dissabte, 31 de desembre de 2011

Joc de l'Oca & Tres en Ratlla

Joc de l'Oca, Tres en Ratlla
El Joc de L'Oca és una canal montserratina equipada amb trams de cordes, cadenes i algun ferro per pujar-la com a ferrata. Ja l'havíem fet més d'una vegada però avui ens hem decidit a repetir-la fent una matinal per aquesta zona. La veritat és que aquesta vegada ens ha semblat més difícil que les anteriors; la roca està cada vegada més polida i en algun punt ens ha semblat que faltaven peces de l'equipament que hi havia. Malgrat tot, hem superat la prova en el temps previst i hem encarat el segon objectiu del dia: la Canal Roja. Efectivament, el Joc de L'Oca es pot baixar rapelant per la mateixa canal de pujada i també per un caminet que ens porta de retorn a Can Jorba però nosaltres, per completar la jornada, hem anat a buscar la Canal Roja, també anomenada Tres en Ratlla, i hem fet el descens amb tècnica barranquista, rapelalant els diversos ressalts que anàvem trobant. El punt més interessant d'aquest descens és el ràpel final, amb un tram desplomat sortint per la Bauma dels Degotalls de Can Jorba.
Aquí teniu la pel·lícula del Joc de l'Oca, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.



Finalment tenim també una segona pel·lícula, aquesta dedicada a la baixada per la Canal Roja:




dimecres, 28 de desembre de 2011

Camino: Puente la Reina - Estella

Avui hem fet una etapa del Camí de Sant Jaume o Camino de Santiago, entre les poblacions de Puente la Reina i Estella. És segur que aquesta entrada del blog deixarà perplexos tots els seguidors del blog, ja que el Camino es pot començar a Roncesvalles, a Somport, a San Saint Jean-Pied-de-Port o, si voleu, al portal de casa de cada pelegrí però començar per la quarta etapa del camí clàssic de Roncesvalles no és normal. L'explicació és ben fàcil però necessària: quan la Magda va fer aquesta part del Camino l'any 2004, una de les companyes del grup es va lesionar el genoll i ella la va acompanyar en auto stop deixant l'etapa a mitges. En anys posteriors va acabar tot el Camí, fins i tot en alguns trams dues vegades, però li quedava pendent aquesta mitja d'etapa; uns deures pendents que avui hem acabat, fent l'etapa completa des de Puente la Reina fins a Estella. A les nou del matí hem començat a caminar pel carrer Major de Puente la Reina amb un ambient gelat; hem travessat el pont dels Pelegrins sobre el riu Arga i hem iniciat la marxa pel camí ben marcat i de suaus pendents, passant pels pobles de Mañero, Cirauqui, Lorca i Villatuerta i acabant a Estella. El sol ens ha acompanyat tot el camí i el fred de la matinada aviat ha donat pas a un ambient molt agradable, gairebé primaveral. Hem acabat bé l'etapa i encara hem arribat a temps de menjar el menú especial de Navidad del restaurant La Cepa, situat a la plaça Major d'Estella, amb el plat més típic de la població: el gorrín asado.


dimarts, 27 de desembre de 2011

Errozate (1.345 m) i Mendízar (1.323 m)

Errozate, Mendízar
El pic d'Errozate és un cim d'altitud modesta (1.345 m) situat en el Pirineu Navarrès, ja dintre de França però a tocar de la frontera. Feia temps que volíem fer aquesta ascensió i recórrer novament el Pirineu de Navarra, que ja vam conèixer en les nostres travessies del Pirineu pel GR11 i el GR10. A més, el Pic d'Errozate apareix en un dels meus llibres de capçalera: Pirineo 100 Cumbres: Ascensiones a Las Montañas Más Bellas de la Cordilleraesperonant el meu esperit col·leccionista. Avui, després d'un llarg viatge en cotxe, hem arribat al voltant de les onze del matí al Collado Orión i hem iniciat l'ascensió. En poc temps hem arribat a una carena planera que marca la divisòria d'aigües entre l'Atlàntic i el Mediterrani. Des d'aquí ja vèiem el cim al davant nostre; a la nostra dreta destacava l'esvelta silueta del Pic d'Orhi tot nevat i a l'esquerra vèiem retallar-se a l'horitzó les Crestes d'Iparla per on vam passar en una de les etapes més maques del GR10. La carena ens ha portat fins al coll d'Errozate, on hem trobat la muga 221 que marca la frontera francesa. Fins aquí arriba una petita pista asfaltada que comunica les diverses granges que es troben escampades per aquesta zona. Des del coll d'Errozate només ens quedava la pujada final per un fort pendent fins al cim del Pic d'Errozate (1.345 m); abans hem hagut de travessar una petita congesta de neu. Des del cim el panorama era extraordinari i es veia gairebé tot el Pirineu Navarrès. Ja de baixada, retornant per la carena de la divisòria d'aigües, ens hem desviat per fer una altra ascensió, el Pic de Mendízar (1.323 m), que ens ha ofert noves panoràmiques dominades pel Pic d'Orhi.
Aquí teniu les dues panoràmiques circulars que hem fet:

Mendízar (1.323 m)

Errozate (1.345 m)


dissabte, 24 de desembre de 2011

GR83: Collsacreu - Viabrea

Collsacreu - Sant Martí de Montnegre - Riu Tordera - Viabrea

Quan la colla del GR va fer la segona etapa del GR83, alguns dels caminadors estàvem a l'Atlas. D'altres no van poder fer l'etapa per altres motius però avui hem recuperat aquesta etapa i ens hem posat al corrent. Érem quatre caminadors i hem començat a caminar molt aviat des de Collsacreu després de deixar un cotxe a l'estació de Viabrea. L'etapa era fàcil i relativament curta, gairebé tota per pistes amples i de pendent suau. A mig camí ens hem aturat a esmorzar a Sant Martí del Montnegre i hem completat l'etapa sense dificultat llevat de l'únic obstacle de la jornada, el pas "a gual" de la Tordera, on ens hem hagut de descalçar per travessar el riu. Tot i que el personal ha estat a punt de revoltar-se perquè deien que el GR no podia anar per allà, la bibliografia consultada i la revisió posterior del track sobre la foto de satèlit confirmen que efectivament el GR passa la Tordera a gual. A la una del migdia ja estàvem a l'estació de Viabrea, on hem donat per acabada l'etapa, hem retornat a Collsacreu amb el cotxe que havíem deixat aquí al matí i encara hem arribat a dinar a casa.


dissabte, 17 de desembre de 2011

GR83: Arbúcies - Osor

Arbúcies - Joanet - Sant Hilari Sacalm - Osor

Quarta etapa d'aquest GR en un magnífic dia d'hivern, mot fred però també molt clar. Avui érem 24 caminadors i hem arribat a Arbúcies quan encara estava clarejant; l'etapa era llarga i calia començar aviat. Hem passat pel petit poble de Joanet i hem seguit el nostre camí guanyant desnivell fins als afores de Sant Hilari Sacalm, on ens hem aturat a esmorzar. El dia era molt clar a causa de la tramuntana que netejava l'ambient i això ens ha permès tenir grans vistes del Montseny, especialment de les Agudes; la visió de la seva esvelta silueta ens ha acompanyat bona part del dia. Hem continuat el nostre camí, amb pujada més suau, fins al coll de Llevanyes. Des del coll ja només quedava una plàcida baixada per una àmplia pista entre el bosc fins al poble d'Osor. Com és habitual, hem acabat l'excursió amb un magnífic dinar al restaurant de les piscines d'Osor.


dimecres, 7 de desembre de 2011

GR83: Viabrea-Arbúcies (II)

