diumenge, 30 de desembre de 2012

BTT Monegros (II)

De bon matí ens hem llevat en el Mas del Piñol i hem encès el foc per esmorzar sense passar fred. Ben aviat ens hem posat en marxa per completar la segona i definitiva etapa de la nostra travessia pels Monegros en bicicleta de muntanya. Hem agafat un curt tram d'una àmplia pista que, segons el mapa, coincideix amb el traçat de l'antiga Via Augusta. Hem arribat al Purburel (413 m), un vèrtex geodèsic de primera categoria situat sobre un turó insignificant. Com que aquesta zona és tan plana, aquest mínim turó té una gran vista sobre tot. Cap al nord, ben lluny, es veien les muntanyes nevades del Pirineu; fins i tot ens ha semblat reconèixer el Cotiella entre les muntanyes de l'horitzó. Cap a l'altra banda es veien també muntanye nevades, que hem pensat que serien les serres del Sistema Ibèric, potser el Moncayo. Des d'aquest punt, el més alt de la zona, hem iniciat la baixada en direcció al Val de Gelsa. Abans, poc després del Mas de Garrilargo, hem deixat la ruta per acostar-nos a una savina mil·lenaria, encara més gran que la de la Salina del Rebollón que vam veure ahir. Hem retornat al camí i hem seguit la nostra ruta. Hem travessat la carretera de Gelsa i hem pujat una mica per la vall fins trobar una pista que ens ha portat a la Venta de Santa Lucía. Aquest tram coincideix amb el camí de Sant Jaume que ve de Montserrat i va en direcció a la Vall de l'Ebre. El nostre pla preveia una aturada tècnica a la Venta de Santa Lucía per prendre un café abans de començar el segon sector de l'etapa però aquest bar, tot i estar al peu de la carretera N-II, estava tancat, de manera que hem seguit el nostre camí sense aturar-nos, ara ja totalment en direcció nord. Hem travessat l'autopista i la via de l'AVE i hem seguit en la mateixa direcció, amb lleugera pujada, fins al peu de la Sierra de Santa Quiteria. Aquí ja ens hem orientat en direcció a Bujaraloz. Hem arribat La Almolda, hem fet un tomb pel poble i des de la plaça de l'Església hem vist un gran panorama. Des d'aquí hi ha una carretera perfectament rectilínea que porta a Bujaraloz però nosaltres hem seguit l'itinerari previst, per pistes, que ens ha portat també a Bujaraloz. En aquest tram hem tingut una petita sorpresa, ja que la pista per on havíem de passar, que havíem revisat a la foto aèria, estava tallada per camps sembrats. Per altra banda hi ha una àmplia pista que porta directament a Bujaraloz. Seguint el track ens hem embolicat una mica però ben aviat hem retrobat el bon camí i hem arribat sense problemes a Bujaraloz, on hem, donat per acabada la nostra ruta en el km 104 del recorregut.
Aquí teniu la pel·lícula, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dissabte, 29 de desembre de 2012

BTT Monegros (I)

Per tercera vegada hem vingut a fer una ruta en bicicleta per la zona dels Monegros. Ja hi vam venir per primera vegada l'any 1991, quan  vam fer una ruta de tres dies per aquestes terres aragoneses. Després vam tornar-hi l'any 2002, fent una ruta d'un sol dia amb sortida i arribada a Bujaraloz. Aquesta vegada hem vingut per fer un recorregut circular de dos dies, amb inici a Bujaraloz. El recorregut previst coincideix en part amb el que vam seguir l'any 2002 però és més llarg i el partirem en dues etapes malgrat que es tracta d'un itinerari pràcticament pla sense cap dificultat especial. De bon matí hem arribat a Bujaraloz i, després d'esmorzar a l'Hostal Español, on vam dormir la darrera vegada, hem iniciat la marxa. La boira ho cobria tot i pensàvem que hauríem de fer l'etapa a cegues, guiats únicament pel GPS, però al cap d'una hora la boira ha començat a desfer-se i ens ha deixat un dia radiant. L'itinerari baixa entre diverses llacunes salades fins arribar a la Laguna de la Playa, una de les més grans de la zona. Ens hi hem acostat per fer algunes fotos però sense arribar a l'aigua, ja que estava tot cobert per una capa de fang tou i enganxifós. L'itinerari segueix en direcció sud entre cases enrunades assenyalades en el mapa amb noms molt curiosos, camps de conreu i algunes llacunes, fins que passat el Valdelacoja i la Paridera del Falsete, ens hem orientat a l'oest. A la Salina del Rebollón ens hem aturat per visitar una savina monumental que ja coneixíem de la nostra anterior visita als Monegros. Per un moment la boira ha tornat a tapar-ho tot, justament quan per arribar a la Salina del Rebollón havíem de deixar el camí i fer uns metres camp a través. El GPS ens ha guiat, encara que el trajecte era curt i el nostre instint d'orientació, tot i que està una mica rovellat a causa de l'abús dels mitjans tècnics, encara ens hauria permès arribar-hi. Ens hem acostat a la gran savina i hem admirat la seva enormitat, tenint en compte que la savina és un arbre de creixement molt i molt lent, que normalment no passa de ser un arbust. Després, novament camp a través, hem arribat a una petita carretera que hem seguit durant un km fins agafar la pista del Mas del Cucaracha en direcció nordest. La fita següent ha estat la Salina de la Muerte, força plena d'aigua. Encara no era gaire tard però com que a finals de desembre es fa fosc tan aviat hem començat a buscar un lloc on passar la nit. Amb tantes masies enrunades com hi ha per aquesta zona, no havia de ser difícil trobar un lloc una mica arrecerat per fer un bivac. Hem tingut sort, ja que al costat de la Salina del Piñol hem vist un grup de cases mig enrunades; ens hi hem acostat i ben aviat hem trobat una saleta en bon estat amb llar de foc i paviment de ciment que era ideal per dormir-hi. Hem netejat una mica l'espai i hem arreplegat una mica de llenya abans que arribés la nit. Finalment el bivac no ha estat tal sinó que ha estat com una nit de refugi.


dilluns, 24 de desembre de 2012

Camí de l'Àngel

En plenes festes nadalenques va bé caminar una mica i no estar tot el dia menjant i dormint. Per això avui hem anat a fer un tomb per Montserrat, sense massa complicació. Hem pujat al Monestir des de Monistrol pel camí de l'Àngel, un vell camí que puja des de l'ermita del mateix nom, a la part alta del poble fins a prop de Santa Cecília passant pel monestri de Sant Benet. He estat una plàcida passejada per un camí ben marcat amb grans vistes de les parets de Sant Jeroni i el Cavall Bernat. Quan hem arribat a la carretera ens hem acostat a Santa Cecília; després hem anat cap al Monestir per la mateixa carretera, encara que a mig camí hem deixat l'asfalt per completar la passejada pel camí dels Degotalls fins al Monestir. Hem menjat l'entrepà i per postres una racció de mel i mató. Finalment hem baixat amb el cremallera fins a Monistrol.Avui no hi ha àlbum de fotos; únicament la de l'entrada.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Excursió per la Vall de Lord

Ja fa 12 anys que va publicar-se la petita guia de la Vall de Lord que va escriure en Joan Guirao i en la que vam col·laborar, acompanyant-lo i netejant els camins, uns quants amics. Des de la publicació d'aquesta guia l'any 2000 només havíem tornat a la zona l'any 2003 quan en Joan va publicar un article al Vértex i vam anar a comprovar prèviament sobre el terreny si les explicacions que es donaven a l'article eren correctes. Avui hi hem tornat per fer una excursió per la Vall de Lord i comprovar en quina mesura són encara vàlides les descripcions dels itineraris que es feien a la guia. L'itinerari triat ha estat pintoresc i singular com tots els camins que recorren els voltants del Santuari de Lord, un entorn que recorda, pel tipus de roca i la configuració del paisatge, les muntanyes de Montserrat. Hem sortit de la pronunciada corba de la carretera del Coll de Jou, a 1.390 m, seguint el GR7 que aquí coincideix amb el Camí Ral de Solsona. La primera sorpresa ha estat que aquest tram de l'antic camí ha desaparegut engolit per una pista que porta al Pla de Sòbol. Hem seguit aquesta pista fins poc abans del Pla de Sòbol, on hem agafat un caminet marcat amb pintura groga i verda que baixa per una careneta. El camí estava força perdut i hem dubtat una mica fins que hem arribat a la Balma del Fornó, primer punt singular de l'itinerari. Després de visitar la cova hem  seguit pel camí, a trossos desdibuixat per altres pistes que amb traçat aparentment caòtic hem anat trobant per tot arreu, fins enllaçar novament amb el GR7, que hem seguit fins trobar la pista -ara ja carretera asfaltada- que porta al Santuari del Lord. Hem seguit la carretera fins al peu del cingle que envolta el Santuari i hem pujat pel camí dels peregrins fins al Santuari mateix. Aquí començava el pas més delicat de l'itinerari, la baixada per la part oposada de la muntanya. Hem dubtat una mica abans de trobar la canal bona però finalment hem vist algunes marques de pintura groga que ens han indicat el bon camí. Hem baixat amb compte però sense cap dificultat especial fins que, a mig cingle, un camí transversal a l'esquerra ens ha portat, a través d'unes terrasses amb grans vistes i passant per les balmes del Verger, fins a trobar un altre camí que baixa al peu del cingle. Una pista ens ha portat a travessar la Rasa de la Torroella, a la masia de la Torroella i finalment al Planell de Sòbol. La roureda monumental del Planell de Sòbol encara es conserva, encara que al seu voltant han tallat moltes alzines i el paisatge ha perdut part de l'encant que tenia aquell indret, un planell penjat entre cingles amb grans vistes. Hem dinat al costat de les ruïnes de la masia de Sòbol i hem tancat l'itinerari tornant per la pista nova fins al punt de partida.
Aquí teniu la pel·lícula, cedida per Edicions JGB per a tots els usuaris del blog:




