diumenge, 3 de desembre de 2006

BTT Torroella de Montgrí

Una sortida matinal d'entrenament amb BTT per la plana de l'Empordà i el massís de Montgrí. Hem sortit de Torroella de Montgrí i hem fet un recorregut d'uns 30 km donant la volta al castell de Torroella. Malgrat la facilitat de l'itinerari, hem tingut ocasió de posar-nos a prova quan la roda d'en Joan Castelltort ha petat de sobte quan estàvem a mitja excursió. El diagnòstic ha estat clar: la coberta de la bicicleta d'en Joan estava desintegrada. Sort que portàvem filferro i altres estris de reparació que ens han permès resoldre l'avaria fent servir l'enginy.


dissabte, 11 de novembre de 2006

BTT Aiguamolls de l'Empordà

Una fàcil sortida matinal per estirar les cames en aquest paratge natural. Sortim de l'Escala i arribem fins al límit d'Empuriabrava. Tornem per un altre camí, passant per la riba del Fluvià. Aprofitem per veure diverses aus en el seu medi natural. Des d'un observatori preparat per als turistes i naturalistes, podem observar de ben a prop els ànecs i fer bones fotos. Acabem l'excursió menjant una magnífica paella en un típic restaurant de Sant Pere Pescador. Després, un curt recorregut ens retorna a l'Escala, on recuperem el cotxe.


divendres, 13 d’octubre de 2006

BTT Ruta del Ferro

Passejada matinal per aquesta via verda que ressegueix el traçat de l'antiga via de tren entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Són uns 9 km fins a la vella estació de mecaderies situada sota d'Ogassa, on antigament es carregava el carbó de les mines. Des d'aquí, un camí per a bicicletes s'enfila amb fort pendent fins al poble d'Ogassa. Anem una bona colla, amb en Miquel Blancafort, en Ferran Crespo i les famílies respectives. Després de comprar uns embotits, retornem a Ripoll on ens mengem els entrepans abans de tornar cap a casa. En total, han estat 30 km.


dissabte, 7 d’octubre de 2006

BTT Delta de l'Ebre

Una fàcil sortida de bicicleta de muntanya pel Delta de l'Ebre. Sortim divendres a la tarda i anem a dormir a l'alberg de joventut de Deltebre. Ens donen una habitació de dotze places. Al matí fem una larga passejada de gairebé 70 km pel Delta. Sortim de Deltebre en direcció nord fins al port del Fangar. Resseguim la costa i, vorejant la bassa de l'Estrella, tornem a Deltebre; passem amb el transbordador i seguim fins a l'Illa de Buda; després arribem als Eucaliptus, on mengem una paella i, ja de tornada, agafem novament el transbordador fins a Deltebre.


dilluns, 25 de setembre de 2006

Intent al Roc Blanc

Aprofitant un dilluns festiu a Barcelona per la Mercè, hem fet la tradicional sortida de muntanya de la Inspecció de Barcelona Comarques. Es tractava de fer l'ascensió al cim de Roc Blanc, al Capcir, però el mal temps no ens permet arribar-hi. Arribem només a la cota 2.250 i abandonem quan només ens quedaven 300 m de desnivell. De totes maneres, gaudim dels magnífics paissatges d'aquesta zona, i especialment de l'estany de Laurenti. Dormim a l'hotel Belle Aude, a la població de Matemale, a prop de Formiguera.


diumenge, 3 de setembre de 2006

Gorges de Núria

Gorges de Núria
Per fi hem aconseguit fer el descens d'aquesta gorja, que teníem pendent des de fa força temps. La ressenya de la guia avisa que només és prudent fer aquest descens quan hi ha poc cabal, ja que hi ha algunes cascades perilloses. Fins i tot parla de l'efecte rentadora, produït per la força de l'aigua en una de les primeres cascades. Avui, després d'un mes d'agost força sec, les condicions són òptimes i aprofitem l'ocasió. El cabal és el just per gaudir d'un magnífic descens, molt aquàtic, tècnic i intens, en un entorn insuperable.
El darrer ràpel és el més impressionant. Primer cal fer un flanquejament, assegurats amb un passamà i ajudats amb uns petits esglaons metàl·lics. Després, un ràpel volat de 25 metres al costat d'una cascada, amb caiguda en una badina molt fonda. És el paratge més impressionant de totes les gorges de Núria i ens deixa ben satisfets.


dilluns, 14 d’agost de 2006

GR10, etapa 26: Llac d'Oô - Luchon

Lac d'Oô - Hourquette del Hounts-Secs - col de la Coume de Bourg - Superbagnères - Bagnères de Luchon