Quan el passat dia 19 de novembre vam fer aquesta etapa amb la colla del GR83, la Magda no va poder venir, de manera que tenia una assignatura pendent que calia recuperar. Avui, aprofitant el pont de la Constitució, hem vingut aquí a recuperar aquesta etapa. Hem recorregut sense problemes el camí de Viabrea a Arbúcies, seguint el mateix itinerari que vam seguir el dia 19 però sense la variant de la Torre de Montfort. Hem arribat a Arbúcies a l'hora de dinar i, després de recuperar forces a la pizzeria, hem tornat en taxi a Viabrea per recuperar el cotxe.
Avui no hi ha àlbum; únicament publiquem la foto que veieu aquí a l'entrada del blog. Avui també hem fet moltes fotos de bolets, que han fet augmentar la col·lecció corresponent del blog.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Canal del Gat i Canal del Xacó

Canal del Gat, Canal del Xacó
Avui hem fet una matinal a Montserrat amb l'ascensió de la Canal del Gat i el descens per la Canal del Xacó. Hem deixat el cotxe a l'àrea d'esbarjo de la Salut, entre Collbató i les coves del Salnitre i, després d'una curta aproximació, ens hem començat a enfilar per la Canal del Gat, una canal equipada, bastant fàcil però poc freqüentada i, per tant, plena de matolls i esbarzers. L'itinerari s'enfila amb l'ajut de cordes amb nusos i de vegades branques i arrels dels arbres fins a la part de dalt del Serrat de les Garrigoses. No és la canal més elegant de Montserrat ni la més difícil ni la més maca; en realitat té raó la guia de les vies ferrades de Catalunya que la qualifica amb l'etiqueta per a col·leccionistes però la qüestió és que hem superat els obstacles i hem pujat fins a dalt.
La baixada pot fer-se de diverses maneres però nosaltres, com és habitual, hem triat la més interessant: el descens de la Canal del Xacó, una canal equipada per al descens per on hem baixat fent uns quants ràpels, algun d'ells força llarg. Tampoc no és la millor canal equipada de Montserrat però, si més no, és més interessant que la canal de pujada. Els ràpels estan ben equipats i algun bloc encastat i un parell de xemeneies estretes li donen una certa dificultat. La canal acaba justament a la carretera de les Coves del Salnitre, al costat d'on teníem el cotxe. Hem pres un refresc al berenador de La Salut i encara hem arribat a dinar a casa.
Aquí teniu la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.




dissabte, 26 de novembre de 2011

Puigsacalm pel Camí dels Burros

Avui teníem prevista una sortida de bicicleta tot terreny per les planes de l'Urgell però les previsions meteorològiques indicaven boires molt espeses, de manera que finalment hem canviat de plans i hem fet una excursió per la zona del Puigsacalm. Aquest cim l'hem fet molts vegades però avui hem triat un itinerari singular anomenat Camí dels Burros que ressegueix el cingle per baix des de la Collada de Barcons fins al Coll de Joanetes. Hem sortit de la Collada pel camí normal del Puigsacalm però al cap de ben poc hem agafat un caminet que puja ben dret per la carena i, després d'un parell de trams ben pendents, arriba al cim del Tossell Gros (1.461 m). Des d'aquí ja hem pogut veure el Pirineu tot nevat, destacant el Puigmal i el Canigó. Després hem seguit per la carena fins que, ja ben a prop del cim del Puigsacalm, hem deixat el camí normal per agafar el Camí dels Burros, que baixa una mica i ressegueix el cingle per la part de baix. Amb algunes pujades i baixades i davat d'un panorama extraordinari, hem arribat al coll de Joanetes. Des d'aquí el camí puja fàcilment fins al peu del Puig dels Llops (1.486 m), on ens hem aturat a dinar. Hem pujat al cim, des d'on es veia un gran panorama. Després hem retornat al camí i en molt poc temps hem arribat al cim del Puigsacalm (1.513 m) des d'on el panorama era també extraordinari sobre els Pirineus nevats, la Garrotxa i la Catalunya central. Finalment només quedava retornar a la Collada de Barcons, passant per la Font Tornadissa i el coll de Sant Bartomeu.
Aquí teniu la pel·lícula oficial d'aquesta sortida, cedida per Produccions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog.



I aquí teniu també les dues panoràmiques circulars:

Puig dels Llops, 1.486 m

Puigsacalm, 1.513 m


dissabte, 19 de novembre de 2011

GR83: Viabrea - Arbúcies

Viabrea - Riells del Montseny - Torre de Montfort - Arbúcies

Tercera etapa d'aquest GR, que ens ha portat fins a Arbúcies. Després d'haver faltat a la sortida de la segona etapa a causa de l'expedició a l'Atlas, avui hem retornat a la colla del GR per fer aquesta etapa que recorre la falda del Montseny seguint, com sempre en aquest GR, la direcció del nord. Avui les previsions del temps eren també apocalíptiques però no ens hem desanimat i a primera hora del matí hem arribat en autocar a Viabrea, on hem esmorzat amb els tradicionals croissants. Després hem iniciat la marxa seguint el GR, no sempre ben marcat i amb alguns sectors poc definits. Les previsions meteorològiques no s'han materialitzat i el dia s'ha mantingut sense caure ni una gota mentre travessàvem els boscos humits del Montseny, avui vestits de tardor. Hem passat sense aturar-nos pel poblet de Riells del Montseny i hem continuat el nostre camí. Més endavant ens hem apartat una mica del GR per fer una visita a la Torre de Montfort on hem fet la foto oficial de grup. Després ja només ens quedava baixar fins a Arbúcies i travessar el poble fins al restaurant Antic Ramonet, on hem acabat la jornada caminadora amb un magnífic dinar. Hem tingut molta sort amb el temps perquè quan hem agafat l'autocar per retornar a casa ha començat a ploure amb ganes. Una vegada més, hem tingut la sort dels campions...
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Aquesta vegada hem fet moltes fotos de bolets, ja que tot n'estava ple; a l'àlbum oficial hi ha només una petita mostra però amb el material d'avui ha crescut molt el nostre àlbum de bolets.


diumenge, 13 de novembre de 2011

Canal del Ninet

Canal del Ninet
Avui hem fet una sortida matinal per tal d'acabar una activitat que teníem pendent i que havíem deixat sense acabar el mes de febrer passat quan vam intentar pujar la Canal del Ninet però vam fer una variant que acabava al costat de la Bandereta. Avui, malgrat les males previsions meteorològiques, hem retornat a aquesta canal que talla la murala Nord d'Agulles i permet superar-la. Hem deixat el cotxe a l'aparcament de Can Massana i, després d'una aproximació una mica selvàtica, hem arribat al peu de la muralla d'Agulles i, per sota de la impresionant paret nord de la Bandereta, hem arribat a l'inici de la canal del Ninet. El pas més difícil d'aquesta canal equipada és la superació del mur inicial, amb l'ajut d'una corda amb nusos, a força de braços. Després, amb l'ajut de llargues bagues amb nusos, superem diversos flanquejaments i canaletes fins al punt on es bifurquen els dos itineraris; a la dreta la canal de la Bardereta i a l'esquerra la del Ninet. Aquesta vegada hem agafat la canal correcta i, després d'un tram fàcil per una canal no massa pendent, hem arribat al peu del mur final, dret i amb un petit desplom, que ens ha portat a dalt de la muralla d'Agulles, just al costat de la petita agulla anomenada El Ninet. Hem menjat l'entrepà i hem iniciat el retorn. No hem baixat pel camí més directe sinó que hem resseguit el camí de marques vermelles de la Travessia d'Agulles, amb algun tram equipat amb cordes fixes, fins a la Portella i de retorn a Can Massana. Hem tingut sort perquè ha començat a ploure amb força quan passàvem per Esparreguera; encara hem arribat a dinar a casa.
Hem fet una petita pel·licula, que podeu veure aquí:



dimarts, 1 de novembre de 2011

Barranc de Fontanella

Barranc de Fontanella
Per fi hem pogut completar aquest barranc, que va quedar pendent des del 3 de juliol quan un porc senglar ens va obligar a abandonar el descens que havíem iniciat. Ha estat difícil perquè ningú volia venir a aquest barranc; sembla que ningú no es creia que el senglar estava mort i ja no representava cap perill per als barranquismes. Avui he pogut fitxar la Maria i en Juan per fer aquest magnífic descens, que no és aquàtic però ens ha permès visitar uns indrets de gran bellesa natural. Hem sortit de bon matí i hem pujat en cotxe per la pista pedregosa que porta a l'inici del barranc. El descens ha estat molt tècnic, amb molts ràpels, i l'entorn era espectacular. A més, els colors de la tardor encara feien més atractiu l'espectacle natural del barranc de Fontanella. Al poc de començar hem arribat al punt concret on es va produir l'incident del senglar i, després d'explicar novament la història als dos barranquistes novells, que han escoltat les explicacions amb una barreja d'incredulitat i pànic, hem continuat baixant. Hem fet uns quants ràpels més fins acabar la primera part del barranc. Després de recórrer el petit sector de transició hem arribat a l'inici de la segona part. Abans del primer ràpel d'aquest sector ens hem menjat l'entrepà; després hem iniciat aquesta segona part, encara més tècnica que la primera. Després d'alguns ràpels petits i mitjans hem arribat al pas clau del barranc: el ràpel del passamans i els dos ràpels encadenats de la "poza trampa". El primer d'aquests ràpels ens ha portat fins al fons de la "poza trampa", un gorg sec d'uns tres metres de profunditat d'on calia sortir amb l'ajut d'una corda fixa. Després, una finestra estreta ens abocava al ràpel més llarg de tot el barranc, de 25 metres, realment espectacular i en un entorn de gran bellesa. Després només quedava un petit ràpel que ha posat punt final a aquest magnífic descens. Un caminet ens ha portat a la carretera i per la pista hem pujat a recuperar el cotxe.




dissabte, 15 d’octubre de 2011

Timichi - Seti Fatma

La nostra aventura per terres africanes arriba al seu final. L'etapa d'avui és curta i fàcil; hem de baixar des de Timichi fins a Seti Fatma per una àmplia pista de terra. Són només 3 hores de camí i no hem de superar cap coll ni collet però igualment hem sortit ben aviat per poder arribar a Marrakech amb temps d'anar a fer un tomb pel zoco. Fa molta calor, ja que hem deixat enrere les altituds de la muntanya però finalment hem arribat a Seti Fatma, una població molt turística, situada a la vall del riu Ourika. Hem dinat una tagine en un dels nombrosos restaurants a l'aire lliure de Seti Fatma i hem agafat el cotxe que ens havia preparat en Brahim per retornar a Marrakech donant per acabada la nostra aventura de muntanya per l'Atlas.
Aquí teniu la segona part de la pel·lícula del Tour del Toubkal, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog. A la secció de llarg metratges trobereu la pel·lícula llarga.



Finalment us recomanem que feu una ullada a l'àlbum de flors del Marroc, que ha augmentat considerablement amb aquesta sortida.


divendres, 14 d’octubre de 2011

Tachdirt - Timichi

Hem deixat la magnífica gîte de Tachdirt i hem iniciat la pujada de l'últim coll del nostre Tour. El camí, com sempre ben traçat, ens ha portat sense dificultat al Tizi n'Tachdirt (3.200 m). Després de l'entrenament intensiu dels dies anteriors, els 800 metres de desnivell ens semblen poca cosa; a més, sabem que des d'aquí no hi ha cap obstacle important fins a Seti Fatma, de manera que tots els expedicionaris estan ben satisfets. Com que en el coll feia fred només ens hem aturat a fer fotos i hem baixat fins a una font situada més avall on hem menjat una mica abans de seguir baixant. El cel s'ha anat tapant i al cap d'una estona han caigut algunes gotes. Quan ha començat a ploure fort hem arribat al poblet de Labassène; com que plovia força hem decidit fer una parada a la gîte i prendre un te. Mentre preníem el te ha anat millorant el temps i quan hem sortit gairebé ja no plovia, de manera que hem completat fàcilment la jornada fins a la gîte de Timichi on ens hem allotjat. De baixada, mirant enrere, hem vist la muntanya i el coll que hem superat ben enfarinats; la pluja allà dalt ha sigut neu, de manera que hem tingut molta sort que no ens hagi enxampat de ple.


dijous, 13 d’octubre de 2011

Azib Likemt - Tachdirt

A trenc d'alba ens hem llevat i hem començat a desmuntar el campament; hem esmorzat i hem iniciat la pujada en direcció al coll que cal superar en aquesta nova jornada del tour del Toubkal. Ens hem aturat a menjar una mica i hem arribat sense problemes al Tizi Likemt (3.550 m). Avui volíem fer una variant perquè el mapa de l'editorial Piolet que portàvem marca un magnífic camí que puja a un cim relativament proper, el Bou Iguenouane, de 3.882 m. Hem iniciat la pujada i fins i tot hem coronat dos cims secundaris de la carena, de 3.625 i 3.743 m, però el camí no existeix i la cresta no era gens fàcil, de manera que quan la cosa s'ha complicat més del que estava previst hem decidit deixar-ho córrer i retornar al coll. No hem cremat el mapa perquè tot i les nombroses inexactituds que conté encara ens pot ser útil en les dues etapes que ens queden. La baixada des del coll ha estat molt llarga, per un camí que fa infinitat de llaçades fins arribar a una pista asfaltada que ens ha portat a Tachdirt, punt final de l'etapa. Aquí hi ha una gran gîte, realment confortable, on érem els únics hostes. Hem visitat el poble, bastant brut, hem sopat i hem anat a dormir aviat per estar a punt per a l'etapa de demà.


dimecres, 12 d’octubre de 2011

Amsouzart - Azib Likemt

Després d'esmorzar a la gîte hem iniciat la quarta etapa del tour del Toubkal per un caminet que puja fins a una àmplia pista que ens ha portat fins al poble de Tagounit. Aquí comença un camí de ferradura molt ben traçat que puja resseguint un gran llom de la muntanya. Quan hem arribat a certa alçada ens ha aparegut al fons la silueta piramidal del Toubkal; també hem vist el Ras i el Timesguida. Ens hem aturat uns minuts en el "fals collet" i hem completat la pujada arribant al Tizi n'Ouraï (3.110 m). Al cap de poc d'iniciar la baixada hem arribat a una font situada en un magnífic prat i ens hem aturat a dinar. L'indret era realment bucòlic: un prat verd envoltat de muntanyes a més de 3.000 metres. Després de dinar hem seguit baixant fins a Azib Likemt. Azib vol dir granja, i aquest lloc és un assentament d'alçada habitat únicament a l'estiu; ara a mitjans d'octubre està desert i només hi ha un home que té una tendeta per als pocs excursionistes que passen per aquí. A Azib Likemt no hi ha gîte ni res semblant, de manera que hem plantat les tendes de campanya per passar la nit. Hem sopat en un petit cobert amb els nostres muletiers i hem acabat el dia amb un recital de càntics berebers i europeus que podreu escoltar quan es publiqui la pel·lícula corresponent.
Aquí teniu la pel·licula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog. És només la primera part, que inclou la crònica filmogràfica de les quatre primeres etapes, des d'Imlil fins a Azib Likemt