dissabte, 8 de desembre de 2012

Sant Marçal - Aiguafreda

Avui hem completat aquesta travessia del Montseny amb la tercera etapa, des de Sant Marçal fins a Aiguafreda passant pel cim del Matagalls. Una etapa llarga però sense cap dificultat especial. Hem sortit de Sant Marçal poc després de les 9 i hem iniciat la pujada pel bonic camí del Matagalls. Avui la fageda que cobreix aquesta part de la muntanya presentava un aspecte totalment hivernal i un bon gruix de fulles seques ho cobria tot. Feia vent, un aire fresc i a estones fort, però el dia era claríssim. En poc temps hem recorregut aquest camí, que ja coneixíem d'haver-lo pujat moltes vegades, i hem arribat al cim del Matagalls (1.696 m). Com és habitual, aquest cim tan popular estava ple de gent fins al punt que, malgrat els meus esforços, ha estat impossible fer la panoràmica circular. Hi havia tanta gent movent-se per tot arreu que a casa ha estat impossible unir les fotos per fomar la panoràmica, ja que el PanoramaStudio es tornava boig. Després de les fotos hem iniciat la baixada per la carena, molt ventada, que ens ha portat a Coll Formic. Hem fet una petita parada d'avituallament al bar del coll i hem seguit el nostre camí en direcció al Pla de la Calma. Aquest camí, ample i fàcil, ens ha portat fins al peu del Tagamanent, després de fer un bon quilometratge. Finalment, el mateix GR5 que havíem seguit des de Sant Marçal ens ha portat fins a Aiguafreda, punt final de l'etapa. El pla previst era agafar el tren a Aiguafreda per tornar a casa i demà pujar en tren a Gualba per recuperar el cotxe però poc abans d'arribar a Aiguafreda hem tingut la bona idea de trucar els amics de Granollers per veure si ens podien donar un cop de mà. Hem tingut sort i els amics no ens han fallat; gairebé al mateix temps que nosaltres han arribat a Aiguafreda en Jaume i l'Elisabet, que ens han portat en cotxe fins a Gualba, on hem recuperat el nostre cotxe per tornar a casa.


divendres, 7 de desembre de 2012

Santa Fe del Montseny - Sant Marçal

Avui no hem pogut sortir tan aviat com volíem. A l'hotel Avet Blau de Santa Fe del Montseny no donen l'esmorzar fins a dos quarts de deu del matí, una hora que no està pensada per a excursionistes. Molts dels nostres seguidors pensaran que som excursionistes de pega -de salon de te- i no els faltarà raó, tot i que queda dit que aquest retard en l'inici de l'excursió no ha estat per voluntat pròpia. Per sort, l'excursió no era massa larga i ens podíem permetre sortir a les deu tocades. Hem iniciat la pujada pel camí del Turó de l'Home, una petita pista molt còmoda encara que avui una mica nevada, que en poc temps ens ha portat al cim. El dia era claríssim i des d'aquest mirador privilegiat es veia un panorama molt extens. Hem fet la foto del cim i una panoràmica circular abans de seguir el nostre camí.

Des d'aquí ja es veien Les Agudes, el nostre proper objectiu, ben proper. El camí, ben marcat, ens hi ha portat amb facilitat. Abans d'arribar-hi, però, ens hem desviat uns minuts del camí per pujar el Puig de Sacarbassa (1.682 m), una petita cota sobre la carena que uneix el Turo de l'Home amb Les Agudes, que ens ha ofert grans vistes sobre els tres cims principals del Montseny. Un darrer esforç ens ha portat al cim de Les Agudes (1.706 m), des d'on la vista era també magnífica. Novament ens hem fet la foto de cim i una panoràmica circular.

Hem tornat uns metres enrere fins al coll de Les Agudes (1.647 m), on comença el camí que ens havia de portar a Sant Marçal. Teníem certs dubtes perquè sabíem que aquest camí pot ser perillós quan la muntanya està gelada i, de fet, avui estava una mica gelada però hem vist que hi havia traces i això ens ha animat a seguir el pla previst, tot i que sabíem qua no seria fàcil. Als pocs metres de baixada hem arribat a la cruïlla on havíem de triar entre dues alternatives. Per una banda el GR5, que aquí el mapa marca amb línia de punts indicant clarament que no és un GR "apte per a tots els públics", especialment en condicions hivernals. Per l'altra banda el camí dels Castellets, per on ens portava el track de la Travessia del Montseny. Ens ha semblat que aquest darrer camí estava una mica més asolellat, mentre que el GR baixava més directe per l'obaga, superant aguns pendents gelats. Un cop decidits hem iniciat la baixada pel camí dels Castellets, un bonic camí molt pintoresc i recargolat però avui una mica perillós a causa de la neu i el gel. Amb molta precaució hem anat baixant, tot seguint les marques de pintura vermella, el track del GPS i la nostra intuïció fins arribar al coll de Saciureda, des d'on el camí ja no presentava cap dificultat. Finalment hem arribat a Sant Marçal i ens hem allotjat a l'hotel, recordant aquell temps en què en aquesta casa hi havia el petit refugi per a excursionistes on havíem dormit alguna vegada.


dijous, 6 de desembre de 2012

Gualba - Santa Fe del Montseny

Aprofitant el pont de la Constitució, hem iniciat la travessia del Montseny, que farem en tres etapes des de Gualba fins a Aiguafreda pasant pels principals cims del massís. Sense matinar gaire hem arribat a Gualba i hem deixat el cotxe ben a prop de la plaça Major. Ha estat inevitable recordar aquelles primeres sortides de fa més de quaranta anys quan Gualba era una de les destinacions habituals de les nostres excursions. Després de quaranta anys sense haver tornat a Gualba, encara he reconegut els vells plàtans de la carretera, que han estat conservats en bona part malgrat l'ampliació de la carretera. La plaça del poble era gairebé igual que en aquella excursió del maig de 1971, quan vam fer jocs a la plaça abans d'iniciar una petita excursió pels boscos del voltants. M'ha agradat tornar a Gualba i recordar els vells amics i les excursions d'aquella època. Després de recordar tot això hem iniciat la pujada pel camí de Santa Fe que tantes vegades havia recorregut fa anys. Hem passat per les mines; poc després hem trobat el tub de ferro que ens servia de referència quan encara no s'havia inventat el GPS i anàvem per la muntanya amb la brúixola i el mapa en paper de l'Editorial Alpina. Més amunt hem trobat el bosc de castanyers que també ens servia de referència per indicar-nos que faltava poc per arribar a Santa Fe. Finalment hem arribat a la represa de l'estany, que avui estava molt baix i ple de turistes. Novament he recordat els temps passats i m'ha vingut a la memòria aquella excursió del gener de 1971, quan vam patinar sobre aquest llac (el llac petit de dalt que ara ja no existeix), que estava totalment gelat. Avui el dia era radiant i es veien Les Agudes a tocar. Hem menjat l'entrepà al davant de l'antiga ermita de Santa Fe i hem anat fins a l'hotel Avet Blau, on ens hem allotjat donant per acabada d'etapa d'avui.


dissabte, 1 de desembre de 2012

Sant Llorenç Savall - Matadepera

Sant Llorenç de Munt
Sant Llorenç Savall - El Marquet de les Roques - Collet de Llor - Coll d'Eres - Montcau - Coll d'Eres - La Mola - Matadepera

Tercera etapa del Camí de Sant Jaume, entre Sant Llorenç Savall i Matadepera.  Hem deixat els cotxes de bon matí als afores de Matadepera, al costat de la deixalleria; allà ens ha recollit l'autocar que ens ha portat (érem 36) fins al punt d'inici de l'excursió, el poble de Sant Llorenç Savall. Com és normal en aquesta colla, hem començat el dia menjant: hem esmorzat una mica al bar de Can Ramon abans d'iniciar la marxa. El camí puja pel bosc, fàcil i suau, fins a la Creu de Ricó. Poc després hem tingut un petit ensurt quan una part de la colla s'ha equivocat de camí i s'ha perdut. Per sort, ben aviat han retrobat el bon camí i ens hem reagrupat al costat del pont de la Vall d'Horta. Des d'aquí el camí comença a pujar per superar el fort desnivell que ens separa del coll d'Eres. Des del coll hem fet una escapada per pujar el Montcau (1.056 m) i contemplar des del seu cim el magnífic panorama, dominat al fons pel Pirineu nevat i per l'altra banda pel rerefons de les muntanyes de Montserrat amb la seva silueta tan característica. El que més ha agradat a la colla ha estat veure el Canigó, tot nevat, que ens ha portat grans records de la temporada anterior que vam acabar el juliol al cim de la Pica del Canigó. Hem fet la foto del cim i una panoràmica circular:

Hem retornat al coll d'Eres i hem menjat una mica abans de seguir el nostre camí. Des d'aquí ja hi ha poc desnivell i el camí és ample i suau. L'única dificultat era evitar els centenars de persones i els milers de gossos que circulaven per aquest camí tan popular, que porta al cim de la Mola. Ben aviat hem arribat al Morral del Drac, des d'on comença la pujada final al cim de la Mola (1.107 m), punt culminant del massís de Sant Llorenç. No ens hi hem aturat gaire, només per fer la foto de grup, i hem iniciat la baixada per l'altra vessant de la muntanya. Hem arribat a l'inici de la Urbanització Cavall Bernat i, pels seus carrers asfaltats, aviat hem arribat al punt on havíem deixat els cotxes. Finalment hem tancat la jornada amb un dinar al restaurant Bolera de Matadepera.


dissabte, 24 de novembre de 2012

L'Ànec, via normal

La tardor és temps de climatologia variable i avui, una vegada més, ho hem pogut comprovar. Hem fet una escapada matinal a Montserrat per escalar a la zona d'Agulles però en arribar hem trobat tota la muntanya coberta per un "palomo" negre i tota la zona emboirada. Una vegada més les condicions no eren òptimes per a l'escalada i per això hem triat un objectiu relativament fàcil, l'Aresta Brucs de l'Ànec, una  via que ja havíem fet més d'una vegada però que avui ens ha permès gaudir novament de l'escalada montserratina. La via comença amb una rampa fàcil que, a poc a poc es va adreçant i acaba, ja a la segona tirada, amb un pany de paret força dret encara que amb bones preses i ben assegurada. Una boira humida i un aire fred ens han envoltat durant tota l'ascensió, de manera que no hem pogut gaudir del magnífic paisatge montserratí que habitualment es veu des d'aquesta agulla. Avui ni tan sols hem pogut ampliar la col·lecció de panoràmiques circulars, ja que des del cim no es veia ni tan sols la Sense Nom, que està a tocar.
Tampoc hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques a causa de la climatologia adversa però sí que hi ha una petita pel·licula:



dissabte, 10 de novembre de 2012

Els Flautats i el Fesolet

Flautats, Fesolet
Avui les previsions del temps eren bones encara que els dies passats ha plogut força. Al matí, Montserrat estava emboirat i humit, molt humit. La intenció inicial era fer la via normal de la Mòmia, una escalada que hem fet diverses vegades però que es mereix moltes repeticions per la seva bellesa. Després d'una bona aproximació per les escales de Sant Benet i una canal enfangada i lliscosa, hem arribat al peu de la via i hem vist que no era bona idea fer avui aquesta via, ja que està orientada al Nord i la paret regalimava aigua convertint la via en una aventura perillosa. Aviat hem traçat el pla B i ens hem decidit a fer la Travessia dels Flautats, un recorregut clàssic per les quatre agulles dels Flautats, que hem fet en un parell d'ocasions però que també es mereix la repetició. Des del coll entre el Fesolet i el primer Flautat hem iniciat l'escalada fàcil fins al primer cim (numerat 505 en el clàssic mapa de Montserrat d'en Semir). Un petit ràpel ens ha situat al peu de la segona agulla (506), que hem pujat superant una curta paret. Per passar a l'agulla següent cal fer el primer dels dos passos clau d'aquesta via, un llarg pas entre les dues agulles per agafar-se al mur que ens porta al tercer cim (507). Des d'aquí, un pas semblant a l'anterior però més difícil ens porta a la quarta agulla (508), també anomenada Cadireta dels Diables perquè té enganxat sota el cim un gran bloc de pedra que sembla una immensa cadira penjada sobre el buit. El pas és espectacular i ens ha costat una mica trobar el punt exacte on cal fer el pas per poder passar a l'altra agulla sense fer un espagat. Cal desgrimpar fins a una pedra característica, fàcil de reconèixer perquè és el punt on la distància entre les dues parets és mínima, i fer el pas sense mirar avall, ja que el buit és considerable. De tornada, hem fet la panoràmica circular des del cim del Tercer Flautat (507), que és el punt més alt de la travessia:

Després, l'única dificultat és la curta aresta que porta a la primera agulla (505), que cal escalar directament. Com que encara era aviat, a continuació hem anat a fer l'escalada del Fesolet. És una via d'una sola tirada, que també havia fet en temps històrics (setembre de 1975). Comença amb un flanquejament, el pas més difícil de la via, que avui, a més, estava força humit i relliscós. Hi ha dos burins prehistòrics per assegurar aquest pas. Aviat s'arriba a l'aresta, per on es puja més fàcilment però sense assegurances; només al principi de l'aresta un magnífic merlet ens ha ofert una bona assegurança i, ja arribant al cim, un pont de roca ens ha assegurat els darrers metres, ja fàcils. Des del cim del Fesolet hem fet una nova panoràmica, no tan maca com l'anterior perquè la proximitat de l'Elefant, molt més alt, ens privava de la vista en direcció sud:

Un ràpel ens ha retornat al collet nord, on hem donat per acabada la matinal montserratina d'avui.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·licula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:



dissabte, 3 de novembre de 2012

Caldes de Montbui - Sant Llorenç Savall

Caldes de Montbui - Torre Roja - Font de Bou - Saltant de Guanta - Font de la Fagina - Font del Gurri - Puig de la Creu - Sant Llorenç Savall

Segona etapa del Camí de Sant Jaume, entre Caldes de Montbui i Sant Llorenç Savall. Un dia una mica núvol però amb una temperatura agradable i un magnífic ambient de tardor. Ha plogut bastant en els darrers dies i això ha fet que totes les torrenteres portin un bon cabal i que les fonts ragin força. En aquesta ocasió la ruta ha estat planificada per l'equip tècnic dels Calderins, que ha enllaçat diversos camins per fer més variada i atractiva aquesta etapa. De Caldes a Sant Llorenç s'hi pot anar íntegrament per pistes -fins i tot el trajecte seria més curt- però l'itinerari triat ens ha permès veure els boscos més frondosos i els paratges més singulars de la zona. Hem iniciat la caminada a la zona esportiva de Caldes, on vam acabar l'etapa anterior; ben aviat hem arribat a un collet i hem deixat el camí de Sant Llorenç per acostar-nos al poblat ibèric de la Torre Roja, recentment restaurat. Hem pujat a la torre per fer la primera foto de grup i veure el gran panorama que ofereix aquest mirador. Hem retornat al collet i hem seguit el nostre camí fins a la Font del Bou, d'on avui brollava un bon raig. Més endavant hem trobat el Saltant de Guanta, una cascada habitualment seca però que avui, després de les darreres plujes, mostrava el seu millor aspecte. Una forta pujada ens ha portat a una pista des d'on hem vist el Castell de Guanta, penjat sobre un cingle. Després de passar per un altre petit salt d'aigua, hem arribat a la Font de la Fagina i ens hem aturat a esmorzar. Des d'aquí, una forta pujada ens ha portat al punt més alt de l'etapa: el Puig de la Creu. Des del Puig, una llarga baixada per pista ens ha portat fins a Sant Llorenç Savall, punt final de l'etapa, on hem tancat la jornada amb un magnífic dinar a la Fonda Rius.
Avui, a més de l'àlbum i el track, presentem una panoràmica circular que hem fet des de la Torre Roja, amb grans vistes del Vallès:


divendres, 2 de novembre de 2012

Ascensió al Pico de Salvaguardia (2.738 m)