L'etapa fins a Luchon és molt llarga i hem d'arribar abans de les 6 per agafar l'autobús i anar a recuperar el cotxe, de manera que cal sortir molt aviat. Al matí el dia està molt gris. Durant la nit ha plogut i a fora del refugi tot està cobert de boira. Malgrat tot ens posem en marxa i a dos quarts de set sortim del refugi en direcció a Luchon. El camí ens porta gairebé fins al refugi d'Espingo. Pocs metres abans trobem el bloc de pedra anomenat el paquet de tabac i prenem el camí que, en fort pendent i fent llaçades, ens porta a la Hourquette. Per arribar al segon coll cal fer tres grans sifonades, pujant i baixant pel vessant nord del pic de Coume Nère. A mesura que pugem es va aclarint el dia; desapareix la boira i s'obren grans clarianes. Al segon coll tornem a trobar la boira, que ens acompanyarà un bon tros. La baixada és suau però la boira no ens permet veure el gran panorama que esperàvem. Des d'aquí, quan fa bo, es veu l'Aneto. A Superbagnères dinem i seguim per una llarguíssima baixada fins a Luchon.


diumenge, 13 d’agost de 2006

GR10, etapa 25: Germ - Llac d'Oô

Germ - Couret d'Esquierry - Granges d'Astau - lac d'Oô

Des de Germ, una llarg camí del tipus balconet ens porta en suau pujada fins al peu del Couret, a la cabana de l'Ourtiga. Des d'aquí queden més de 500 m de desnivell fins al coll. El camí no està molt marcat i el perdem. Pugem pel dret una bona estona fins que retrobem el camí més amunt. Des del coll, mirant enrere, encara tenim la darrera visió del massís de Néouvielle, ja molt llunyà. Del coll baixem fins a les Granges d'Astau, més de 1.000 m de desnivell. Prenem un cafè i unes pastes en un dels bars d'aquesta zona turística i reprenem la marxa pujant fins al lac d'Oô, on tenim previst passar la nit. Tenim una habitació reservada en el refugi, situat al davant mateix del llac, un dels més visitats dels Pirineus.


dissabte, 12 d’agost de 2006

GR10, etapa 24: Vielle Aure - Germ

Vielle-Aure - Boursip - Azet - couret de Latuhe - Loundenvielle - Germ

Després d'un dia de descans a l'hotel Les Arches, a Saint Lary, comencem una nova caminada que ens portarà, en tres dies, fins a Luchon. Sortim en direcció al poblet de Boursip. Superem el Couret i baixem a Loudenvielle, a la Vall de Louron. Després pugem al poblet de Germ i ens instal·lem a l'alberg La Maison de la Montagne.


dijous, 10 d’agost de 2006

GR10, etapa 23 Orédon-Vielle Aure

Orédon - col d'Estoudou - lac d'Oule - col de Portet - Vielle-Aure

Comença a clarejar quan sortim del refugi. Són les 6'30 i hem d'arribar al final d'etapa abans de les 17'25 per agafar l'autobús que ens permetrà anar a buscar el cotxe que tenim a Barèges. L'esforç d'aixecar-se tan aviat té el seu premi: des del coll tenim una impressionant visió de tot el massís de Néouvielle banyat per la càlida llum del sol naixent. La vista és realment magnífica ! La pujada fins al col d'Estudou és molt forta. Fent llaçades pel bosc superem els 400 m de desnivell en poc més d'una hora. Al coll ens aturem una estona per contemplar el paisatge i fer algunes fotos que, amb la llum del sol naixent, queden molt bé; després seguim caminant. Ara cal baixar fins al lac d'Oule, perdent els 400 m de desnivell que ja havíem pujat; després encara caldrà remuntar per l'altra banda de la vall d'Oule fins al col de Portet, a 2.215 m, que ens donarà entrada a la vall d'Aure. Arribem al col de Portet, on hi ha una carretera i una estació d'esquí. Al fons veiem grans muntanyes, molt altes i amb petites geleres. És la carena fronterera entre el Gourgs Blancs i el Perdiguero. De tan lluny és difícil distingir els cims però es veu la característica silueta del pic Jean Arlaud, enganxat a una altra muntanya molt més gran; és el Gourgs Blancs. Arribem a temps d'agafar l'autobús a Lannemezan. Després, tren a Lourdes, autobús a Pierrefitte Nestalas i un altre autobús a Barèges per recuperar el cotxe.


dimecres, 9 d’agost de 2006

GR10, etapa 22 Barèges - Orèdon

Barèges - pont de la Gaubie - col de la Madamète - lac d'Aumar - lac Aubert - refugi d'Orédon

Aquesta etapa ens porta a la Reserva natural de Néouvielle, a través del coll de la Madamète, després de remuntar la vall d'Aygues-Cluses. La pujada és considerable, des dels 1.250 m de Barèges fins als 2.509 del coll. De totes maneres superem el desnivell sense problemes i en el coll tenim una gran vista del pic de Néouvielle, el Ramoung i els diversos llacs de la zona. Fa un dia magnífic, amb força sol, de manera que des del coll tenim un gran panorama. A més, com que hem pujat molt bé, sense parar des de Barèges, ens mereixem un descans, de manera que esmorzem i ens quedem una bona estona en el coll mirant les muntanyes i fent fotos. El cim del Néouvielle ens porta records de grans esquiades. Després del descans comencem una llarga baixada fins al refugi d'Orédon. Passem al costat dels llacs Aumar i Aubert, i pels Laquets. Al refugi tenim reservada una habitació. Ens donen un bon sopar i anem a dormir aviat, ja que l'etapa de demà és també de les fortes.