dimarts, 11 d’octubre de 2011

Refugi Toubkal - Amsouzart

Després de la jornada de cims d'ahir, avui remprenem el tour del Toubkal amb una llarga etapa que ens portarà a la població d'Amsouzart. Hem sortit aviat del refugi i hem iniciat la pujada al coll. En poc més d'una hora hem arribat al Tizi n'Ouanoums (3.680 m) per un bon camí que puja fent llaçades per la pedrera. Des d'aquí ja es veu el llac d'Ifni però encara ens queda un llarg camí. Al principi el camí està molt ben traçat però a mesura que hem anat baixant s'ha anat degradant i en alguns sectors estava gairebé desaparegut. Hem superat trams molt pedregosos i un parell de caos formats per grans blocs de roca i hem arribat a la gran plana del llac d'Ifni. Semblava que ja havíem arribat però travessar la immensa plana, ocupada per una infinitat de rocs de tota mena, ens ha ocupat una bona estona. Finalment hem arribat a l'inici del llac on hi ha unes construccions i unes tendes rústiques i ens hem aturat a dinar. Els nostres muletiers ens han preparat un menú complet i hem seguit el nostre camí. Pensàvem que a partir d'aquí el camí era una plàcida baixada però encara ens faltava superar una zona molt pedregosa que forma com una immensa morrena tancant la vall i la sortida del llac. Finalment hem arribat a una pista, poc abans del primer poble, Imhilène. De baixada hem travessat alguns petits pobles i finalment hem arribat al final de l'etapa, el poble d'Amsouzart (1.740 m), i ens hem alotjat a la gîte.


dilluns, 10 d’octubre de 2011

Ras (4.083 m) i Timezguida (4.089 m)

Avui és l'etapa reina del nostre Tour. El pla previst és pujar el Toubkal, que amb els seus 4.167 m és el cim més alt de l'Atlas i del Nord d'Àfrica. Però resulta que jo ja vaig pujar el Toubkal ara fa dos anys i, per tant, prefereixo fer algun altre cim de la zona. La solució salomònica és ben fàcil: dividim el grup en dos subgrups, de manera que uns van a fer el Toubkal i els altres anem al Ras i el Timesguide, dos quatremils de la zona que ens oferiran una magnífica vista del Toubkal. Hem sortit tots junts del refugi i al cap de poc ens hem separat, cada grup pel seu camí. Ens hem desitjat mútuament bona sort i hem iniciat l'ascensió. Un bon camí ens ha portat en poc menys de dues hores fins al Tizi n'Ouagane, a 3.750 m (tizi vol dir coll en la llengua dels berebers). Des del coll, una cresta al principi estreta i després molt àmplia i pedregosa, ens ha portat fins als cims besons del Ras. Hem pujat sense dificultats fins al cim de la punta més alta, el Ras n'Ouanoukrim (4.083 m). Des d'aquí gaudim d'una gran panoràmica, dominada per la visió de la piràmide que forma el cim del Toubkal. Hem baixat al coll que separa els dos cims principals i hem pujat fins al cim del Timezguida (4.088 m). Com que teníem força temps, hem passat una bona estona al cim fent les fotos i gaudint del magnífic panorama que es veu des d'aquest cim de més de quatremil metres. A més del Toubkal, veiem també cap al sud el massís del Siroua. Després hem iniciat la baixada de retorn al refugi però encara ens hem desviat per pujar al coll que pujarem demà: el Tizi n'Ouanoums (3.680m), des d'on veiem la vall pedregosa per on baixarem i una part del llac d'Ifni. Finalment hem retornat al refugi per passar la nit.
Aquí podeu veure les panoràmiques dels cims:

Ras n'Ouanoukrim (4.083 m)

Timezguide (4.089 m)


diumenge, 9 d’octubre de 2011

Imlil - Refugi Toubkal

Hem tornat una vegada més a l'Atlas, la gran serralada del nord d'Àfrica, per fer una llarga travessia de set dies per aquestes terres. Aquesta vegada venim per fer una variant del Tour del Toubkal, amb sortida a Imlil i arribada a Seti Fatma. Ahir vam arribar a Imlil, una població que ha esdevingut el centre d'operacions de tota la zona del Toubkal, fins al punt que alguns l'anomenen el Chamonix de l'Atlas. Vam passar la tarda passejant pel poble, prenent el te i comprant alguna cosa per les botigues d'Imlil. Ens vam allotjar a la gîte d'en Brahim, amb qui havíem contactat des de casa per contractar els muletiers i els transports necessaris per a la nostra activitat. De bon matí, mentre els muletiers carregaven a les mules els nostres equipatges, les tendes de campanya, el menjar per al set dies i els estris de cuina, hem sortit els sis components del grup en direcció al refugi Toubkal. La pujada és llarga i el desnivell important, de gairebé 1.500 metres, però el magnífic camí, molt ben traçat, i la il·lusió de tornar a trescar per aquestes muntanyes ens han fet pujar sense sentir el cansament. A mig camí hem trobat el lloc anomenat Sidi Chamharouch, un poblet nascut al voltant d'un santuari musulmà, convertit ara en un mercat per als molts excursionistes que passen per aquí en direcció al Toubkal. Hem pres un te i hem seguit el nostre camí. Més endavant hem trobat un xiringuito on hem gaudit d'una taronjada natural abans d'emprendre la part final del camí fins arribar al refugi Toubkal (3.207 m), punt final de l'etapa. Ens hem allotjat en un petit edifici annex, que segurament era l'antic refugi. Els nostres acompanyants ens han preparat el dinar i després hem dedicat la resta de la tarda a la migdiada, la degustació de te, l'exploració del camí de demà i la visita als diferents edificis dels dos refugis situats en aquest punt estratègic.


dissabte, 1 d’octubre de 2011

Un tomb per Sant Llorenç de Munt

Matadepera - Camí dels Monjos - Camí de la Senyora - Font de la Soleia - Santa Agnès - Pas del Mico - La Mola - Matadepera

Avui hem fet una excursió pel Parc Natural de Sant Llorenç de Munt. De bon matí hem arribat a Matadepera i hem pujat fins a l'aparcament del camí dels Frares. Hem iniciat la pujada per aquest camí, a troços empedrat, en direcció a la Mola. No hem completat aquest camí sinó que ens hem desviat pel camí de la Senyora i després per la Soleia, un camí molt pintoresc que ressegueix tot el cingle per la seva base. Hem passat per la font de la Soleia i hem arribat a l'ermita de Santa Agnès, un antic assentament d'ermitans, on hem pogut veure les construccions parcialment enrunades i el sistema de captació d'aigua. Hem seguit en direcció a la Mola fins trobar el camí que puja del Coll d'Estenalles, al peu d'una agulla característica anomenada el Morral del Drac. Des d'aquí el camí és ample i fàcil fins a la Mola però ens hem vogut complicar una mica i hem deixat el camí fressat per enfilar-nos pel pas del Mico, una drecera que puja pel dret superant la petita graonada del cingle per una canal amb l'ajut d'un boix i una alzina. Després ja hem arribat fàcilment fins a la Mola, on hem recuperat forces amb un bon dinar. Finalment hem baixat pel camí dels Frares fins al punt de partida.
Aquí teniu el vídeo, cedit per edicions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog.




dissabte, 17 de setembre de 2011

GR83: Mataró-Collsacreu

Mataró - Sant Miquel de Mata - Sant Martí de Mata - Font del Mal Pas - Collsacreu