El Pico de Salvaguardia és el millor mirador del Massís de la Maladeta. A l'estiu, aquesta ascensió permet, amb un esforç relativament petit, gaudir d'un dels millors panorames del Pirineu. Avui, però, les condicions no eren les millors. Les previsions meteorològiques asseguraven que no plouria però totes coincidien en assenyalar un dia tapat a estones. A més, fa uns dies ha nevat a tot el Pirineu, encara que en aquesta part la nevada no ha estat molt intensa. Ahir a la tarda vam arribar a Benasque i, després de fer la visita de rigor a Can Barrabés, vam pujar fins a l'Hospital de Benasque per veure les condicions de la muntanya. La carretera estava tallada a partir de l'Hospital, de manera que ja vam veure que no podríem pujar en cotxe a la Basurta i hauríem d'iniciar l'ascensió aquí mateix. Avui al matí, una mica tard perquè a l'hotel no ens han donat l'esmorzar fins a les 8'30, hem iniciat l'ascensió des de l'Hospital de Benasque. El camí, al principi poc marcat, s'enfila en ziga-zagues guanyant ràpidament altura sobre els Llanos del Hospital. Al principi el camí estava net però a mesura que pujàvem trobàvem cada vegada més neu, tot i que el grux era relativament petit. La boira es mantenia alta però bufava el vent i a estones queien algunes espurnes de neu. Quan hem arribat a la cruïlla amb el camí que puja de la Besurta, poc abans del Portillón de Benasque, les condicions atmosfèriques eren bastant dolentes i hem pensat en abandonar però finalment ens hem decidit a seguir pujant mentre la cosa no empitjorés. A partir d'aquest punt el gruix de neu era ja considerable i en alguns punts s'acumulava dificultant força la marxa. Per sort, un excursionista solitari havia passat poc abans i havia marcat la traça facilitant-nos una mica la progressió. El pas clau de l'ascensió, la travessia d'unes lloses inclinades sobre l'estimball de la cara sud de Salvaguardia equipada amb un cable d'acer, no ha estat difícil i l'hem superat sense problema. Aquí ja estàvem totalment envoltats per la boira però la proximitat del cim, que teníem ja a tocar, ens ha esperonat per seguir amunt. En el sector final el gruix de neu era encara més gran però aviat hem arribat a la petita aresta cimera i en pocs minuts més al cim del Pico de Salvaguardia (2.738 m). Al cim hem trobat l'excursionista solitari, just a temps per demanar-li que ens fes la foto de cim. El vent i la boira feien poc habitable aquell indret, de manera que ben aviat hem iniciat es descens, pel mateix camí de la pujada. En algun moment el vent feia córrer la boira com una cortina, oferint-nos impressionants però efímeres vistes del massís de la Maladeta. Al fons es retallava la silueta de la Forcanada recordant-nos la nostra recent ascensió a aquest cim tan característic. A mesura que anàvem baixant, el cel s'anava obrint oferint-nos finestres cada vegada més grans de cel blau, tot i que el cim es mantenia tapat per la boira. A poc a poc hem anat baixant fins al punt de partida, on hen tancat la jornada amb un bon dinar al restaurant de l'Hospital de Benasque.
Avui no hem fet la panoràmica des del cim perquè la boira no ens ho ha permès.


dissabte, 27 d’octubre de 2012

Ascensió al Cap del Verd (2.282 m)

La Serra del Verd està situada al límit entre el Berguedà i el Solsonès, voltada per altres serres prepirinenques com la Serra d'Ensija, el Port del Comte, el Cadí i el Pedraforca. Nosaltres hem pujat per l'itinerari més fàcil, des de Gósol. Des d'aquest poble, una pista no molt bona però apta per a vehicles normals ens porta fins al coll de Mola. Des d'aquest coll, l'ascensió és una agradable passejada entre prats i boscos. Nosaltres hem arribat de bon matí al coll i hem iniciat l'ascensió, que és gairebé tota per pista o camí ample. El dia no era gaire bo però les previsions indicaven que milloraria i, a poc a poc, ha estat així. Els dos dies anteriors havia plogut força i estava tot humit; per la carretera fins a Gósol hem trobat una multitud de boletaires (gairebé tres boletaires per cada bolet de la comarca) però aquí dalt no n'hi havia ni un. Després d'una bona estona per bosc hem arribat al Collet del Pla de la Font on hem deixat enrere el bosc i hem seguit pujant per prats entre pins dispersos fins a la careneta final, ampla i ajaguda, que ens ha portat al Cap del Verd (2.282 m). El cim és ample i poc marcat però hi ha una fita, una foto panoràmica i una caixa amb el llibre de registre. Ens hem aturat a mirar el panorama, molt extens, que arribava des del Turbón fins a Montserrat. A sota mateix hem vist la Vall del Lord i Sant Llorenç de Morunys, al costat del pantà de la Llosa del Cavall. Com que començava a bufar el vent del nord, hem iniciat aviat la baixada, pel mateix camí, fins al Coll de Mola i hem acabat la jornada amb un bon dinar al restaurant Cal Moixó de Gósol.
Aquí teniu aquí la panoràmica circular que hem fet des del cim:



dissabte, 13 d’octubre de 2012

Barranc de Sant Pere

Barranc de Sant Pere
Aquesta temporada hem fet pocs barrancs; ara que comença a refrescar i aviat haurem de  guardar els vestits de neoprè fins a la primavera, hem anat a fer un barranc pel Pallars per intentar salvar aquesta temporada tan fluixa. El Barranc de Sant Pere és molt popular, ja que les empreses d'esports d'aventura hi porten molts grups, encara que aquests grups només recorren la part inferior, la més estètica del barranc. Nosaltres l'hem volgut fer sencer, aprofitant que teníem cotxe de suport ja que uns companys veníen amb nosaltres per fer una excursió caminant per la zona. A bona hora ens han deixat al poble de Peracalç, situat a la capçalera del barranc, i hem iniciat el descens. El termòmetre del cotxe marcava 9 graus i l'ambient era fresc però el sol començava a escalfar i hem pensat, com finalment ha estat, que acabariem passant calor. La primera part del barranc ens ha decebut una mica perquè és molt obert i poc tècnic; a més les instal·lacions són precàries i això indica clarament que per aquí passa poca gent. Hem anat alternant petits trams encaixats, on hi havia ràpels i desgrimpades, amb altres trams oberts i selvàtics, alguns força incòmodes. Més avall les instal·lacions ja eren més bones i cap al final, ja en la zona recorreguda habitualment pels grups, eren perfectes. En aquesta part final hi havia alguns ràpels interessants, amb un bon ambient barranquista, tot i que cap d'ells era espectacular. Corria molt poca aigua; en alguns trams desapareixia completament reapareixent més avall i permetent-nos alguna remullada. Finalment hem arribat al final del barranc, just a l'entrada del primer túnel de Collegats, donant per acabat aquest descens, que no figurarà al hall of fame de la secció de barrancs d'aquest blog.
Avui no hi ha àlbum de fotos però sí hem fet un petit vídeo de l'activitat: 



dissabte, 6 d’octubre de 2012

Ascensió a La Forcanada (2.881 m)

La Forcanada no és un cim fàcil ni popular, encara que tampoc és difícil. Hi ha tres vies d'accés normals, totes elles prou dures. S'hi puja des de la boca Nord del túnel de Viella per la Vall del Nere, des de l'Artiga de Lin pel coll dels Aranesos i el coll Alfred o des de la Besurta pel coll Alfred.  Nosaltres hem triat aquest itinerari perquè és el que té menys desnivell, 1.100 metres, tot i que l'itinerari és una mica embolicat. Ahir al vespre vam arribar a Benasque i, després de fer una volta per can Barrabés, vam anar a dormir al Pla de Senarta, en els porxos de l'edifici d'administració del càmping. De bon matí hem sortit novament en cotxe fins a la Besurta, punt de partida de l'excursió. Hem agafat el camí d'Aigualluts i hem iniciat la llarga pujada per aquesta vall en direcció al Coll Alfred, pas obligat per agafar la Forcanada per la seva cara més accessible. Ben aviat ens ha aparegut la silueta impressionant de la Forcanada, que des d'aquí es veu altiva i aparentment inaccessible. El camí del coll Alfred és comú fins molt amunt amb el que porta al cim del Mulleres; és tan comú que seguint les fites hem passat de llarg la bifurcació i hem hagut de rectificar la ruta quan el GPS ens ha avisat que no anàvem bé. Des del Coll Alfred, la Forcanada es veia lluny, separada de nosaltres per un immens pedregar. A més, vista des d'aquí la Forcanada té el mateix aspecte de cim inaccessible que vist des de la vall de l'Escaleta per on hem pujat. Hem iniciat la llarga travessia pel pedregar fins situar-nos a la cresta, al peu del cim sud (inferior) de la Forcanada. La grimpada final fins al cim ha estat relativament fàcil però impressionant i exposada; ben aviat hem arribat a la Forcanada Sud (2.872 m) i hem fet un parell de fotos abans de passar l'enforcadura i pujar al cim principal. Aquesta segona grimpada ha estat com l'anterior, fàcil però delicada. Finalment hem arribat al cim de la Forcanada (2.881 m). Durant tota la pujada hem gaudit d'un gran panorama, dominat per la presència del Massís de la Maladeta. Aquí el panorama era encara més extens; a més de la Maladeta hem vist totes les muntanyes de la Vall d'Aran; ens hem fixat en el Montardo, els Bessiberris, el Mauberme, el Mont Valier ... Hem fet una panoràmica circular i les fotos de cim abans d'iniciar el retorn pel pedregar fins al coll Alfred.  La tornada al coll ens ha semblat més curta, potser perquè pensàvem que la cosa seria molt pesada, i ben aviat hem inicial el descens per la Vall de l'Escaleta per retornar al punt de partida.
Podeu veure un l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Avui no hi ha pel·lícula perquè ens ha fallat el càmera però podeu veure la magnífica panoràmica des del cim de la Forcanada

La Forcanada, 2.881 m


dilluns, 24 de setembre de 2012

L'Elefant i l'Agulla de Sant Benet

Aprofitant que avui, dia de la Mercè, és festiu a Barcelona, hem anat a Montserrat amb la intenció de fer alguna petita escalada i recórrer novement els camins i canals de Montserrat. Ja abans de sortir de casa ens ha sorprès el fort vent que bufava; per un moment la moral de la tropa ha entrat en una fase baixa però ben aviat hem dit que si no podíem posar en pràctica el pla previst executaríem el pla B o, en el pitjor dels casos, faríem una exploració montserratina. Quan hem arribat al Monestir el vent era encara més fort, amb forts cops de vent i estones de relativa calma. Hem començat a pujar pel camí de les escales, dubtant sobre quina via fer, i pujant, pujant, hem arribat al punt més alt de la zona de Trinitats: l'Elefant, també anomenat Cim de Sant Salvador. El vent havia netejat l'aire, de manera que la visibilitat era molt bona. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica més per a la col·lecció i hem baixat fins al coll entre l'Elefant i la Prenyada. Allà hem agafat el camí de Sant Benet i hem baixat amb facilitat fins a aquesta ermita-refugi, que avui estava tancada. Hem menjat l'entrepà i, com que aquí estàvem més arrecerats i el vent no era tan fort, hem pensat en fer l'Agulla de Sant Benet per la via Normal, una escalada curta i relativament fàcil que ens permetria per fi desplegar la corda després d'haver-la passejat amunt i avall. Aquesta via ja l'havíem fet diverses vegades en èpoques històriques però avui ens ha semblat més fàcil. Diverses assegurances al llarg de l'aresta fan ara molt més segura aquesta escalada, en la que abans s'havia de clavar un pitó en una fissura per assegurar els passos clau de la part final, una mica  descompostos i amb un petit desplom. Des del cim, un ràpel i una canal ens han portat a peu de via, on hem donat per acabada per avui la nostra aventura montserratina. Ens esperaven a dinar a casa...
Aquí podeu veure una petita pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.



Finalment us oferim aquí la panoràmica interactiva que hem fet des del cim de l'Elefant. Recordeu que la podeu veure en pantalla completa cicant sobre la icona que apareix a l'angle superior dret de la imatge quan apareix la panoràmica.


dissabte, 22 de setembre de 2012

Granollers - Caldes de Montbui

Amb el grup de caminadors hem iniciat avui un nou projecte, després d'haver completat al final del curs anterior el GR83. Es tracta de fer el Camí de Sant Jaume o Camino de Santiago, si més no una part d'aquest popular camí. El punt de partida seria la casa de cadascú però com que cal triar un lloc per sortir tots junts hem triat la plaça de la Porxada de Granollers. El motiu és que els de Granollers són el grup majoritari, especialment la directiva d'aquest grup de caminadors. La primera etapa ens ha portat des d'aquest punt, el més cèntric de Granollers fins a Caldes de Montbui. Com que l'etapa és bastant urbanitzada i transcorre per polígons industrials i urbanitzacions, vorejant o travessant carreteres diverses, es va proposar fer-la nocturna, si més no per donar-li algun toc d'aventura i evitar la monotonia de la caminada per asfalt. Ens hem concentrat a Caldes de Montbui des d'on un autocar ens ha portat al punt de partida. Allà, abans de sortir, un representant de la Plana Major ens ha repartit les credencials de peregrins i ens les ha segellat, certificant el punt de partida, amb el segell que ens havia deixat per aquesta ocasió el Centre Excursionista de Granollers. Després de les fotos hem sortit en direcció a Caldes. L'itinerari puja seguint el riu fins enllaçar, a prop de Llerona, amb el GR97 que hem seguit a trams fins a Caldes. L'excursió no ha tingut massa història; simplement hem travessat els polígons industrials i urbanitzacions envoltats per la foscor amb la llum dels nostres frontals fins arribar al final de l'etapa. A Caldes hem anat al Bar del Centre, on ens esperava, a prop de la una de la matinada, un ressopó a base d'embotits, formatges i pa amb tomàquet.
Aquesta vegada no hi ha àlbum de fotos perquè n'he fet molt poques.


dilluns, 10 de setembre de 2012

Toubkal W (4.030 m) i Toubkal (4.167 m)

Avui hem tancat aquesta travessia per l'Atlas amb l'ascensió més clàssica: el Toubkal, el cim més alt de l'Atlas i del Nord d'Àfrica. Després d'esmorzar al refugi hem sortit, encara de nit, en direcció al cim. És un camí molt fàcil i popular, de manera que al sortir ja hem vist tot de llumetes pel camí, dels frontals dels que han estat més matiners que nosaltres. Hem caminat més d'una hora en la foscor, a la llum dels frontals fins que, a poc a poc, s'ha anat fent de dia. Veure nèixer el dia en aquest indret és un gran espectacle que ens ha deixat impressionats. Quan el sol començava a donar un to daurat als cims de les muntanyes el dia era tan bo i anàvem tan bé de temps que hem decidit completar la jornada amb una petita variant. Una part del grup ha seguit pel camí normal del Toubkal mentre els altres ens hem desviat en direcció al Toubkal W, un cim que, malgrat que el seu nom sembla classificar-lo com a cim secundari del Toubkal, està prou separat per tenir personalitat pròpia. L'ascensió no ens ha decebut en absolut. Hem arribat al cim del Toubkal W (4.030 m) quan encara la llum de la matinada tenia aquell to vermellós que dóna tanta calidesa a les fotos. El panorama des d'aquest cim era magnífic i hem fet moltes fotos abans de baixar en direcció al coll entre els dos Toubkals, on hem enllaçat amb la via normal i, amb un darrer esforç, hem arribat al cim del Toubkal (4.167 m). El dia era clarissim i la vista era, una vegada més, un gran espectacle. No hem fet la panoràmica circular perquè ja la teníem de quan vam venir al Toubkal l'any 2009 però hem fet moltes fotos de cim i hem descansat una mica en aquest mirador privilegiat abans d'iniciar el descens. Per baixar hem triat un itinerari diferent, per veure paisatges nous i també per evitar creuar-nos amb tota la gent que pujava des del refugi per la via normal. Hem agafat un camí en direcció Nord que ens ha portat a un coll a sota mateix del cim de l'Imouzer i després, ja en direcció oest, ens ha portat fins al camí d'Imlil, poc més avall del refugi. En aquesta vall hem vist les restes d'un avió militar portugués que s'hi va estavellar l'any 1967; hi havia tota mena de ferralla escampada per la muntanya i més avall una fosa on hi ha les restes dels morts en aquella tragèdia. La part final del camí era una pedrera molt dreta que ens ha fet patir una mica però finalment hem arribat al gran camí de ferradura que puja d'Imlil al refugi del Toubkal. La baixada ha estat fàcil fins a Sidi Chamarrouch, on hem dinat, i finalment hem arribat a Imlil on ens esperava en Brahim amb el transport per tornar a Marrakech donant per acabada aquesta gran aventura de muntanya. Abans de marxar ens hem acomiadat dels nostres acompanyants, guies i mulers, que ens han ajudat a recórrer aquests indrets amb comoditat i seguretat.
Aquí tenim aquí la pel·lícula d'aquesta quarta jornada, cedida com sempre per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog. La pel·lícula completa de la sortida, de 50 minuts de durada, la podeu veure a la secció de llargmetratges d'aquest blog.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Ascensió a l'Afella (4.043 m)

Afella
Era encara fosc quan ens hem llevat al refugi Tazarhart. Avui és l'etapa reina d'aquesta travessia per l'Atlas i cal sortir aviat. Hem esmorzat al refugi i ben aviat hem començat a pujar en direcció al Tizi Melloul, el coll que tanca aquesta vall. La pujada és fàcil al principi, per un caminet una mica indefinit, però aviat es complica per superar un cingle que tanca la vall i acaba amb una rampa pedregosa. Finalment hem arribat al Tizi Melloul (3.850 m) i, després d'un breu descans, hem iniciat el tram final de pujada per un fàcil llom en direcció al cim. En pocs minuts hem arribat a l'ample replà entre els dos cims bessons i tot seguit hem coronat el cim de l'Afella (4.043 m). Aquí sí que estàvem al cor de l'Atlas i la vista era impressionant. Es veia el Toubkal i tots els altres cims del seu voltant. Hem reconegut el Ras i el Timesguide, que vam pujar en el nostre darrer viatge a l'Atlas i també hem vist el Tizi Ouanoums, per on vam passar quan vam fer el Tour del Toubkal. Després de les celebracions i les fotos del cim, hem baixat una mica per pujar al cim secundari, l'Afella Nord, que algun mapa marca com a més alt però que vist sobre el terreny és clarament inferior. Hem fet quatre fotos més i hem retornat al Tizi Melloul pel mateix camí de pujada. Des d'aquí teníem una ascensió optativa al Talat n'Ifri, punt culminant del Plateau de Tazarhart. Hem deixat les motxilles i hem iniciat l'ascensió pel pedregar que ens ha portat en pocs minuts al cim del Tazarhart (3.980 m). Des d'aquí es veia tota l'extensió del Plateau, un immens altiplà situat a gairebé 4.000 metres d'altitud, i també es veia l'Afella, el cim d'on veníem. Hem fet una nova panoràmica i hem retornat al Tizi Melloul on hem dinat i hem fet una magnífica migdiada d'altura, a 3.850 m. Després hem iniciat el sector més delicat de la jornada, el flanquejament per sota de l'Afella per trobar el pas per on baixarem al refugi Nelter. Des del Tizi Melloul hem baixat per una pedrera molt dreta de graveta fina fins que hem agafat un camí, gairebé invisible, que travessava en diagonal per sota els espadats que baixen de l'Afella Sud. Gairebé sense camí, només amb alguna fita de tant en tant, hem anat flanquejant fins arribar al tizi Amrharas n'Iglioua, una marcada bretxa a la carena entre l'Afella i l'Akioud. Des d'aquí, per una nova pedrera hem baixat per una vall que ens ha portat directament fins als refugis del Toubkal. Ens hem allotjat en el mateix annex del refugi Nelter on vam passar dues nits quan vam fer el Tour del Toubkal.
Aquí tenim les dues panoràmiques circulars:

Afella, 4.093 m

Tazarhart, 3.980 m

I finalment teniu aquí el vídeo de l'etapa:




dissabte, 8 de setembre de 2012

Azib Tamsoul - Jebel Adj - Refugi Lépiney

Després d'una nit amb molt vent, en la que fins i tot alguna de les nostres tendes de campanya ha estat desmuntada per la força del vent, ens hem llevat i hem esmorzat al costat del refugi abans d'iniciar la segona jornada d'aquesta travessia per l'Atlas. L'etapa d'avui consistia en pujar al refugi de Tazarhat, també anomenat Jacques de Lépiney, pero no pel camí directe que puja per la vall passant per les cascades de Irhaoulidenne sinó que, aprofitant que estem aquí i per allargar una mica l'etapa, hem fet l'ascensió del Jebel Adj (3.134 m). Aquest és un cim secundari perdut en la immensitat de l'Atlas però ens ve de pas i, a més, ofereix una gran panoràmica de tot el massís del Toubkal. Des del refugi, al costat del qual havíem acampat, hem baixat una mica per agafar el magnífic camí de ferradura que ve d'Imlil a través del Tizi n'Tikert. El camí ens ha portat, sense cap més dificultat que superar els 700 metres de desnivell, fins al Tizi n'Tikert (2.930 m). Després d'una paradeta per esmorzar, hem fet el tram final d'aresta, també fàcil, fins al cim del Jebel Adj (3.134 m). Des d'aquí teníem un gran panorama de tot aquest sector de l'Atlas, dominat pel Toubkal, el seu punt culminant. Després de les celebracions de rigor, amb l'alegria d'haver coronat el primer cim de la nostra travessia, hem retornat al coll i hem començat a baixar pel mateix camí de la pujada fins que hem trobat un camí de flanc en direcció sud, que ens portava cap al final de l'etapa. Aviat ens hem aturat a dinar, aprofitant un racó amb algunes savines que ens han donat una mica d'ombra. Finalment hem arribat al refugi Tazarhart, un edifici molt petit, construït en pedra, on ens hem instal·lat. Estàvem nosaltres sols amb una parella de francesos que han aparegut a mitja tarda. Hem pres alguns tes i hem sopat aviat. Demà ens espera l'etapa més dura de la nostra travessia.
Aquí teniu aquí la panoràmica des del cim del Jebel Adj:


Finalment, aquí us presentem la pel·lícula d'aquesta segona etapa:



divendres, 7 de setembre de 2012

Imlil - Azib Tamsoult

A prop de la 1 de la matinada vam arribar a l'aeroport de Marrakech, on ens esperava en Brahim, el nostre contacte al Nord d'Àfrica, per portar-nos a l'hotel de Marrakech on hem passat la nit.  De bon matí, després d'un bon esmorzar a l'hotel, hem agafat el transport que, en poc menys de dues hores, ens ha portat a Imlil, punt de partida de la nostra aventura. Allà ens esperaven els nostres guies i els mulers que ens acompanyaran en aquesta ruta de quatre dies per l'Atlas. Aquesta vegada som una bona colla, de 14 persones, de manera que formem gairebé un grup expedicionari, amb secció de cavalleria i tot. Després d'alguns preparatius, hem sortit d'Imlil pel magnífic camí de ferradura que porta al Tizi n'Mzik, el coll que ens donarà entrada a la vall d'Azzadene. Després d'una estona de caminar ens hem aturat a dinar sota un bosquet de nogueres. Els nostres acompanyanys ens han sorprès muntant un petit menjador de campanya, que ens ha recordat els contes de les mil i una nits, i ens han preparat una amanida i un plat de pasta per dinar. Desprès de dinar i d'una curta però profunda migdiada hem reprès el camí, ben fressat, que ens ha portat al Tizi n'Mzik (2.489 m). Han estat gairebé 800 metres de desnivell però amb molt bon camí. Des del coll, el mateix camí ens ha portat, travessant passatges impressionants i un magnífic bosc esclarissat de savines multicentenàries, fins a l'Azib Tamsoult, un petit assentament d'estiu situat a uns 2.200 m. Una mica més amunt ja veiem el refugi on passarem la nit. El refugi és petit però portem tendes de campanya i en pocs minuts queda instal·lat el nostre campament. Sopem i anem a dormir aviat perquè demà hem de fer una nova etapa d'aquesta ruta per l'Atlas. La nit és magnífica aquí dalt, amb una infinitat d'estels lluint al firmement i, malgrat el vent fort i una mica fred, passem bona nit.
Aquí tenim aquí el vídeo de la primera etapa de la nostra travessia per l'Atlas:



dissabte, 1 de setembre de 2012

Puigmal - Fontalba

Poc després de les 6 ha començat a clarejar al cim del Puigmal on havíem muntat el nostre bivac. Poc després ha sortit el sol i ens han tocat els seus primers raigs, iniciant el nostre procés de descongelament. El vent no havia afluixat gens en tota la nit i el fred era ara encara més intens. Les cantimplores estaven completament glaçades, un indicador prou evident de la fredor del bivac. Hem menjat alguna cosa sense sortir del sac i hem començat a desmuntar el bivac. El nostre pla de ruta preveia que, si feia bon temps, faríem una part del recorregut de l'Olla de Núria abans de baixar al Santuari. Quan hem anat a fer la foto de cim al costat de la creu de ferro ja hem vist que no era bona idea; el vent era molt fort i gairebé ens feia caure, de manera que, sense perdre temps, hem iniciat la baixada per la Coma de l'Embut fins al Santuari de Núria. Hem esmorzat al bar del Santuari i hem aprofitat per entrar en calor abans d'iniciar el sector final de la nostra aventura, el camí de Núria a Fontalba. Sense problemes, només una mica despentinats a causa del vent que encara era molt fort, hem arribat a Fontalba, on hem recuperat el cotxe per tornar a casa.
Aquí podeu veure el vídeo:



divendres, 31 d’agost de 2012

Bivac al Puigmal (2.910 m)

Des d'abans de l'estiu, en Joan ens havia proposat fer un bivac al mateix cim del Puigmal; l'activitat estava programada per a la setmana passada, en plena onada de calor, però es va haver d'ajornar per aquesta setmana amb la mala sort que el temps ha canviat radicalment i avui les previsions eren de fred i forta tramuntana. Potser per això, i perquè la gent té força seny, han desertat molts dels que avui ens havien d'acompanyar en aquesta freda aventura. Finalment només hem quedat els quatre irreductibles que a darrera hora de la tarda deixàvem el cotxe al coll de Fontalba, decidits a pujar el Puigmal i muntar-hi un bivac. Quan hem obert la porta del cotxe ens ha sorprès una ventada d'aire gelat que ens ha fet veure clarament que el bivac no seria la plàcida nit a la llum dels estels que havíem programat. Sort que havíem llegit les previsions del temps i anàvem preparats per a tot, amb el sac de plomes, la jaqueta gruixuda, els guants i la gorra de llana. Amb les últimes llums hem anat pujant, gaudint de l'espectacle del capvespre des d'aquest mirador privilegiat. A mitja pujada, quan ja l'ambient era força fosc, ha sortit la lluna plena, radiant, que ens ha il·luminat el camí fins al cim, de manera que no hem hagut d'encendre els frontals. Al cim el vent era molt fort, de manera que sense perdre un instant hem buscat un lloc per muntar el bivac. Un muret de pedres a pocs metres del cim ens ha donat una protecció mínima per no estar a ple vent i allà ens hem instal·lat. Ja dintre del sac, hem preparat una beguda calenta amb el fogonet mentre sopàvem i després hem acabat d'instal·lar el bivac. Portàvem una manta tèrmica d'alumini plastificat que ens hem posat per sobre per millorar l'aïllament tèrmic però ha durat només dos minuts perquè el vent l'ha esquinçat pel mig i en pocs minuts l'ha trencat a trossos. Hem renunciat a la manta tèrmica i ens hem disposat a dormir o, si més no, a passar la nit. Al cap d'un parell d'hores he tret el cap del sac per beure una mica d'aigua i m'he trobat amb la sorpresa que el contingut de la cantimplora estava gelat... realment feia molt fred.


dilluns, 20 d’agost de 2012

Ascensió al Gourgs Blancs (3.129 m)

En el refugi d'Estós sí que són matiners:  a les sis del matí ens han servit l'esmorzar i a dos quarts de set ja sortíem pel caminet del Port de Gías quan encara estava clarejant. L'objectiu era el Gourgs Blancs però també pensàvem completar la jornada fent algun altre dels molts cims que l'envolten. Abans de sortir, el meteoròleg de guàrdia de la colla ens ha informat que les previsions del temps eren immillorables, que faria molta calor i que seria un dia d'aquells de "sol i mosques". Fins i tot ens ha donat una dada numèrica per concretar i ratificar les informacions qualitatives: segons els diversos serveis meteorològics consultats, la probabilitat de precipitacions era del 0%. Quan encara no portàvem cinc minuts de camí, ha començat a ploure. Ha estat un xàfec curt però intens, que ens ha obligat a treure les capelines i ha inspirat diversos comentaris -irreproduïbles en un blog tan seriós com aquest- sobre les previsions del nostre home del temps. Després d'una breu parada al costat del llac de Gías, hem arribat al coll del mateix nom; bufava un aire fred i el cel tenia un aspecte estrany, amb nuvolades negres amb aspecte de tempesta imminent i grans clarianes. Com que encara no havíem arribat tots al coll i feia fred, hem decidit aprofitar el temps fent els pics de Clarabide, que des d'aquí són a tocar. En pocs minuts hem pujat al Clarabide Oriental (3.012 m) i després al  Clarabide Central (3.020 m). Amb dos cims a la butxaca, hem retornat al coll on ens hem retrobat tota la colla i hem iniciat el plat fort de la jornada, el Gourgs Blancs. Aquest cim no té cap via fàcil però nosaltres l'hem atacat per la via normal de la cara sud que, tot i no ser fàcil, es pot fer sense corda i sense massa complicacions si es troba l'itinerari correcte. Des del coll de Gias hem pujat una mica per la pedrera que baixa de la cresta oest i després, seguint les fites, hem iniciat un llarg flanquejament a la dreta per sobre dels espadats que cauen a la vall de Gías. Després, quan ja estàvem a sota mateix del cim, hem iniciat la pujada final per una canal àmplia que ens ha portat fins al Gourgs Blancs (3.129 m) un cim que ja coneixia des del juliol de 1975. Aquesta part final no era difícil però s'havia d'anar amb compte perquè calia ajudar-se amb les mans per superar alguns passos de grimpada. Finalment hem arribat tots a dalt (en dos torns)  i hem pogut gaudir del gran panorama que ofereix aquest cim. El dia no era gaire clar i les muntanyes més llunyanes quedaven difuminades per la calitja però la visió del gran nombre de cims propers, dominats pel Posets, era espectacular. També teníem una gran visió de les valls franceses, especialment de la vall d'Oo i al fons vèiem també la silueta de l'Aneto. Com és normal, la baixada és més difícil que la pujada però hem baixat tots sense problemes; en un pas hem posat una corda de seguretat però ben aviat ha estat tota la colla de retorn a casa, no sense abans gaudir d'una petita pedregada que no estava en el guió de la sortida.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:



També tenim la panoràmica circular que hem fet des del cim:



dissabte, 18 d’agost de 2012

Refugi d'Estós

Per segona vegada en aquesta temporada, hem pujat al refugi d'Estós, a la vall del mateix nom. Aquesta vegada érem una bona colla, 12 persones, i l'objectiu era fer el pic de Gourgs Blancs. Les previsions del temps indicaven una onada de calor però nosaltres pensàvem que a la muntanya sempre fa fresca. Poc abans d'arribar a Benasc ens hem aturar a dinar a l'àrea de picnic que hi ha a l'entrada del poble de El Run i el termòmetre marcava 38 graus. El dinar a ple sol ha estat com fer una visita turística a l'infern però hem sobreviscut i hem seguit el viatje fins a Benasc, on ens hem trobat tota la colla i hem pujat fins a l'aparcament situat a l'entrada de la Vall d'Estós. Allà el termòmetre seguia marcant 38 graus, de manera que sense perdre temps hem iniciat el camí cap al refugi. Bona part del camí va per l'ombra, de manera que la calor no era tan forta i hem aconseguit arribar, sense deshidratar-nos, a la font de Corones, on hem begut i ens hem remullat abans de seguir el camí. En el temps previst, 2 hores i mitja, hem arribat al refugi i ens hi hem instal·lat; la calor aquí ja era molt més suportable i fins i tot corria un airet de muntanya que ens ha revifat una mica abans del sopar. Una vegada més hem entès perquè no hi ha cap refugi que tingui una estrella Michelin; el menú ha estat senzill: consomé, cigrons amb algun indici dispers de xoriço, mandonguilles i succedani de iogurt. Després hem anat a dormir aviat, ja que demà ens espera una bona jornada de muntanya.


dijous, 9 d’agost de 2012

Pic d'Anie i Mesa de los Tres Reyes

Ahir a la tarda vam arribar en taxi a l'estació d'esquí d'Arette-La Pierre de Saint Martin, situada molt a prop del coll del mateix nom, pas fronterer entre la vall de Belagua i França. A la mateixa estació hi ha el refugi Jeandel, un petit refugi privat, on ens vam instal·lar. Al matí volíem sortir molt aviat perquè ens esperava una llarga jornada però el guarda era de la mena dormilega, molt habitual darrerament en els refugis, i ens va dir que fins a les 7'30 no donava l'esmorzar. Al matí hem estat de sort perquè ens ha servit l'esmorzar una mica abans i poc després de les 7'30 ja sortíem en direcció al Pic d'Anie, primer objectiu de la jornada. Des del refugi hem pujat fins a la carena fronterera per enllaçar amb el camí que ve del coll de la Pierre de Saint Martin. El camí travessa diversos caos càrstics però està ben marcat i ens ha portat amb comoditat fins al cim del Pic d'Anie (2.499 m), un cim molt conegut per la seva característica silueta piramidal, visible des de qualsevol cim del Pirineu Occidental, i també perquè és el més alt del Pirineu Navarrès, tot i que està situat íntegrament en territori francès. Des d'aquest cim hi ha una gran panoràmica del Pirineu Occidental encara que avui la calitja no deixava veure prou bé l'espectacle. Entre la calitja, però, hem distingit, a més de les muntanyes properes com la Mesa de los Tres Reyes, altres gegants pirinencs com el Midi d'Ossau, Balaitús, Pallas, Vignemale, Picos del Infierno, Garmo Negro, Collarada, Bisaurín, Orhi ... Des d'aquí comença la part més delicada de l'itinerari, ja que hem de baixar fins al Coll d'Insola buscant un pas entre els cingles que cauen a plom des de l'Añelarra. El pas és delicat perquè un error podria suposar un embolic considerable però seguint les fites i amb una mica d'intuïció hem superat el pas arribant al coll d'Insola. Ens hem aturat una mica abans d'iniciar l'ascensió al segon cim de la jornada, La Mesa de los Tres Reyes. El camí segueix la mateixa tònica, marcat amb fites i travessant paisatges càrstics que en alguns punts són caòtics. Hem arribat al coll situat entre la Mesa de los Tres Reyes i el cim secundari que els francesos anomenen "La Table" pel seu aspecte d'enorme altiplà, com una taula penjada sobre les muntanyes. En pocs minuts hem assolit el cim de la Table (2.423 m) i hem retornat al coll des d'on una grimpada, més fàcil del que sembla vista des de la Table, ens ha portat al cim de la Mesa de los Tres Reyes (2.448 m). Nova panoràmica circular i baixada ràpida al coll per seguir la nostra ruta. La intenció era anar al coll d'Escoueste i d'allà fins a la cabana d'Ansabère per dormir-hi i seguir demà la nostra ruta fins al refugi d'Arlet però al llarg de l'etapa d'avui l'Albert ha tingut problemes físics que l'han deixat fora de combat, de manera que hem decidit escurçar l'excursió baixant en direcció a Linza. Hem baixat fins a la Cabaña de Linza, una cabana de pastors ben condicionada on hem passat la nit. En realitat hem passat la nit al costat de la cabana perquè feia una nit tan clara i càlida que alguns hem preferit fer bivac a fora, gaudint del gran espectacle del firmament ple d'estels. Al matí només quedava una curta baixada de menys d'una hora fins al refugi de Linza, punt final  de la sortida.
Aquí podeu veure aquí el vídeo oficial d'aquesta sortida:



També tenim les dues panoràmiques circulars:

Pico de Anie (2.499 m)

Mesa de los Tres Reyes (2.448 m)


divendres, 3 d’agost de 2012

Gorges de Núria

Avui hem fet una matinal barranquista per les refrescants aigües del riu de Núria. Aquest descens ja l'havíem fet ara fa sis anys, el setembre de 2006; en aquella ocasió vam fer el descens des del punt més alt, la represa, però ens va quedar per fer un petit  tram amb dos ràpels, al final de tot. Avui hem volgut completar el descens fent aquest petit sector final però com que volíem tornar aviat a casa hem començat en el Pont del Cremal deixant de banda el sector inicial. Malgrat tot, ha estat un magnífic descens, especialment pel ràpel gran del que hem gaudit novament en un entorn espectacular. Avui el cabal era perfecte, suficient perquè el riu estigués viu i les cascades baixessin amb un bon nivell però sense el perill que en aquest barranc representen les aigües crescudes. Hem fet tot el descens sense cap problema i hem arribat al gran ràpel de l'extraplom, equipat amb uns passamans i alguns agafadors metàl·lics, que ens han portat amb un flanquejament vertiginós fins a la instal·lació del ràpel, molt segura com totes les d'aquestes Gorges. El descens d'aquest ràpel justifica per si sol tot el descens; l'indret per on baixa és realment magnífic: extraplomat, amb una cascada caient al costat i amb un profund gorg de recepció. Al peu d'aquest ràpel hem esmorzat una mica abans de completar el descens. Hem trobat el caminet per on vam sortir la darrera vegada pensant que ja havíem acabat i hem baixat per un petit caos de roques fins trobar els dos ràpels finals, fàcils però amb cascada remulladora, i finalment hem acabat agafant un caminet que ens ha portat de tornada a la Central de Daió, punt de partida.
Avui no tenim àlbum de fotos però sí una pel·lícula amb les escenes més interessants del descens de les Gorges de Núria: 


dijous, 26 de juliol de 2012

Cresta de las Espadas

La primera vegada que vaig pujar al Posets, l'any 1977, ja vaig fixar-me en la carena d'aspecte vertiginós que venia del Pico de las Espadas però fins avui no havia tingut l'oportunitat de fer el magnífic recorregut de la Cresta de las Espadas. Ens hem llevat a les 6 i, després d'esmorzar al refugi, ens hem posat en camí. En realitat hem fet una variant d'aquesta cresta, que comença al coll de la Forqueta, ja que teníem interès en fer la Tuca del Forao de la Neu, un cim d'aspecte arrodonit però de més de 3000 metres. Hem pujat seguint la variant del GR11 que porta al coll de la Forqueta fins a l'Ibon de Llardaneta, on hem deixat el GR per pujar muntanya amunt fins al cim de la Tuca del Forao de la Neu (3.080 m). Des d'aquí teníem una bona vista de tota la cresta que havíem de recórrer i del Posets alçant-se al final d'aquesta cresta. Després de fer algunes fotos hem baixat per la mateixa vessant de pujada per enllaçar amb un corriol que ens ha portat fins a un coll en plena cresta a 3.097 metres, a sota mateix del Pavots. En pocs minuts hem arribat al cim del Pavots (3.121 m). Des d'aquí la vista era impressionant, especialment de la cresta i dels propers pics d'Eriste. La intenció inicial era retrocedir encara més per fer el Diente Royo, un cim secundari en plena cresta en direcció al coll de la Forqueta, però la previsió era de mal temps a partir del migdia i ens quedava encara molta cresta, de manera que hem decidit agafar la direcció del Posets sense perdre temps reculant per la cresta. Hem tornat al coll de 3.097 m i hem iniciat la grimpada de la cresta. Portàvem corda i una mica de material de escalada però no l'hem hagut d'utilitzar perquè la cresta, tot i tenir trams vertiginosos, no té dificultat tècnica important. La cresta, amb trams de caminar i trams d'agafar-se amb les mans, ens ha portat fins al tercer cim, Las Espadas (3.332 m), principal objectiu de la jornada. Aquest cim ens ha ofert noves perspectives en direcció a la carena fronterera. Hem fet les característiques fotos de cim i una panoràmica circular abans de seguir per la cresta en direcció al Posets. Segons les ressenyes, aquí hi havia les dificultats més importants de tota la cresta: una desgrimpada delicada, el pas del funambulista i un muret que alguna guia gradua com de tercer grau d'escalada. La desgrimpada no ha estat massa difícil, els funambulistes han travessat el pas sense perdre l'equilibri i el muret era realment fàcil. Hem arribat al següent cim, la Tuca de Llardaneta (3.311 m) on hem fet quatre fotos més abans de seguir, ja fàcilment, fins a la Tuqueta Roya (3.273 m). Hem baixat fins al coll Jean Arlaud i hem agafat un caminet en forta pujada que ens ha portat fins al Posets (3.375 m). Des d'aquest cim, el segon més alt dels Pirineus, es veu un panorama molt extens però avui la calitja i l'ambient poc lluminós a causa dels núvols que, a poc a poc, anaven cobrint el cel, no ens han permès gaudir a fons de l'espectacle. No hem fet panoràmica circular perquè ja la vam fer quan vam pujar al Posets el juliol de l'any passat. Hem menjat una mica abans d'iniciar el descens al refugi. De baixada, però, hem pogut veure la silueta impressionant del Diente de Llardana i hem decidit arrodonir la jornada amb una nova ascensió -la setena- a un tresmil. La pujada al Diente és més fàcil del que sembla, tot i que cal anar amb compte. Un prat de flors de neu a mitja muntanya dóna més ambient a l'ascensió, que hem completat en pocs minuts arribant al cim del Diente de Llardana (3.094 m). Aquí tampoc hem fet panoràmica circular perquè ja la teníem de l'any passat, amb una magnífica vista de tot el recorregut que hem fet avui. Amb el setè tresmil ens hem donat per satisfets i hem baixat per la Ruta Real fins al refugi. Poc abans d'arribar-hi, un xàfec ens ha remullat una mica però hem aconseguit arribar al refugi sense mullar-nos gaire i hem esperat uns minuts que passés la tempesta abans d'iniciar la baixada, ja amb sol, fins al Puente de Espigantosa on teníem el cotxe.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog.



Finalment us oferim les dues panoràmiques circulars:

Pavots, 3.121 m

Espadas, 3.332 m