dimarts, 8 d’agost de 2006

GR10, etapa 21 Luz - Barèges

Luz-Saint Sauveur - Viella - Viey - Sers - Barèges

Curta i fàcil etapa que ens porta a Barèges per un plàcid recorregut entre els poblets de la vall. En un punt del recorregut trobem el GR tallat per uns treballs forestals i la desviació ens porta per un PR de la zona, de manera que l'etapa és encara més fàcil. A Barèges un autobús de línia ens permet recuperar fàcilment el cotxe i retornar a Barèges, ja que seguim allotjats a l'hotel Castets d'Ayré.


dilluns, 7 d’agost de 2006

GR10, etapa 20 Gavarnie - Luz

Gavarnie - Plateau de Saugué - col de Suberpeyre - Trimbareilles - Luz-Saint Sauveur

Comencem la pujada del Touron de Tési. Superem un petit collet que ens porta a l'extens Plateau de Saugué, una zona relativament plana a mitja alçada entre la fonda vall i els cims de l'Esparbère. A mesura que pugem, s'amplia l'horitzó. Pel darrere veiem tot el circ de Gavarnie amb l'impressionant mur de la cascada coronat pels cims del massís calcari de Gavarnie: el Tallón, el Casc de Marboré, la Torre, els pics de la Cascada, els pics d'Astazou... Pel davant s'aixeca el massís de Néouvielle que recorrerem d'aquí a un parell de dies. Aquesta vegada l'organització és perfecta: després d'una maniobra amb l'autobés recuperem el cotxe.


dimecres, 19 de juliol de 2006

GR10, etapa 19 Oulettes - Gavarnie

Les Oulettes - Hourquette d'Ossau - Refugi Bayselance - Gavarnie

Ens llevem a les 5'45 i esmorzem en el refugi. A fora les coses no estan gaire clares; hi ha núvols i encara és fosc, de manera que no sabem com evolucionarà el dia. Sortim a un quart de set i emprenem la pujada cap al coll, la Hourquette d'Ossau, que comunica la vall de Gaube amb la d'Ossau. És un punt molt alt, 2.715 m, i és el pas clau de la sortida. Al cap de poc comença a ploure. No és un gran xàfec però ja ens imaginem que haurem de caminar les vuit hores de camí que ens queden amb la capelina. A poc a poc anem superant els 600 metres de desnivell que ens separen del coll. En algun moment sembla que el temps empitjora però a poc a poc els núvols es van fonent i quan arribem al coll el cel ja és blau. Mentre pugem tenim grans vistes de les geleres del Vignemale i especialment del Couloir de Gaube. També veiem les grans parets de la cara nord. En dues hores arribem al coll. El temps està millorant força i ens permet veure un gran panorama. Davant nostre s'obre la vall d'Ossau, amb el refugi de Bayselance en primer terme, i a l'horitzó es retalla el massís del Monte Perdido. Veiem perfectament la silueta de la Brecha de Rolando i els cims del voltant: el Casco de Marboré, el Tallón, el Gabietou i els pics de la Cascada. Ens aturem al refugi i prenem un te. Després seguim baixant per la vall d'Ossau, passant per les Grotes Bellevue i per sota de la gran gelera del Vignemal. Quan gairebé arribem a Gavarnie cau un xàfec que ens deixa ben xops. Decidim tornar cap a casa, ja que les previsions del temps són dolentes. Un taxi ens retorna a Luz.


dimarts, 18 de juliol de 2006

GR10, etapa 18 Cauterets-Oulettes

Cauterets - Pont d'Espanya - Lac de Gaube - Refugi de les Oulettes

Després d'un llarg viatge de gairebé 500 km arribem a Luz- Saint Sauveur on deixem el cotxe, ja que tenim previst fer tres etapes i acabar aquí. Un taxi ens porta fins a Cauterets i ens allotgem a l'hotel César, un establiment amb molta història però una mica atrotinat. A un quart de nou del matí, després d'esmorzar a l'hotel, sortim en direcció a Les Oulettes de Gaube. La pujada és llarga i sostinguda, des dels 935 metres de Cauterets fins als 2.151 del refugi. Al Pont d'Espanya (1.696 m) prenem un refresc i uns quants ganyips abans de seguir la dura pujada. Fins aquí arriben els cotxes i és un indret ple de turistes. Un camí molt pedregós puja fortament fins al llac de Gaube. Aquí tenim ja una bona visió de la cara nord del Vignemale, un dels paisatges més característics dels Pirineus. El camí, ja més suau, puja entre prats fins al refugi de les Oulettes.El refugi de les Oulettes de Gaube està situat en un lloc immillorable, al peu de la cara nord del Vignemale, un mur que cau a plom gairebé mil metres des de la Pique Longue. Ens instal·lem al refugi i sopem. És un sopar típic de refugi: sopa aigualida, menestra de verdures, botifarres amb samfaina i mongetes pintes, formatge i macedònia... Encara no és fosc quan anem a dormir. Demà ens espera una bona caminada i hem posat el despertador a les 5,45. El temps no és gaire bo; a mitja tarda ha caigut un xàfec i el cel està cobert. De totes maneres som optimistes i pensem que al matí farà bo encara que a mitja tarda pot acabar plovent.


dijous, 6 de juliol de 2006

VF Porton & VF Velo

L'activitat final al massís de la Pala de San Martino comença amb una travessia des del Refugi Roseta, a on hem arribat en un telecabina, fins al refugi Pradidali. És un camí molt interessant, que comença amb unes llaçades de baixada i s'endinsa en una vall penjada envoltada de parets impressionants. Després de superar el Paso di Ball arribem al refugi Pradidali. Des d'allà es veu una paret fosca d'aspecte tenebrós. Per aquí puja la ferrada del Porton, potser la més difícil de la sortida, amb alguns llargs murs verticals. Superem el mur i la resta de la ferrada fins al Porton, una bretxa oberta en un gran cingle. Des d'aquí, ja amb més facilitat, la ferrata del Velo ens porta sense dificultat al refugi del Velo de la Madona.
Aquí s'acaben les activitats tècniques. Ara només queda una plàcida baixada per un caminet fins al poble de Madonna de Campiglio i el llarg viatge de tornada fins a casa. Abans de baixar, la guardessa del refugi del Velo ens serveix la inevitable menestra, que ens dóna forces per emprendre la llarga baixada fins al fons de la Vall.
Aquí tenim un muntatge amb les millors imatges d'aquesta activitat, realitzat per Edicions JGB:



També tenim un vídeo amb el resum de totes les activitats de la sortida Dolomites-2006. Ha estat realitzat per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



dimecres, 5 de juliol de 2006

Catinaccio (3.002 m), VF

Després de l'etapa del paso Santner, avui emprenem l'ascensió al cim del Catinaccio, en travessia. Sortim molt aviat i remuntem la vall fins al paso Principe, punt de partida d'aquesta nova ferrada. La via és relativament curta però espectacular, amb unes cornises penjades sobre un buit impressionant. Superem sense problemes la via i arribem al cim del Catinaccio, el nostre segon tresmil a les Dolomites. La baixada és per l'altra banda, per una altra ferrada no tan vertical com la de pujada, que superem també sense problemes. Ben aviat arribem de retorn al refugi després d'haver completat la travessia del Catinacció i mengem la inevitable menestra abans d'emprendre el retorn. Des del refugi Vajolet, un camí ben marcat ens porta en un parell d'hores fins al Paso Coronele, situat pocs metres per sobe de l'estació superior del telecabina que vam agafar ahir. El camí, sense cap dificultat tècnica, ens permet gaudir d'extensos panorames, no només del massís del Catinaccio sinó de bona part de les Dolomites, especialment de la Marmolada que des d'aquí es veu espectacular, amb la seva gran gelera i les parets vertiginoses coronades per l'aresta que vam recórrer fa un parell de dies. Agafem el telecabina i baixem fins a la vall on recuperem el cotxe i emprenem el viatge fins en direcció al massís de la Pala de San Martino, on tenim previst completar la nostra setmana dolomítica amb les ferrates del Porton i el Velo. Passem pel Paso Sella i veiem el vell refugi on vam dormir una nit en el nostre anterior viatge a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dimarts, 4 de juliol de 2006

VF Passo Satner

Després d'haver aconseguit els dos objectius principals de l'expedició, la tercera activitat és de transició per aproximar-nos al nostre tercer objectiu, el Catinaccio. De bon matí sortim de l'hotelet de la Marmolada i, després d'un curt trajecte en cotxe, arribem al peu del telecabina del Paso Coronele. Aquesta petita cabina ens porta fins al refugi Coronele, punt de partida de la ferrada del Paso Santner. Des del refugi, el camí puja per pedreres fins a una llarga paret que tanca l'accés. A partir d'aquí el camí està equipat i, aprofitant les febleses de la muntanya, supera el cingle per cornises, canals i petits murs equipats. El pas més singular és quan la via travessa una congesta molt dreta amb l'assegurança d'un cable d'acer, en un indret ombrívol, fred i humit. A estones la boira ens envolta, donant un aspecte encara més sinistre a la canal gelada. Superat aquest pas, un mur assolellat ens porta al coll que dóna entrada als altiplans superiors de la vall de Vajolet. El refugi del coll està tancat i en obres; nosaltres baixem, ja sense cap dificultat, per la vall. Ens aturem al peu de les agulles de Vajolet, en un dels indrets més característics de tot el massís, i passem una estona menjant una mica mentre contemplem les evolucions dels escaladors a les agulles i les gralles de bec groc ens fan companyia menjant les engrunes del nostre esmorzar.
Ara ja només ens queda baixar pel plàcid camí fins al refugi Vajolet, on ens instal·larem per passar la nit. Aquest refugi té, per l'altra banda, un caminet fàcil que comunica amb la vall, de manera que està força animat, ple de turistes. Passem la tarda descansant, prenent el sol i fent fotos de les flors de tota mena que donen color als prats que envolten el refugi.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dilluns, 3 de juliol de 2006

Marmolada (3.342 m), VF de l'aresta

Després de la ferrada de la Brigada Tridentina, la Marmolada és l'objectiu principal de la nostra expedició. Es tracta del cim culminant del massís de les Dolomites i la seva ascensió és molt variada, amb aproximació per una gelera, via ferrada per l'aresta i descens per la via normal que travessa la gran gelera central de la Marmolada. De bon matí agafem el remuntador mecànic, una mena de tele-gàbia que en pocs minuts ens porta al refugi de la Marmolada. Després d'una petita desorientació trobem el camí que ens porta planejant per unes terrasses fins al peu de la gelera secundària per on hem de pujar. Remuntem sense problemes aquesta gelera i un petit mur, ja equipat amb ferros, fins arribar a l'aresta que hem de resseguir fins al cim. Tècnicament, la via és fàcil. És un camí equipat amb algun petit tram vertical, però molt aeri i amb grans vistes sobre les muntanyes veïnes. En algun moment la boira ens ho tapa tot però superem sense problemes la llarga aresta fins arribar al cim. A pocs metres del punt culminant, un petit refugi, la cabana Penna, ens permet recuperar forces amb una menestra de verdures, el plat oficial d'aquesta segona expedició a Dolomites. Després de les fotos del cim emprenem la baixada per la gran gelera. La cosa no és fàcil perquè en alguns trams el camí passa per sobre del gel viu i cal posar-se els grampons. Després del descens amb la tele-gàbia i de dubtar una mica, decidim quedar-nos a dormir en el mateix hotelet. Demà al matí ja farem el desplaçament per a la propera activitat.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




diumenge, 2 de juliol de 2006

Pisciadú (2.985 m) VF Brigada Tridentina

Després d'un llarg viatge, un grup en cotxe i un altre grup en avió fins a Milan i en un cotxe de lloguer, arribem al Paso Gardena i ens instal·lem en el magnífic refugi a peu de carretera que serà la nostra base d'operacions. Al darrere del refugi veiem, relativament properes, les parets del massís del Pisciadú. L'ambient és plenament dolomític i el sopar ens fa recordar les delícies gastronòmiques del nostre primer viatge a Dolomites.
De bon matí iniciem l'ascensió. La via de la Brigada Tridentina, a més del seu nom de ressonàncies històriques, té una elegància singular i és una de les vies més clàssiques de les Dolomites. Des del refugi, un llarg camí ens porta vorejant la muntanya fins a la cara est per on pujarem. Aviat trobem el ferro i ens comencem a enlairar per l'airosa paret, força vertical. A mitja paret ens sorprèn trobar flors d'edelweis entre els ferros de l'equipament de la via. Després de superar el pilar principal, un pont de sirga bastit sobre un buit impressionant ens porta a un altiplà per on en pocs minuts arribem al refugi Pisciadú. Al refugi hi ha un magnífic ambient de muntanya, com a tots els refugis dolomítics. Mengem una mica i ens disposem a completar l'activitat del dia amb l'ascensió al Pisciadú, un cim modest perquè no arriba als 3.000 m però que ens permet coronar la jornada amb un cim dolomític. Baixem per un camí vertiginós i arribem sense més novetats. Recollim l'equipatge i marxem en direcció a la Marmolada, el nostre proper objectiu.
Teniu aquí un muntatge de diapositives, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dissabte, 17 de juny de 2006

VF de les Escaldilles (Llo)

L'entrenament per a l'expedició a les Dolomites prevista per a aquest estiu segueix a ple ritme. Avui hem fet una via ferrada força difícil, atlètica i vertical. La intenció era anar a fer el Bony d'Envalira i hem pujat divendres a la tarda a dormir a Ur, a Can Castelltort. Al matí, però, el temps està molt insegur, tot el cel tapat amb núvols negres, i decidim esperar una mica a veure si canvia el temps. Més tard sembla que millora una mica i decidim anar a Llo a fer aquesta ferrata de pagament.. La via ha resultat molt millor del que pensàvem. La verticalitat d'alguns passos i l'ambient "de paret" la fan una de les millors que hem fet. A dalt hi ha una ermita, i un caminet ens retorna al cotxe.


diumenge, 11 de juny de 2006

VF Baumes Corcades

Ja hem decidit que durant la primera setmana de juliol farem la segona expedició a les Dolomites, de manera que ara toca entrenar-se. Fem una sortida matinal a aquesta via ferrada, que ja havíem fet fa uns anys però que s'ha ampliat amb un magnífic pont nepalès. Avui som una bona colla. A més dels cinc expedicionaris de Dolomites venen en Luís i la Meche. Sortim de casa a primera hora del matí i anem directament a Centelles. És molt d'hora però ja no som els primers a la via. El pont nepalès provoca la deserció de quatre dels escaladors. Realment impressiona veure el cable d'acer penjat allà dalt. La travessia és llarga i cal fer-la amb compte, ja que s'ha d'evitar el balanceig. A més, l'aproximació al pont és un dels passos més elegants de la via. Després del pont ens reagrupem i superem els darrers metres abans del pas de l'escala, un desplom que se supera amb l'ajut d'una escala metàl·lica fent un pas molt aeri. Després només queda un curt mur fins al cim.