Avui hem iniciat una nova temporada amb el grup de caminadors de GR. Després d'haver completat la temporada passada el GR92, hem començat una nova aventura, el GR83, que va des de la platja del Callao a Mataró fins al cim del Canigó (amb un afegitó fins a Sant Miquel de Cuixà). Avui érem una bona colla (34 caminadors) i a més hi havia gent nova que ens acompanyava per primera vegada. Potser per això, per facilitar que els nous fitxatges s'acostumin al ritme caminador d'aquesta colla, hem fet una etapa relativament curta. La cosa ha anat molt bé i hem completat l'etapa en menys temps del previst. De bon matí ens hem trobat a Collsacreu, on hem deixat els cotxes i hem agafat l'autocar que ens ha portat fins a Mataró, a la platja del Callao, punt de partida del nostre camí. Hem pres un cafè amb llet en el bar del club nàutic de Mataró i els caminadors amb més sort han pogut fins i tot menjar un croissant; els que no hem tingut tanta sort ens hem hagut de conformar amb una magdalena acartronada, que no faria mal paper a la secció de fòsils d'aquest blog. Després hem iniciat la marxa pel GR, molt ben senyalitzat, que ens ha portat cap a la serra de Marina. Hem passat a prop del Corredor (fins i tot hem vist la seva torre de planta quadrada d'un tros lluny), per on vam passar en una de les etapes del GR92, i hem arribat a la font del Mal Pas, que avui no era una font sinó un degotall, on hem esmorzat. Aquí s'ha produït l'anècdota de la jornada quan en Ramon, un dels caminadors, ha rebut una trucada anunciant-li que acabava de convertir-se en avi. Després de les felicitacions de rigor hem reiniciat la marxa. Des d'aquí el camí ja era curt i fàcil fins a Collsacreu, on hem donat per acabada l'etapa. Després hem agafat els cotxes i hem baixat fins al restaurant Xeremell, on hem fet el tradicional dinar de final d'etapa, que ha acabat amb una copa de cava, invitació d'en Ramon per celebrar el naixement del seu nét.


dissabte, 10 de setembre de 2011

Ascensió al Roc Blanc (2.542 m)

Roc Blanc
El Roc Blanc és un cim no gaire alt però tot un clàssic de l'Ariège, potser per la gran panoràmica que li dóna la seva situació, separat de la carena principal dels Pirineus. A més, era una assignatura pendent, ja que l'havia intentat sense èxit en dues ocasions; les dues vegades, el mal temps ens va fer renunciar a fer cim però avui, finalment, ho hem aconseguit. Ahir al vespre vam arribar a la Cerdanya, a can Castelltort i, després de menjar una escudella i carn d'olla, vam anar a dormir aviat. Aquest matí hem anat fins a Quérigut i, per la carretereta forestal, hem pujat fins al refugi de Laurenti. Des d'allà hem fet aquesta ascensió sense masa complicacions, amb un dia molt clar. Una vegada més, heu gaudit del privilegi de la solitut, ja que estàvem sols en el cim. Des d'allà teníem un extens panorama, que anava des del Canigó fins a la Pica d'Estats passant pel Puig Peric, el Carlit i la Dent d'Orlu. Després de fer les fotos del cim i de menjar una mica, hem iniciat la baixada fins al punt de partida.
Aquí podeu veure la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:



També tenim una altra pel·lícula de la mateixa sortida, aquesta produïda per Edicions JGB, una altra de les filmogràfiques associades a aquest blog:



I, finalment, us mostrem aquí la panoràmica circular del cim:



diumenge, 4 de setembre de 2011

Barranc del Forat Negre

Barranc de Fontanella
Després d'un mes d'agost amb certa inactivitat, hem iniciat el nou curs amb el descens d'un nou barranc. El Forat Negre està situat a prop de Vallcebre, al Berguedà i és un descens curt però amb força interès. Avui no hi havia gaire aigua però els gorgs estaven plens, de manera que ens hem pogut remullar, encara que no ha ha cap badina "navegable" que ens hagi permès nedar. El descens té bastants ràpels encara que cap d'ells és llarg ni difícil i l'entorn és interessant; és una bona activitat per a una matinal de barranquisme.
Aquí podeu veure aquí la pel·licula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:




dimarts, 16 d’agost de 2011

Ascensió al Monte Perdido (3.355 m)

Monte Perdido
Hem pujat al Monte Perdido, un dels gegants des Pirineus. La via clàssica és pujant per la vall d'Ordesa i dormint al refugi de Góriz però aquest refugi està sempre ple el aquesta època de l'any i hem optat per fer la variant per Nerín, utilitzant el servei d'autobús que puja els turistes fins a un mirador sobre la vall d'Ordesa des d'on hi ha menys de dues hores a Góriz. D'aquesta manera podem fer el cim en un sol dia sense pernoctar al refugi ni haver de portar tenda i mateial de bivac. Ahir vam dormir a l'alberg de Nerín i a les set del matí hem agafat el bus; en una hora i mitja hem arribat al refugi, seguint un camí que ja coneixíem de la nostra aventura de l'any 1988 quan vam fer una excursió en bicicleta de muntanya per aquesta zona, passant per Góriz, que va acabar amb una multa que ens van posar els forestals per circular en bicicleta pel Parc Nacional. Després d'una petita parada a peu dret al refugi, hem inicial l'ascensió. El dia estava tapat quan hem deixat l'autocar però mentre veníem s'ha anat destapant i a Góriz ja hem vist el cel ben clar. A poc a poc hem anat pujant, hem fet una petita parada al Lago Helado i hem arribat al cim. Feia bon temps però alguns núvols tapaven a estones les muntanyes veïnes; tot i això, hem fet la panoràmica circular i hem descansat una mica al cim abans d'iniciar el descens. Ens hem aturat a menjar una mica al refugi i encara hem arribat a temps d'agafar el bus de les 6 de la tarda.
Aquí podeu veure la pel·licula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:



També podeu veure aquí la panoràmica circular:



dissabte, 30 de juliol de 2011

Barranco de Sarratanás

Barranco de Sarratanás
Avui, després de quatre jornades de barranquisme a la Sierra de Guara, hem de tornar a casa i, com que volem tornar aviat, hem triat un descens curt i sense gaire aproximació. El Barranco de Sarratanás és dels que les guies qualifiquen amb l'etiqueta per a col·leccionistes. Efectivament, aquí no arriben les empreses d'esports d'aventura ni les multituds que s'acumulen en els barrancs més populars de Guara però aquest barranc de conglomerat té prou interès per fer-hi una visita matinal. Hem deixat el cotxe al costat del Puente de las Gargantas i hem fet una curta aproximació de mitja hora fins a la capçalera del barranc, que és tributari del Fornocal. El descens és entretingut, amb passos de desgrimpada per oposició i algunes piruetes per evitar mullar-se en els gorgs que hem anat trobat. Com que darrerament ha plogut força i aquest estiu no està essent massa calorós, els petits gorgs estaven plens d'aigua clara. Després de completar la primera part del barranc, obert i sense dificultats especials, hem arribat a l'indret anomenat el Hundimiento, on el barranc es fa estret i comencen les petites dificultats tècniques de la part final de barranc. Tres ràpels encadenats amb l'ambient característic dels barrancs de conglomerat que ens han deixat satisfets. Hem arribat al Fornocal i, després de passar per sota el Puente de las Gargantas, hem remuntat per un caminet fins a la carretera des d'on hem iniciat el retorn a casa.
Aquí tenim el vídeo del Sarratanás:



divendres, 29 de juliol de 2011

Cañón del Formiga & Ferrata de Bierge

Cañón del Formiga
Després del gran descens d'ahir a les Gorgas Negras, avui hem programat un descens no tan llarg però també de gran nivell. El Cañón del Formiga és un dels millors barrancs de Guara, amb una aproximació relativament curta, un retorn immediat i amb tots els elements que fan que un barranc sigui interessant: ràpels, salts, sifons ... i molta aigua. Perfecte per gaudir d'una gran matinal barranquista. Avui les condicions del barranc eren immillorables, amb el cabal just i sense gaire gent pel barranc.
Després de menjar-nos una paella a l'alberg El Salto i de fer la migdiada, hem anat a fer la via ferrata de las Peñas Juntas, una ferrata curta i no massa difícil que ens ha servit per completar la jornada. La via està a prop de la població de Bierge, al costat del riu Isuala, el mateix que forma els barrancs del Balces. La característica més important d'aquesta via són els tres ponts nepalesos que travessen el riu Isuala i un barranc secundari abans d'enfilar-se per un esperó amb passos fàcils i molt equipats.
Aquí teniu la pel·licula del Barranc del Formiga:




dijous, 28 de juliol de 2011

Gorgas Negras del Alcanadre

Gorgas Negras del Alcanadre
Avui, dintre del programa d'activitats barranquistes a la Sierra de Guara, hem fet el que podríem anomenar "etapa reina". Efectivament, les Gorgas Negras del Alcanadre i la seva segona part, el Cañón del Barrasil, són el descens més important de Guara, només comparable amb el Mascún Superior. Després de gairebé tres hores d'aproximació des de Rodellar pel Barranco de Andrebot, la Losa Mora i el poble abandonat de Nasarre, són set hores de barranc amb una succesió de badines, salts, ràpels, caos i algun indret més humà com la Pardina de San Cristóbal on ens hem aturat a dinar abans d'emprendre la segona part del descens. Aquesta part final, el Barrasil, ja no té dificultat tècnica però sí molta aigua i el remat final d'una badina quilomètrica que cal travessar nedant, anomenada per alguns Bocazal de los Gatos i per altres El Ajuntadero perquè és on les aigües del riu Alcanadre s'ajunten amb les del Mascún. Aquesta era una activitat que teníem pendent de repetir des que la vam realitzar per primera vegada l'any 1984. En aquella ocasió ens iniciàvem en la pràctica del barranquisme i no portàvem l'equipament adequat, ja que ni tan sols portàvem el vestit de neoprè, imprescindible en aquestes aigües tan fredes i de remullada contínua. Avui la cosa ha estat diferent i hem realitzat l'activitat en l'horari previst sense cap problema.
Aquí teniu la pel·lícula del descens del barranc:



dimecres, 27 de juliol de 2011

Oscuros del Balces & Barranco Fondo

Oscuros del Balces
En el segon dia d'estada a Guara hem fet un altre dels barrancs clàssics: Los Oscuros del Balces. Es tracta d'un barranc no gaire llarg però amb un gran ambient i amb una mica de tot: ràpels, aigua, caos de roques, passos subterranis ... Hem sortit de l'alberg El Salto de Bierge, on estem allotjats i ens hem acostat fins a la pista del Barranco Fondo. L'aproximació no és massa llarga i ens porta per un caminet ben marcat fins al fons del Balces, poc abans de l'inici dels Oscuros. Hem completat el descens sense problemes, encara que en algun tram hem trobat alguns grups de barranquistes amb guia, cosa normal en aquest barranc tan popular. Des del final dels Oscuros hem retornat pel caminet del Barranco Estrecho fins al punt de partida.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo dels Oscuros del Balces:



Després de menjar-nos l'entrepà hem decidit ocupar la tarda en fer un altre barranc, no tan aquàtic i popular com els Oscuros però amb un cert encant. El Barranco Fondo és el típic barranc de conglomerat amb passos estrets i ambient fosc. El barranc comença gairebé a la mateixa carretera de Rodellar, en el coll del Barranco Fondo i baixa amb diversos ràpels fins al fons del Balces; després cal remuntar un petit tram del riu Isuala fins a la sortida dels Oscuros, on hem agafat el mateix camí de retorn del matí, pel Barranco Estrecho.
Aquí teniu la pel·lícula del Barranco Fondo:




dimarts, 26 de juliol de 2011

Barranco del Gorgonchón

Gorgonchón
En el primer dia d'aquesta nova estada a Guara, hem tornat a fer aquest barranc, un dels més característics de la Sierra. Com que hem sortit al matí de casa, hem arribat gairebé al migdia i calia buscar una activitat no massa llarga, només per començar a ambientar-nos amb els barrancs de Guara. El barranc del Gorgonchón és curt però tècnicament una mica complicat; només té dos ràpels però en el segon d'aquests ràpels hi ha un forat engollidor que ja ha provocat alguns accidents mortals i cal evitar aquest perill amb l'ajut d'un passamans que ens allunya del forat. El cabal no és molt intens però l'estretor del barranc fa que l'aigua vagi acanalada amb molta força. Després d'aquest ràpel, segueix una galeria inundada molt estreta que acaba amb un sifó que marca el final de les dificultats. Tot plegat un magnífic barranc, curt però intens. De tornada, el camí passa al costat del barranc, del qual només es veu una profunda esquerda d'un parell de metres que s'obre a la terra; al fons se sent la remor de l'aigua que baixa amb força per la canal.
Aquí teniu el vídeo del Gorgonchón:   




divendres, 22 de juliol de 2011

Les ferrates de Rodellar

En el segon dia d'estada a la Sierra de Guara i mentre la família descansava de l'esforç d'ahir, he fet les dues vies ferrades de les rodalies de Rodellar. Al matí he fet la via ferrada del Pont, al davant mateix del Puente de Pedruel. La veritat és que aquesta via ferrada m'ha decebut molt perquè és molt curta (no justfica ni la despesa energètica de baixar des del poble de Rodellar) i sense cap dificultat especial. L'única cosa positiva és que té una bona vista del Puente de Pedruel i de la part final del Barrasil. A la tarda, mentre tothom feia la migdiada, he anat a fer l'altra via ferrada, la de la Ermita de la Virgen del Castillo. Aquesta ferrada, tot i ser curta i tampoc gaire difícil, té alguns passatges impressionants enfilant-se pels murs del Barranco del Mascún a sobre mateix de la surgència. Des del cim, un caminet porta de tornada a Rodellar creuant la capçalera del Barranco de la Vírgen. Aquí teniu un petit vídeo de la ferrata del pont:



dijous, 21 de juliol de 2011

La Peonera Inferior

Peonera Inferior
Hem començat les vacances d'estiu amb una escapada familiar a la Sierra de Guara, el paradís dels barranquistes, i hem fet aquest barranc, un dels més populars de la zona pel seu caràcter aquàtic i la seva dificultat relativament baixa, apta per a tots els públics. És la quarta vegada que faig aquest barranc però és la primera que el fem perfectament equipats, amb el vestit de neoprè, de manera que podem gaudir molt més d'aquestes aigües tan fredes. Hem començat amb una aproximació relativament llarga fins a l'Ermita de San Martín on hem iniciat el descens. L'aigua era abundant i mot refrescant, ideal per a aquesta època de l'any. Hem baixat sense problemes i l'única dificultat ha estat el caos de blocs de roca a l'Estrecho de los Fornazos, poc abans de la sortida del barranc. Hem superat un parell de sifons i hem fet alguns salts abans d'arribar a la Fuente de la Támara, un indret de gran bellesa on hem donat per acabat el descens i hem agafat el camí de pujada que ens ha portat fins al poble de Morrano, a prop d'on teníem el cotxe.
Aquí teniu aquí el vídeo oficial d'aquesta sortida:



diumenge, 10 de juliol de 2011

Ascensió al Posets (3.375 m)

