dissabte, 24 de novembre de 2012

L'Ànec, via normal

La tardor és temps de climatologia variable i avui, una vegada més, ho hem pogut comprovar. Hem fet una escapada matinal a Montserrat per escalar a la zona d'Agulles però en arribar hem trobat tota la muntanya coberta per un "palomo" negre i tota la zona emboirada. Una vegada més les condicions no eren òptimes per a l'escalada i per això hem triat un objectiu relativament fàcil, l'Aresta Brucs de l'Ànec, una  via que ja havíem fet més d'una vegada però que avui ens ha permès gaudir novament de l'escalada montserratina. La via comença amb una rampa fàcil que, a poc a poc es va adreçant i acaba, ja a la segona tirada, amb un pany de paret força dret encara que amb bones preses i ben assegurada. Una boira humida i un aire fred ens han envoltat durant tota l'ascensió, de manera que no hem pogut gaudir del magnífic paisatge montserratí que habitualment es veu des d'aquesta agulla. Avui ni tan sols hem pogut ampliar la col·lecció de panoràmiques circulars, ja que des del cim no es veia ni tan sols la Sense Nom, que està a tocar.
Tampoc hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques a causa de la climatologia adversa però sí que hi ha una petita pel·licula:



dissabte, 10 de novembre de 2012

Els Flautats i el Fesolet

Flautats, Fesolet
Avui les previsions del temps eren bones encara que els dies passats ha plogut força. Al matí, Montserrat estava emboirat i humit, molt humit. La intenció inicial era fer la via normal de la Mòmia, una escalada que hem fet diverses vegades però que es mereix moltes repeticions per la seva bellesa. Després d'una bona aproximació per les escales de Sant Benet i una canal enfangada i lliscosa, hem arribat al peu de la via i hem vist que no era bona idea fer avui aquesta via, ja que està orientada al Nord i la paret regalimava aigua convertint la via en una aventura perillosa. Aviat hem traçat el pla B i ens hem decidit a fer la Travessia dels Flautats, un recorregut clàssic per les quatre agulles dels Flautats, que hem fet en un parell d'ocasions però que també es mereix la repetició. Des del coll entre el Fesolet i el primer Flautat hem iniciat l'escalada fàcil fins al primer cim (numerat 505 en el clàssic mapa de Montserrat d'en Semir). Un petit ràpel ens ha situat al peu de la segona agulla (506), que hem pujat superant una curta paret. Per passar a l'agulla següent cal fer el primer dels dos passos clau d'aquesta via, un llarg pas entre les dues agulles per agafar-se al mur que ens porta al tercer cim (507). Des d'aquí, un pas semblant a l'anterior però més difícil ens porta a la quarta agulla (508), també anomenada Cadireta dels Diables perquè té enganxat sota el cim un gran bloc de pedra que sembla una immensa cadira penjada sobre el buit. El pas és espectacular i ens ha costat una mica trobar el punt exacte on cal fer el pas per poder passar a l'altra agulla sense fer un espagat. Cal desgrimpar fins a una pedra característica, fàcil de reconèixer perquè és el punt on la distància entre les dues parets és mínima, i fer el pas sense mirar avall, ja que el buit és considerable. De tornada, hem fet la panoràmica circular des del cim del Tercer Flautat (507), que és el punt més alt de la travessia:

Després, l'única dificultat és la curta aresta que porta a la primera agulla (505), que cal escalar directament. Com que encara era aviat, a continuació hem anat a fer l'escalada del Fesolet. És una via d'una sola tirada, que també havia fet en temps històrics (setembre de 1975). Comença amb un flanquejament, el pas més difícil de la via, que avui, a més, estava força humit i relliscós. Hi ha dos burins prehistòrics per assegurar aquest pas. Aviat s'arriba a l'aresta, per on es puja més fàcilment però sense assegurances; només al principi de l'aresta un magnífic merlet ens ha ofert una bona assegurança i, ja arribant al cim, un pont de roca ens ha assegurat els darrers metres, ja fàcils. Des del cim del Fesolet hem fet una nova panoràmica, no tan maca com l'anterior perquè la proximitat de l'Elefant, molt més alt, ens privava de la vista en direcció sud:

Un ràpel ens ha retornat al collet nord, on hem donat per acabada la matinal montserratina d'avui.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·licula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:



dissabte, 3 de novembre de 2012

Caldes de Montbui - Sant Llorenç Savall

Caldes de Montbui - Torre Roja - Font de Bou - Saltant de Guanta - Font de la Fagina - Font del Gurri - Puig de la Creu - Sant Llorenç Savall