dissabte, 27 de maig de 2006

Torrent de Mataplana

Mataplana
Després de tancar brillantment, la setmana passada, la temporada d'esquí de muntanya, iniciem la temporada de barrancs amb aquest barranc, fàcil i curt, per posar a punt el material i recordar les tècniques del barranquisme. Sortim a les 8 del matí i arribem a l'inici del barranc, ben a prop del Santuari de Montgrony, poc després de les 10. Després d'esmorzar una mica baixem al riu i emprenem la baixada. Uns deu o dotze ràpels, tots curts i sense problemes. No baixa molta aigua però n'hi ha prou per remullar-se una mica per combatre la calor, que ja apreta. En la part inicial del torrent ens sorprèn l'abundància de tritons pirenencs, un indicador d'aigües molt netes. Completem el descens sense problemes i l'Albert puja en auto-stop a buscar el cotxe al punt d'inici. Després anem a dinar a l'hostal de la Corba i a mitja tarda ja som novament a casa.


dissabte, 20 de maig de 2006

Néouvielle (3.091 m) amb esquís

Tanquem la temporada d'esquí de muntanya amb una ascensió de gran categoria: el pic de Nouvielle (3.091 m), en el massís del mateix nom. Sortim de casa divendres a les quatre de la tarda i arribem al llac Aubert amb les últimes llums del dia. Hi havia la possibilitat que la pista estigués tancada però tenim sort i arribem en cotxe fins a dalt del tot. El refugi lliure està en perfecte estat i ens hi instal·lem. Sopem i dormim perfectament. A un quart de sis ens llevem i esmorzem. Passen pocs minuts de les sis quan sortim. La primera part de l'itinerari és la pujada a la bretxa que dóna accés a la gelera de Nouvielle. Pugem seguint les fites amb els esquís a l'esquena fins a la bretxa. A l'arribada trobem ja una bona congesta. A partir de la bretxa, ja amb els esquís als peus, comencem la pujada per la neu. El pendent és suau i regular, i el temps és molt bo. A poc a poc ens anem acostant al cim que ja es comença a veure al fons de la vall. Arribem amb els esquís als peus fins al peu de la cresta final. Deixem els esquís i superem la grimpada final, una mica complicada a causa de les botes d'esquí que dificulten l'ascensió. Per fi podem contemplar el gran panorama sobre tot el massís de Nouvielle, el Mont Perdut, el Vignemale i la Maladeta. Després de fer les fotos del cim desgrimpem fins als esquís i comencem un magnífic descens amb molt bona neu fins a la bretxa. Després, ja a peu, baixem fins a la presa, dinem i cap a casa !
Aquí teniu un petit clip de vídeo:



dissabte, 22 d’abril de 2006

Montsent de Pallars (2.880 m)

Les previsions del temps no eren gaire bones; ens deien que hi havia poca neu; al vespre, quan vam arribar a l'alberg de la Torre de Cabdella, es va posar a ploure. Tot estava en contra però, una vegada més, la nostra moral de victòria ha tingut recompensa i hem fet una magnífica ascensió, amb prou neu per pujar amb esquís i fer una baixada d'aquelles que fan gaudir de l'esquí de muntanya. Vam sortir divendres a les quatre de la tarda i vam anar a sopar a l'alberg de la Torre de Cabdella. Al matí, quan arribem al pàrquing, el temps està insegur i no es veu gaire neu però ens posem en marxa. Caminem gairebé una hora per un camí molt ben traçat fins trobar una pala de neu que puja per una canal molt marcada (canal de Pigolo). Ja amb els esquís, seguim pujant en direcció al cim. Ens aturem a esmorzar i seguim pujant. A la part alta la boira ho tapa tot. Des del coll ataquem una pala estreta que s'enfila gairebé fins al cim. Deixem els esquís i fem els darrers metres a peu. Amb l'ajut del GPS trobem el cim entre la boira. No fa fred però comença a caure una petita nevada i no ens entretenim gaire. La neu està en molt bon estat i ens ofereix una baixada perfecta. La primera pala és molt dreta i obligada però amb aquesta neu es baixa molt bé. Després, àmplies pales fins a la canal, també estreta i obligada, que ens porta fins a les planes baixes on ens hem posat els esquís.
Aquí teniu un petit clip de vídeo:



diumenge, 9 d’abril de 2006

Pica d'Estats (3.143 m) esquís

Encara de nit iniciem l'ascensió a la Pica d'Estats (3.143 m), tot un clàssic de l'esquí de muntanya. La pujada és complicada; després de superar la primera pala cal fer un llarg flanquejament, molt dret, fins arribar a una estreta canal que ens porta a l'estany de Montcalm. Seguim pujant; la boira ho tapa tot i ens costa trobar el camí. Finalment deixem els esquís al coll i fem el cim. Només hi estem cinc minuts; el vent bufa fort i la boira no ens deixa veure res. Fem un parell de fotos i retornem al collet a recollir els esquís. L'esquiada és perfecta; la neu està en molt bon estat i en pocs minuts sortim de la boira que tapa la part alta de la muntanya. Fem una paradeta per menjar i seguim gaudint d'una baixada ideal. El corredor estret que a la pujada tenia un aspecte impressionant és ara molt esquiable i el baixem sense problemes. Després, el llarg flanquejament i la pala final fins al refugi. Prenem un te i una cocacola fresca que havíem deixat enterrada a la neu. Baixem esquiant fins al límit de la neu i acabem la baixada pel plàcid camí entre el bosc.
Aquí teniu un petit clip de vídeo:



dissabte, 8 d’abril de 2006

Refugi de l'Estany de Pinet

La Pica per la vall francesa de l'Artigue és un clàssic, especialment des que es va construir el refugi de l'estany de Pinet. La sortida és a 1.150 m, de manera que el desnivell acumulat és de 2.000 metres. A més, el punt de partida tan baix obliga a pujar una bona estona amb els esquís i les botes a l'esquena. Sortim dissabte a les 6 del matí i poc després de les 10 ja ens posem en marxa cap al refugi. A partir dels 1.800 m podem pujar amb esquís. En poc més de tres hores arribem al refugi. És un edifici modern, amb tots els equipament. En Patrick Cortade, guarda del refugi, ens prepara un magnífic sopar: sopa de verdures, cus-cus amb xistorra i verdures, i una mena de crema per postres. Tot plegat, acompanyat per una ampolla de vi. Posem el despertador a les 6'15 h i anem a dormir.


dissabte, 25 de març de 2006

Roc Melé (2.818 m)

Al segon intent aconseguim fer el Roc Melé. Dormim a Ur i, de bon matí, sortim cap al coll de Puymorens. A dos quarts de vuit ja estem amb els esquís als peus. La guia diu que cal sortir molt aviat perquè la pujada és per la cara sud i el sol escalfa la neu des que surt. Deixem el cotxe a la famosa corba baixant del coll de Puymorens i pugem per la vall que baixa del Pas de la Casa. La primera sorpresa la trobem al creuar el riu. És la claveguera a cel obert que baixa del Pas de la Casa ! Hi ha molta neu i pugem a bon ritme. El sol comença a escalfar i ja veiem que a la baixada tindrem problemes a les cotes baixes perquè la neu estarà molt tova. Des d'aquí veiem l'estació d'esquí del Pas de la Casa i, a poc a poc, l'horitzó s'eixampla i veiem el coll de Puymorens i el Carlit. La pujada final ressegueix tota la carena. Arribem al cim del Roc Melé (2.818 m) i ens entretenim una estona fent fotos i contemplant el paisatge. Hi ha diverses possibilitats per a la baixada però al final ens decidim per la més llarga: seguir la carena fins al Pic de la Cabaneta i baixar per les àmplies pales que envolten aquest cim. El recorregut per la carena fins la Cabaneta ens ofereix nous panorames sobre la vall del Siscar. Des del Pic de la Cabaneta (2.818 m) emprenem la llarga baixada, primer amb bona neu i després amb neu fastigosa. Travessem una zona de risc d'allaus i acabem traient-nos els esquís i baixant caminant fins a la passera per no haver de travessar la claveguera que baixa del Pas de la Casa.
Aquí teniu un vídeo curt (41") de la sortida:



dissabte, 11 de març de 2006

Ermita de Bell Lloc

Volíem fer el Roc Melé però a la nit ha caigut una forta nevada i al matí continua nevant, de manera que abandonem el projecte inicial i, per no tornar a casa sense fer res, fem una curta passejada fins a l'ermita de Bell Lloc, des del poble de Dorres. Encara que es tracta d'una passejada realment curta, amb gairebé un metre de neu tova i humida la progressió es fa difícil, de manera que, si més no, ens serveix d'entrenament per a futures ascensions.
Aquí tenim un petit vídeo com a mostra de la nevada que va caure aquella nit



dissabte, 25 de febrer de 2006

Pic d'Eina (2.794 m) amb esquís

La temporada d'esquí de muntanya segueix a ple ritme. Avui hem atacat un objectiu força interessant: el Pic d'Eina. L'itinerari triat, per la Cerdanya francesa, recorre la llarga vall d'Eina, molt coneguda per la seva gran riquesa botànica, que esclata en mil colors durant la primavera. Ara està tot cobert de neu, en aquest any excepcionalment ric en l'element blanc, i el paisatge és molt diferent però també d'una gran bellesa. Sortim a les set de la tarda i, passant per la collada de Toses, arribem a Ur, a can Castelltort, on sopem i dormim. A les sis del matí ens llevem i, després d'un bon esmorzar, sortim cap a poble d'Eina. Quan arribem, el termòmetre del cotxe marca -9'5º. Fa un fred tan intens que les fixacions dels esquís d'en Joan Guirao es desintegren. Sense esquís, en Joan ens acompanya fins al punt on es bifurquen els camins d'Eina i Finestrelles. Just en aquest punt ens aturem a esmorzar. El dia és molt bo i no es veu ni un núvol a l'horitzó. Després de fer algunes fotos, en Joan comença a baixar mentre els altres seguim pujant. Ens mantenim en contacte amb el nou radiotelèfon que hem comprat. La pujada és força dreta però la neu està bé i amb les ganivetes posades seguim amunt. El panorama s'obre per moments, a mesura que pugem. Fem unes llaçades per superar el fort pendent i arribem a la carena, més amunt del coll que es veu barrat per una espectacular cornisa. Del coll s'obre una nova panoràmica sobre la Vall de Núria i les muntanyes que l'envolten, des del Torreneules fins al Puigmal. Cap al sud, el Taga tot nevat i al fons de tot el Montseny. La pujada final per la carena ja no presenta dificultat. Resseguim la carena i deixem els esquís a uns 50 m del cim. En els darrers metres pugem pel rocam fins al punt culminant. Al cim fa molt fred. El sol és molt brillant però corre un aire gelat. Només estem uns minuts al cim; el temps de fer les fotos i contemplar el panorama. Després retornem al punt on tenim els esquís i, després de treure les pells, iniciem la baixada. L'estat de la neu és perfecte i ens permet fer una gran baixada fins al poble d'Eina.


dissabte, 18 de febrer de 2006

Rasos de Peguera

Rasos de Peguera
Una sortida d'esquí de muntanya sense gaire dificultat tècnica però llarga i variada. Sortim de l'estació d'esquí i baixem per la pista fins al poble de Peguera. Després tornem enrere per agafar el camí que puja al Pedró (2067 m); baixem al coll de la Creu del Cabrer i remuntem fins als Rasos de Baix. Finalment, per les antigues pistes, retornem a l'aparcament.


dissabte, 4 de febrer de 2006

Puig de Dórria (2.549 m) amb esquís

El Puig de Dòrria és un cim modest però amb una gran panoràmica sobre el Puigmal i tota la Cerdanya. Divendres a la tarda sortim de Sant Adrià i anem a dormir a Ur, a Can Castelltort. De bon matí, després d'esmorzar com cal, anem amb el cotxe fins a Vallsebollera. Comencem la pujada per pistes i dreceres entre el bosc. Al cap d'un parell d'hores sortim del bosc i per lloms arrodonits anem cap al Puig de Dórria. El dia és magnífic i el panorama s'obre per moments. Des del cim tenim un panorama molt extens. Al davant, el Puigmal domina tota la vista. Cap al nord, la Cerdanya voltada de muntanyes. Realment, aquest any hi ha molta neu... Dinem al cim, al costat del pilar de l'Institut Geogràfic, mentre gaudim d'aquest panorama. La baixada és d'aquelles que es recorden. La neu està en molt bon estat, una circumstància que no es dóna gaire sovint fent esquí de muntanya. Baixem per un itinerari diferent del de la pujada, per un torrent molt marcat que ens ofereix uns paisatges inoblidables.
Aquí teniu un vídeo curt del descens:



dissabte, 7 de gener de 2006

BTT Beseit / Xerta

Al matí del tercer dia d'aquesta ruta en bicicleta, el temps està fatal. Ha plogut tota la nit i continua plovent. Tenim el cotxe a més de seixanta km d'aquí i no podem abandonar. Cal seguir endavant, de manera que ens posem la capelina i comencem a pedalar. Primer baixem fins a Vallderroures. Sense entrar a la població, seguim en direcció a Lledó; abans d'arribar agafem la via verda que ressegueix l'antiga via del ferrocarril, amb llargs túnels i airosos viaductes. Per sort, tot és baixada, però la pluja contínua ens deixa ben remullats. Només al final de tot, quan ja portem més de 50 km, una clariana ens permet treure la màquina de fotos i arribem a Xerta, d'on havíem sortit dos dies abans, tancant aquest itinerari circular.
I aquí teniu el vídeo resum d'aquesta travessia de tres dies pel Massís dels Ports. És un muntatge fet amb les fotos digitals d'aquesta sortida i ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:



divendres, 6 de gener de 2006

BTT La Sènia / Beseit

El segon dia és diferent. Pugem fins a Fredes per la carretereta, superant més de mil metres de desnivell. Després, encara ens queda superar un coll per la pista enfangada i baixar fins a Beseit. Més de 50 km, amb 1.200 m de desnivell; una etapa molt més dura que la d'ahir. A Beseit ens allotgem a la fonda del poble i fem una sortida de fotografia nocturna abans de sopar. El poble mereix una visita pels monuments i cases antigues que té. A la nit, comença a ploure a raig.


dijous, 5 de gener de 2006

BTT Xerta / La Sènia

La tradicional excursió en BTT de Reis. Aquest any ens hem decidit per un itinerari al voltant dels Ports de Tortosa-Beseit. El primer dia sortim de Xerta i, seguint la pista de manteniment del canal Xerta-Càlig, arribem fins al barranc de la Galera. Una pista puja al costat del barranc i enllaça amb una nova pista que ens porta directament a la Sènia. Poc més de 50 km sense complicacions, una etapa gairebé plana. El dia és gris i plujós. Malgrat tot, només en algun moment cauen quatre gotes i hem de posar-nos la capelina. L'itinerari transcorre plàcidament entre camps d'oliveres i cítrics.