Posets
Per fi ha arribat el gran dia i hem completat l'ascensió que teníem programada des de fa gairebé un any amb el grup del GR92. Havíem posat el despertador a tres quarts de sis però a un quart ja tothom estava vestint-se per iniciar l'ascensió. Hem esmorzat al refugi i hem sortit en direcció al cim. A poc a poc hem anat guanyant desnivell i ben aviat hem arribat a l'obstacle més difícil de l'ascensió, la Canal Fonda, on és habitual que s'acumuli la neu endurida a aquestes alçades de la temporada. Efectivament, una bona congesta ocupava la canal però com que hi havia traça oberta i, a més, bona part de la congesta es podia evitar per pedregar, hem passat sense posar-nos els grampons. A dalt de la Canal Fonda ens hem aturat a esmorzar tot contemplant el llom pedregós de la Espalda de Posets per on havíem de pujar. Hem iniciat la fase final de l'ascensió tota la colla, amb pas segur, superant pas a pas el fort pendent fins arribar al cim del Posets (3.375 m). Des del cim el panorama era impressionant i l'alegria del grup també, de manera que hem brindat amb el cava que el camàlic de guàrdia ha pujat fins aquí i ens hem fet les fotos del cim. Després de completar tot el cerimonial del cim hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada fins a l'inici de la Canal Fonda on ens hem posat els grampons per a la baixada. Mentre el grup iniciava el descens per la canal nevada, els dos sherpas hem aprofitat per fer l'ascensió del Diente de Llardana (3.094 m) que teníem a tocar encara que des de la seva base tenia un aspecte impressionant. Des del cim hem fet una nova panoràmica circular, amb grans vistes del Posets i la nostra ruta d'ascensió, i hem tornat a la base de la muntanya per reprendre el camí de baixada. En el refugi hem fet una parada tècnica per menjar una mica i, ja refets i amb la panxa plena, hem completat el descens fins al final de la pista on havíem deixat els cotxes.
Aquí teniu aquí el vídeo d'aquesta ascensió:


I aquí tenim les panoràmiques dels cims:

Posets, 3.375 m

Diente de Llardana, 3.094 m


dissabte, 9 de juliol de 2011

Refugi Ángel Orús

Etapa d'aproximació al Posets, el segon cim més alt dels Pirineus. Hem sortit d'Eriste (final de la pista) a mitja tarda i hem iniciat la pujada al refugi. El camí supera un fort desnivell amb molta pujada però no és gaire llarg, de manera que hem arribat aviat al refugi. Ens hem instal·lat en una habitació comunitària (érem 17). Després hem sopat el menú gastronòmic (sopa liofilitzada, mongetes amb indicis de cansalada, carn de bèstia de càrrega amortitzada i macedònia). El sopar no estava malament però estic segur que el cuiner no és seguidor del blog de la Margarida. Després hem anat a dormir aviat perquè demà hem de llevar-nos a bona hora per pujar al Posets.


diumenge, 3 de juliol de 2011

Barranquisme i caça major

Fontanella
Avui la crònica de la nostra sortida és ben singular. D'entrada, el pronòstic dels temps i altres circumstàncies han fet que desertessin alguns dels companys barranquistes habituals. Finalment només érem dos i de bon matí iniciàvem la llarga pujada per una pista que porta a l'inici del Barranc de la Fontanella, a l'Alt Urgell. A mig camí, quatre gotes mal comptades ens han fet pensar que potser el dia acabaria amb pluja però la nostra moral de victòria, forjada amb un aliatge de titani i tungstè, ens ha fet seguir endavant. Al cap i a la fi portàvem els vestits de neopré i amb la calor que feia el que volíem era remullar-nos ben remullats. Hem arribat a l'inici del barranc i, després de posar-nos l'equipament, hem iniciat el descens. No baixava gaire aigua però els petits gorgs estaven plens, de manera que ens hem anat remullant. Quan hem arribat al segon ràpel hem observat, amb sorpresa, com un porc senglar sortia corrent riu avall. Hem pensat que havia baixat a beure aigua per alguna canal secundària i en sentir-nos havia fugit muntanya amunt. Hem seguit baixant i quan hem arribat a l'inici del tercer ràpel hem tornat a veure com el senglar sortia corrent riu avall. Aquí ens ha començat a pujar la mosca al nas, de manera que hem baixat aquest tercer ràpel sense retirar la corda per fer una ullada a veure si el senglar estava atrapat. Un cop a baix i mentre em treia la corda, el porc senglar ha aparegut al fons i ha vingut corrents en la meva direcció. He intentat enfilar-me però no he tingut temps i el senglar ha intentat mossegar-me la cama; de fet me l'ha mossegat però, per sort, no ha agafat carn sinó neopré i me l'ha estripat. Com he pogut, l'he fet recular mentre en Joan des de dalt tirava pedres; finalment ha marxat i he començat a preparar el shunt per remuntar el ràpel però mentre estava preparant la maniobra el porc senglar ha fet un segon atac intentant mossegar-me novament. Entre les pedres d'en Joan i els meus cops de peu ha reculat novament i he pogut remuntar per la corda assegurat amb el shunt. Evidentment hem decidit abandonar i hem pujat riu amunt. Els dos ràpels que havíem baixat no eren massa alts i amb una mica d'esforç els hem remuntat donant per acabat el descens de la Fontanella. No hem fet gaires fotos però sí una petita pel·lícula en la que fins i tot surt el senglar (per si algú pensa que és una història inventada per justificar la retirada). Aquí teniu el vídeo:



Després de l'ensurt, hem retornat a la carretera on teníem el cotxe i hem decidit anat al barranc de Sant Ponç, un barranc curt, fàcil i aquàtic, situat al costat del poble de Perles, a prop de Coll de Nargó. Hem fet el descens sense problemes i hem donat per acabada la jornada. Podeu veure també aquí un petit vídeo del barranc de Sant Ponç:



dimarts, 21 de juny de 2011

Barranco del Mascún

Mascún
Hem tornat al Mascún, el barranc més clàssic de la Sierra de Guara, que hem baixat per quarta vegada, avui en condicions òptimes, amb un bon cabal i amb molt bon temps. Vam sortir dilluns a la tarda per arribar a dormir a Rodellar, en un burgalow del càmping El Puente. A les cinc del matí ens hem posat en marxa per iniciar la llarga aproximació fins a l'inici del barranc. Aquest camí ja és una bona excursió, que recorre alguns dels paratges més interessants de la Sierra de Guara. Comença baixant fins al riu, al costat de la sorgència del Mascún. Després de pujar un curt tram per la llera del riu, el camí s'enfila al costat de la Ciudadela fins arribar als altiplans d'Otín; abans, passa per un bosc de roures centenaris i ens ofereix grans panoràmiques del barranc vist a vol d'ocell. El camí segueix pel costat d'Otin, on hem vist la borda on vam dormir el gener de 1989 i planeja en direcció a Letosa. Finalment un trencall ens porta de baixada fins a l'inici del barranc, al Saltador de las Lañas.
El barranc estava en condicions òptimes. A més, com que era un dia laborable no hi havia les aglomeracions que, de vegades, es formen en els barrancs més clàssics de la Sierra de Guara. Avui anàvem perfectament equipats, de manera que no hem passat el fred que vam passar la primera vegada que vam fer aquest descens ara fa 28 anys. Hem recorregut els difernts sectors del barranc: el Saltador de las Lañas, las Cascadas Peña Guara, los Huertos de Juan, los Oscuros, los Estrechos, el Beso i el Mascún Inferior. Avui el bon cabal ens ha permès fer alguns salts, gaudint encara més d'aquest magnífic barranc. Hem acabat la jornada en bar del càmping El Puente, on l'Albert ens ha convidat amb motiu del seu aniversari.
Aquí teniu la pel·licula, cedida per Produccions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog:



dissabte, 11 de juny de 2011

BTT pel Garraf

Una sortida matinal per fer un volt en bicicleta pel massís del Garraf. Inicialment estava previst que la sortida fos pel Moianès però les grans pluges caigudes ahir feien desaconsellable l'itinerari previst, de manera que hem baixat a terres més càlides i no tan humides. L'itinerari ha estat: Sitges - Olivella - Plana Novella - Sitges. En total 30 km, que hem fet sense problemes. Ens hem aturat a dinar a Plana Novella, en el monestir budista que hi ha en aquesta antiga casa. Ha estat un bufet lliure gairebé tot vegetarià però ens ha agradat. Després de dinar, una plàcida baixada ens ha retornat a Sitges.
Avui no hi ha àlbum perquè hem fet poques fotos. Únicament publiquem la foto de l'entrada.