Segona etapa del Camí de Sant Jaume, entre Caldes de Montbui i Sant Llorenç Savall. Un dia una mica núvol però amb una temperatura agradable i un magnífic ambient de tardor. Ha plogut bastant en els darrers dies i això ha fet que totes les torrenteres portin un bon cabal i que les fonts ragin força. En aquesta ocasió la ruta ha estat planificada per l'equip tècnic dels Calderins, que ha enllaçat diversos camins per fer més variada i atractiva aquesta etapa. De Caldes a Sant Llorenç s'hi pot anar íntegrament per pistes -fins i tot el trajecte seria més curt- però l'itinerari triat ens ha permès veure els boscos més frondosos i els paratges més singulars de la zona. Hem iniciat la caminada a la zona esportiva de Caldes, on vam acabar l'etapa anterior; ben aviat hem arribat a un collet i hem deixat el camí de Sant Llorenç per acostar-nos al poblat ibèric de la Torre Roja, recentment restaurat. Hem pujat a la torre per fer la primera foto de grup i veure el gran panorama que ofereix aquest mirador. Hem retornat al collet i hem seguit el nostre camí fins a la Font del Bou, d'on avui brollava un bon raig. Més endavant hem trobat el Saltant de Guanta, una cascada habitualment seca però que avui, després de les darreres plujes, mostrava el seu millor aspecte. Una forta pujada ens ha portat a una pista des d'on hem vist el Castell de Guanta, penjat sobre un cingle. Després de passar per un altre petit salt d'aigua, hem arribat a la Font de la Fagina i ens hem aturat a esmorzar. Des d'aquí, una forta pujada ens ha portat al punt més alt de l'etapa: el Puig de la Creu. Des del Puig, una llarga baixada per pista ens ha portat fins a Sant Llorenç Savall, punt final de l'etapa, on hem tancat la jornada amb un magnífic dinar a la Fonda Rius.
Avui, a més de l'àlbum i el track, presentem una panoràmica circular que hem fet des de la Torre Roja, amb grans vistes del Vallès:


divendres, 2 de novembre de 2012

Ascensió al Pico de Salvaguardia (2.738 m)

El Pico de Salvaguardia és el millor mirador del Massís de la Maladeta. A l'estiu, aquesta ascensió permet, amb un esforç relativament petit, gaudir d'un dels millors panorames del Pirineu. Avui, però, les condicions no eren les millors. Les previsions meteorològiques asseguraven que no plouria però totes coincidien en assenyalar un dia tapat a estones. A més, fa uns dies ha nevat a tot el Pirineu, encara que en aquesta part la nevada no ha estat molt intensa. Ahir a la tarda vam arribar a Benasque i, després de fer la visita de rigor a Can Barrabés, vam pujar fins a l'Hospital de Benasque per veure les condicions de la muntanya. La carretera estava tallada a partir de l'Hospital, de manera que ja vam veure que no podríem pujar en cotxe a la Basurta i hauríem d'iniciar l'ascensió aquí mateix. Avui al matí, una mica tard perquè a l'hotel no ens han donat l'esmorzar fins a les 8'30, hem iniciat l'ascensió des de l'Hospital de Benasque. El camí, al principi poc marcat, s'enfila en ziga-zagues guanyant ràpidament altura sobre els Llanos del Hospital. Al principi el camí estava net però a mesura que pujàvem trobàvem cada vegada més neu, tot i que el grux era relativament petit. La boira es mantenia alta però bufava el vent i a estones queien algunes espurnes de neu. Quan hem arribat a la cruïlla amb el camí que puja de la Besurta, poc abans del Portillón de Benasque, les condicions atmosfèriques eren bastant dolentes i hem pensat en abandonar però finalment ens hem decidit a seguir pujant mentre la cosa no empitjorés. A partir d'aquest punt el gruix de neu era ja considerable i en alguns punts s'acumulava dificultant força la marxa. Per sort, un excursionista solitari havia passat poc abans i havia marcat la traça facilitant-nos una mica la progressió. El pas clau de l'ascensió, la travessia d'unes lloses inclinades sobre l'estimball de la cara sud de Salvaguardia equipada amb un cable d'acer, no ha estat difícil i l'hem superat sense problema. Aquí ja estàvem totalment envoltats per la boira però la proximitat del cim, que teníem ja a tocar, ens ha esperonat per seguir amunt. En el sector final el gruix de neu era encara més gran però aviat hem arribat a la petita aresta cimera i en pocs minuts més al cim del Pico de Salvaguardia (2.738 m). Al cim hem trobat l'excursionista solitari, just a temps per demanar-li que ens fes la foto de cim. El vent i la boira feien poc habitable aquell indret, de manera que ben aviat hem iniciat es descens, pel mateix camí de la pujada. En algun moment el vent feia córrer la boira com una cortina, oferint-nos impressionants però efímeres vistes del massís de la Maladeta. Al fons es retallava la silueta de la Forcanada recordant-nos la nostra recent ascensió a aquest cim tan característic. A mesura que anàvem baixant, el cel s'anava obrint oferint-nos finestres cada vegada més grans de cel blau, tot i que el cim es mantenia tapat per la boira. A poc a poc hem anat baixant fins al punt de partida, on hen tancat la jornada amb un bon dinar al restaurant de l'Hospital de Benasque.
Avui no hem fet la panoràmica des del cim perquè la boira no ens ho ha permès.