un refugi minimalista de només dues places però ben equipat i condicionat. El cim el teníem a tocar i ja es veia ben a prop la creu forjada del cim però encara ens quedava la darrera dificiultat. El cim està sobre una mena de gendarme d'uns 8 metres i calia grimpar per pujar-hi. No és difícil; no passa de tercer grau però cal anar amb compte perquè és força vertical. Un parell de parabolts asseguren els passos més delicats. Finalment hem arribat al cim de la Punta Venezia (3.095 m) mentre al cel s'anaven acumulant els núvols d'una negror tenebrosa que no anunciaven res de bo. Hem fet les quatre fotos del cim i hem desgrimpat el gendarme somital per iniciar el retorn al refugi. Però l'ADN de les cabres ha tornat a manifestar-se i quan hem arribat al coll del Porco no hem pogut evitar-ho: el cartell que anunciava la Punta Udine a 20 minuts era masa temptador i hem deixat les motxilles al coll per arrodonir la jornada amb el tercer tresmil del dia. Un camí fàcil ens ha portat en pocs minuts al cim de la Punta Udine (3.022 m), marcat també amb una grande croce, una creu de ferro forjat que dóna una certa categoria a aquest cim tan asequible. Mentre feiem les fotos del cim han començat a caure les primeres espurnes de neu, de manera que hem iniciat el retorn al refugi sense entretenir-nos gaire. Les espurnes de neu s'han anat fent grans i quan hem arribat al refugi ja eren flocons de bona mida. Mentre esperàvem l'hora de sopar ha continuat nevant cada vegada més i quan hem començat a sopar els voltants del refugi eren totalment blancs. Sorpresos per aquest quadre nadalenc en ple mes de juliol, hem començat a sopar i hem acabat amb un génepi, ben merescut pels tres tresmils d'avui, uns cims modestos però que ens han deixat ben satisfets. Hem anat a dormir mentre a fora s'anava acumulant la neu fins al punt que la postal nadalenca s'estava convertint en un problema per a la jornada de demà. Estàvem a 8 hores del cotxe pel camí més curt i la cosa es podia complicar força però de moment no podíem fer més que esperar el nou dia, de manera que hem anat a dormir mentre a fora continuava nevant...



ENTRADES RELACIONADES:
Catinaccio
2006
Pisciadú
2006
Monte Patterno
2004