dissabte, 28 de maig de 2011

Torrent de l'Urdell

Torrent de l'Urdell
Un nou barranc, aquesta vegada per terres del Solsonès. El Torrent de l'Urdell és un barranc llarg i avui força aquàtic encara que la dificultat tècnica no és molt alta, llevat de tres passos concrets que ens han permès gaudir d'uns ràpels impressionants en un entorn magnífic. Hem deixat al poblet de Canalda i hem pujat caminant fins al pont de la carretera on comença es descens. Després d'alguns petits ressalts hem arribat al pas clau, el Salt de la Perdiu: tres ràpels encadenats, el tercer volat, en un indret de gran bellesa. Després el descens combina petits ressalts amb trams de caminada. A poc a poc anava augmentant el cabal del riu, que al principi era molt poc. Al cap d'una estona ens hem trobat una sorpresa inesperada: un pont nepalès i una petita ferrada que puja per la riba dreta del riu, travessa pel pont i torna per l'altra riba. Hem fet aquest petit recorregut i hem retornat al llit del riu per seguir la baixada. Més endavant hem superat diversos ressalts, entre els quals dos força tècnics amb ràpels remullats que ens han deixat ben satisfets. Hem arribat al final i hem remuntat per un camí ben marcat fins arribar, de tornada, a Canalda. En resum, el barranc ens ha agradat força ja que, encara que els sectors tècnics són pocs i separats per llargs trams de caminada, el torrent recorre indrets singulars de gran bellesa natural. A més, avui hi havia un bon cabal, de manera que hem gaudit de bones remullades en les aigües fresques i netes del Torrent de l'Urdell que baixen del Port del Comte.
Avui moltes fotos són captures de pantalla dels vídeos, de manera que la qualitat de les imatges no és tan bona com en altres ocasions. També teniu aquí el vídeo:




dissabte, 21 de maig de 2011

VF Teresina

Teresina
Una vegada més hem anat a Montserrat per fer aquesta via ferrada, la més clàssica del massís. Com en les altres ocasions que havíem fet aquesta magnífica ferrada, hem gaudit d'un ambient i un paisatge extraordinaris. Hem estat poc més de dues hores per pujar tota la ferrada, recorrent els seus punts singulars: el pont de roca, l'agulla de Santa Cecília, la baixada de l'agulla i la canal final. Des del cim de l'Agulla de Santa Cecília hem fet una panoràmica circular. La ferrada acaba al cim de Sant Jeroni, el punt més alt de Montserrat. Des del cim hem baixat per la canal de Sant Jeroni i hem acabat la matinal prenent un refresc al refugi de Santa Cecília. Avui ha vingut amb nosaltres en Pablo, un amic d'en Luís que finalment ha optat per no fer la ferrada i pujar pel camí de la canal de Sant Jeroni; ens hem trobat a dalt i hem baixat junts. Com a penitència per la "espantá", ha hagut de pagar les begudes a Santa Cecília.
Aquí teniu un petit vídeo d'aquesta activitat:


I aquí teniu la panoràmica des del cim de l'Agulla de Santa Cecília (agulla 387)



dissabte, 14 de maig de 2011

Barranc de la Caramella

Caramella
Ara que ja queda poca neu i hem penjat els esquís, hem iniciat la temporada de barrancs amb un objectiu important: el Barranc de la Caramella, en el massís del Port. Divendres a la tarda vam arribar al Mas de Barberans i ens vam allotjar en una casa rural. De bon matí hem sortit en direcció al barrancs. L'aproximació és llarga -unes dues hores- i dura, ja que puja per un camí estret que s'enfila entre els matolls superant els cingles per arribar a la part alta del barranc. Pel camí hem vist un porc senglar amb els seus porcells fugint de la invasió de barranquistes. Després de posar-nos el vestit de neoprè i equipar-nos convenientment, hem iniciat el descens pel barranc. L'aigua corria amb un cabal no molt gran però més que suficient per gaudir d'una magnífica baixada. Després d'uns quants ràpels de diverses mides, hem arribat al primer obstacle: un ràpel llarg amb un sector volat. Hem baixat sense problemes i hem continuat el descens superant ressalts amb diverses tècniques: ràpel, desgrimpada, tobogan i fins i tot algun salt. Finalment hem arribat al pas clau del descens: la cua de cavall, un salt que es baixa en ràpel amb dos sectors, un de 37 metres amb el tram final desplomat i l'altre de 25. Hem baixat el primer sector sense problemes però en el moment de recuperar la corda del ràpel ha quedat travada a dalt, de manera que ha estat impossible recuperar-la. Creiem que el nus s'ha encastat entre les branques d'uns arbrets que hi havia a la sortida del ràpel. Com que, a més, el tram final era desplomat i amb una petita cascada remullant-ho tot, era complicat remuntar. Després de valorar diverses opcions hem decidit abandonar la corda i seguir el descens amb el material de reserva que portàvem. La idea inicial era pujar després pel caminet d'aproximació, que passava a prop de l'inici del ràpel de la cua de cavall per recuperar la corda des de dalt però quan hem arribat a baix ja era una mica tard i no teníem ganes de tornar a fer l'aproximació, de manera que hem deixat la corda allà...
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog:




dissabte, 7 de maig de 2011

Travessia de Montserrat

Com que ja vam acabar el GR92, aquest mes la colla del GR hem programat una excursió diferent: la travessia integral de Montserrat, des de Can Massana fins a Collbató. L'itinerari ha estat: Can Massana - Coll de Guirló - Portella d'Agulles - Refugi Vicenç Barbé - Pas del Príncep -Font de l'Esllavissada - Coll de Porc - Coll del Miracle - Cova de les Pruneres - Coll de les Comes - Bassal dels Avellaners - Coll del Montgròs - Portell del Migdia - Camí del Camell - Les Pinasses - Sant Jeroni - Pla dels Ocells - Monestir de Montserrat - Santa Cova - Coves del Salnitre. Hem fet una variant entre el Montgròs i el Coll del Migdia, ja que alguns hem anat per la part alta dels Ecos i la Canal dels Micos mentre altres han anat pel camí normal i la Canal de la Salamandra. La Canal dels Micos, amb les filigranes i acrobàcies que implica, ha deixat ben satisfet el personal i ha permès veure la bona forma i la gran empenta d'aquesta colla de caminadors. En general, el recorregut és llarg i variat, i passa per molts punts singulars, de manera que permet tenir una visió de conjunt del massís de Montserrat. El temps no era massa bo però ha aguantat tot el dia sense ploure, que ja és molt. Malauradament, en el cim més alt de Montserrat, Sant Jeroni, la boira no ens ha permès admirar el gran panorama que es veu normalment des d'aquesta talaia privilegiada. Per sort, tenim penjades en el blog les panoràmiques que havíem fet en altres ocasions en aquests indrets, que ens permeten veure aquest panorama. Després de dinar al Monestir, una mica tard, hem baixat pel camí de la Santa Cova fins a les Coves del Salnitre i l'àrea recreativa de La Salut, on teníem els cotxes.
Aquí teniu la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog: