Google+

dilluns, 7 abril de 2014

Pic Alt del Cubil (2.833 m) amb esquís

Avui hem anat a Andorra a fer una nova ascensió d'esquí de muntanya. Ja és gairebé una tradició que cada temporada ens reservem un dia entre setmana per fer una escapada a Andorra. El país dels Pirineus és una autèntica ratera els caps de setmana però entre setmana podem gaudir per aquestes valls del privilegi de la solitud. Avui el dia es presentava radiant i hi havia força neu, de manera que ha estat una magnífica ascensió. Jo ja l'havia fet l'any 1983 però, com saben els seguidors del blog, la meva teoria és que les ascensions prescriuen als 30 anys, de manera que avui he fet l'Alt del Cubil amb la mateixa il·lusió que la primera vegada.
De bon matí hem deixat el cotxe als Cortals d'Encamp i hem iniciat l'ascensió amb els esquís als peus. L'itinerari és suau i molt esquiable, sense grans pendents. Hem pujat una mica per la vall principal en direcció al coll d'Enradort i ben aviat ens hem decantat a la dreta entrant en una valleta secundària, encaixada entre el Pic Alt del Griu i els estreps que baixen del Cubil. Gairebé al final d'aquesta valleta, hem atacat una pala força dreta que portava ja en direcció al cim. La neu estava encara una mica gelada però amb l'ajut de les ganivetes hem superat ràpidament la pala situant-nos al peu del tram final de l'ascensió. Hem fet una petita parada per esmorzar i hem completat el tram final, amb un pendent més suau. Aquí estava una mica ventat però encara era perfectament esquiable. Amb els esquís als peus hem arribat al collet, al peu de la petita cresta final. Sense massa dificultat hem grimpat aquest tram final fins al cim del Pic Alt del Cubil (2.833 m). El panorama era magnífic: cap al nord destacava la silueta del Pic de Rulhe, que vam pujar l'estiu passat, i la vall del Grau Roig; cap al sud destacava, ben a prop, l'Alt del Griu, que també vam pujar amb esquís l'any passat. Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular:


Hem desgrimpat l'aresta final i hem retornat al collet on teníem els esquís. Hem tret les pells, ens hem ajustat les botes i hem iniciat el descens. Primer hem seguit l'itinerari de pujada però després ens hem decantat per una vall secundària més a l'est de la valleta per on havíem pujat. Més avall hem saltat a la valleta de pujada i hem completat el descens, amb bona neu en general, fins al punt de partida, on hem arribat amb els esquís als peus.
Podeu veure un l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure i descarregar AQUÍ el track de l'ascensió. I finalment aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog.


ENTRADES RELACIONADES:
Pic Alt del Griu
amb esquís, 2013
Pic de Pessons
amb esquís, 2008
Pic Alt del Cubil
amb esquís, 1983


dissabte, 5 abril de 2014

Els Carcaixells d'en Dalmau

El recorregut dels Carcaixells d'en Dalmau és un dels més clàssics camins equipats. Al costat mateix hi ha una via ferrada, molt més difícil, que vam fer l'any 2004. Aquest recorregut està ressenyat a la guia de les vies ferrades i camins equipats. També va aparèixer en un article del número 889 de la revista Muntanya (juny de 2010) que ressenya aquesta excursió. Avui hem fet aquest recorregut amb la colla de caminadors del GR, que avui més que caminadors han estat grimpaires. En total érem 20 excursionistes i tots han superat la prova amb bona nota.
De bon matí hem deixat el cotxe al restaurant Mas Pla i allà mateix hem esmorzat tota la colla. Hem iniciat el recorregut a peu, passant pel menhir de Can Llaurador. La pista que ens ha portat fins aquí s'ha convertit en un caminet i ben aviat hem començat a trobar els primers passos equipats amb cadenes i cordes fixes. Hem arribat al pont penjat, el punt més singular del recorregut dels Carcaixells. Hi ha un cartell que diu que el pont està tancat al públic però hi hem passat sense problemes encara que amb prudència (d'un a un). El camí segueix amb la mateixa tònica, amb alguns passos equipats, fins a un collet amb una gran fita que marca el final de les dificultats. Des d'aquí es podria iniciar el retorn però hem volgut arribar fins al cim del Montclar, el punt més alt d'aquesta serra. En pocs minuts hi hem arribat i hem pogut gaudir d'un gran panorama sobre l'Empordà i muntanyes llunyanes; es veia el Montseny i els Pirineus nevats, des del Puigmal al Canigó. Hem fet una panoràmica circular:


Hem esmorzat gaudint del gran panorama i hem inciat el descens pel mateix camí fins al collet amb la gran fita, on hem agafat l'altre camí. Es pot baixar directament però els nostres guies locals ens han portat per la Roca del Sol, un altre recorregut equipat que la guia de les ferrates anomena Agulles dels Carcaixels d'en Cama. Tot i ser fàcil, aquí hem trobat les dificultats més grans perquè hi havia alguns trams que havien estat equipats amb ferros però algú els havia tallat, de manera que el recorregut estava parcialment desequipat. En el pas clau hem fixat la corda que portàvem per fer de passamans, i tots hem superat el pas sense problemes. Hem seguit baixat fins a un collet on hem retrobat el camí de pujada. Semblava tot fet però els guies encara ens guardaven una nova sorpresa i ens han portat muntanya amunt per un corriol fins a la cova de la Tuna, un petit forat excavat a la roca. Des d'aquí ja hem baixat pel camí directe, enllaçant amb el camí de pujada i hem arribat al punt de partida, el Mas Pla, on ens esperava un bon dinar.
Podeu veure un l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure i descarregar AQUÍ el track de l'ascensió.

ENTRADES RELACIONADES:
GR92: Palamós-
Sant Feliu, 2009
GR92: Begur -
Palamós, 2009
VF de les Agulles
Rodones, 2004