Google+

dimarts, 12 de juliol de 2016

Refugi Quinitino Sella al Monviso

L'objectiu de la sortida d'aquest estiu als Alps és el Monte Viso, a la província italiana de Cuneo. És un cim rocós i de certa dificultat que té força prestigi en el món de la muntanya i ens ha cridat l'atenció. Amb aquest objectiu vam arribar ahir a la tarda a la població de Castello, després de passar en cotxe pel Colle d'Agnello, a 2.748 m. És un poble petit però té un petit alberg anomenat Alevè, on ens vam allotjar. El sopar va ser pobre i l'esmorzar impercetptible però de bon matí ja estàvem amb la motxilla a l'esquena preparats per fer la llarga aproximació fins al refugi Quintino Sella al Monviso, que serà la nostra base per intentar demà l'ascensió al Viso. El dia es presentava variable i la previsió era de pluja segura però com que es tractava d'una aproximació per camins de senderisme, en bona part seguint el traçat del Giro del Viso, un GR molt popular per aquestes terres, no hi havia problema. Hem començat la pujada per un camí molt ample, gairebé una pista, amb fort pendent. Més endavant hem enllaçat amb el GR del Giro; hem deixat el camí que puja al refugi Vallanta i al coll del mateix nom, i hem agafat un camí més petit però ben traçat en direcció al nostre objectiu. Hem trobat diversos indicadors però aviat hem vist que la rotulació era caòtica: durant una bona estona hem trobat diversos indicadors que marcaven 3 h 30 per al refugi, intercalats amb algun rètol que marcava 3 h 45. Hem arribat a la conclusió que el millor era mirar únicament les direccions però no els temps. 
El camí puja fent llaçades pel bosc, guanyant desnivell amb certa comoditat. Més endavant, ja sota la puja, hem sortit del bosc seguint el camí que ara feia llaçades entre el pedregar. Hem arribat a un fals coll, on un indicador assenyalava la direcció del proper refugi vivac Bertoglio. He pujat a fer quatre fotos, comprovant que el refugi, tot i ser lliure, estava en perfecte estat, ben equipat amb lliteres i mantes. Hem seguit el camí passant per dos colls poc marcats, gairebé sense pujar: el Passo de San Chiaffredo i el Passo Gallarino. Hem baixat una mica i hem deixat el camí que baixa a la vall per prendre un camí ample que va planejant en direcció al refugi, encara una mica lluny. Finalment hem arribat al Lago Grande del Viso i, allà mateix, al refugi Quintino Sella al Monviso. És una magnífica instal·lació, com la majoria dels refugis italians, i els guardes són molt amables. Una bona base d'operacions per intentar demà l'ascensió al Monte Viso. Hem preguntat a la guardessa per la méteo i ens ha dit que demà serà una bella giornata di sole. Hem sopat i hem anat a dormir ben aviat perquè per pujar al Viso cal sortir poc després de les 4 de la matinada. 


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi dels
Écrins, 2014
Refugi Tête
Rouse, 1998
Refugi Gnifetti
Giovanni, 1987

diumenge, 10 de juliol de 2016

Ascensió al Pic de Certascan (2.852 m)

De bon matí, després d'esmorzar al refugi, hem sortit 29 excursionistes del grup de caminadors del GR, en direcció al cim del Certascan. El dia es presentava magnífic i ni tan sols hi havia previsió de tempestes de tarda. Després de fer la foto de grup a la porta del refugi ens hem posat el marxa pel camí, ben marcat, del cim del Certascan. El camí comença pel marge del llac de Certascan; poc després deixem enrere el llac i pugem per una petita vall lateral. Hem pujat seguint el camí i les nombroses fites fins arribar a un petit estany. Al fons es veia l'àmplia collada de Serra Plana. Hem seguit pujant per una altra valleta, a la dreta. Hem trobat algunes congestes, com és habitual a principi de temporada, però les hem superat sense massa problema, travessant alguna llengua de neu amb poc pendent i evitant les pales més dretes pujant per uns lloms una mica drets però sense dificultat. Hem arribat al coll de Certascan, des d'on es veia un nou panorama en direcció al Pirineu Central. Des d'aquí el camí, molt marcat, puja per la vessant oest de la muntanya i, més amunt, per la cresta en direcció al cim. Els darrers metres han estat els més intensos, amb un gran panorama en totes direccions. Finalment hem arribat al cim del Certascan (2.852 m). Érem tanta colla que pràcticament hem ocupat tot el cim, marcat amb un vèrtex geodèsic. Com és costum en aquesta colla de caminadors, hem celebrat l'ascensió de final de curs obrint un parell d'ampolles de cava de tamany XXL i brindant per l'èxit de l'ascensió. La calitxa no ens deixava gaudir totalment del gran panorama del cim però les vistes eren magnífiques. Fins i tot es veia, molt lluny, el massís de la Maladeta. Després de fer una infinitat de fotos, fins deixar les bateries dels mòbils sense reserves, hem iniciat el retorn. Mentre el gruix de la colla anava baixant pel mateix camí de pujada, el fotògraf s'ha quedat al cim uns minuts per fer la panoràmica circular:
Hem anat baixant pel mateix camí de pujada fins al refugi, on ens esperaven amb un plat de macarrons a la taula. Després de dinar hem iniciat la llarga baixada a la Presa de Montalto, on teníem els cotxes. Per variar d'itinerari, no hem baixat pel camí de Llurri per on havíem pujat sinó per la llarguíssima pista que havíem evitat a la pujada. En teoria, la baixada és més còmoda per la pista però avui feia una calor molt forta i la baixada ens ha semblat molt llarga. Finalment, però, hem arribat al pàrquing donant per acabada la sortida i la temporada del grup de caminadors del GR.
Aquí tenim la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del nostre blog:


FOTOS    -    TRACKS:   ASCENSIÓ - BAIXADA PISTA

ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pic
de Norís, 2016
Ascensió al
Certascan, 1997
La Pica
d'Estats, 1975