Google+

dissabte, 13 de febrer de 2016

Cova de les Rondes

Aquest cap de setmana havíem d'anar a fer esquí de muntanya aprofitant que divendres era festiu a Barcelona però les previsions del temps eren molt dolentes i hem preferit deixar l'esquí per una millor ocasió i reincidir en la pràctica espeleològica. La Cova de les Rondes és una cova amb pocs requeriments tècnics, ja que només hi ha un ràpel de 10 metres, però és d'una gran complexitat. És d'orígen tectònic i per això no hi ha estalactites ni estalagmites sinó únicament amuntegaments caòtics de blocs, galeries estretes i gateres en totes direccions. La cova té dues boques relativament allunyades i el recorregut integral consisteix en entrar per la boca més oriental i sortir per l'occidental. És un recorregut de 550 metres i un desnivell de 37 m. Poc després de l'entrada hi ha un parell de passos molt estrets que ja ens han mostrat la complexitat del recorregut. Després de desgrimpar un pou de 8 metres hem arribat a l'únic ràpel del recorregut, de només 10 metres però amb algun sector molt estret. Alguna ressenya que havíem vist ja aconsellava no retirar la corda del ràpel per si no trobàvem la sortida i havíem de tornar enrere. Nosaltres hem trobat instal·lada una corda amb nusos que ens assegurava la retirada, de manera que hem recuperat la nostra corda i hem seguit endavant. Hem anat explorant les diverses galeries - gairebé totes eren estretes gateres - buscant la continuïtat. En algun punt hi havia marques i senyals a les parets però eren escasses i desdibuixades, de manera que en molts punts hem hagut de fer diverses proves per les opcions que se'ns presentaven abans de trobar el bon camí. La topografia que portàvem tampoc ens ha ajudat gaire, no sabem si perquè era poc detallada o perquè nosaltres no interpretàvem correctament aquests esquemes. Finalment, en un punt on els dubtes ens han fet perdre força temps, hem acabat decidint donar per acabada l'exploració de la cova i tornar enrere pel mateix camí. A poc a poc hem anat refent el camí, lluitant amb els blocs enfangats i relliscosos, fins arribar al peu del ràpel de 10 metres. Aquest pas ens recordava la poza-trampa que vam trobar a Sa Fosca però avui portàvem el material necessari per sortir sense massa problema i ben aviat hem superat el pas. Encara ens quedava superar una gatera molt estreta on en Luis ha estat a punt de quedar emparedat per sempre més, però finalment ha superat el pas i en pocs minuts hem pogut gaudir novament de la llum del sol. 
Ha estat una experiència interessant, tot i que el no poder completar el recorregut previst ens ha decebut una mica. Després de recollir el material hem baixat al càmping i hem pres un refresc abans de tornar a casa.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet poques però sí que hi ha un vídeo amb les millors escenes d'aquest recorregut subterrani, que s'està editant en els laboratoris d'Edicions JGB. Tan aviat com estigui acabat es publicarà aquí.


ENTRADES RELACIONADES:
Gorg Blau i
Sa Fosca, 2015
Serra dels 
Bufadors, 2013
Can Parera - La
Panadella, 2013

dissabte, 6 de febrer de 2016

Avenc Emili Sabaté

L'avenc Emili Sabaté és un dels més populars del Garraf, ja que es considera d'iniciació i té una gran sala amb concrecions i un recorregut força interessant. Des de la carretera que va de Castelldefels a la Plana Novella, poc després de passar la Pleta (centre d'informació del Parc del Garraf), un caminet ens porta en pocs minuts a la boca de la cova. Hi ha una instal·lació molt bona, que ens permet fer amb seguretat el ràpel d'entrada, d'uns 19 metres. És un ràpel volat en un ambient extraordinari; des de baix tenim una magnífica visió de la sala, plena de concrecions de tota mena, il·luminada per un raig de llum que baixa de l'obertura de l'entrada. La sala és gran i gairebé rodona, d'uns 15 metres de diàmetre, i en suau pendent. Hem fet unes quantes fotos, fascinats per aquest indret màgic, abans de seguir explorant la cova. La continuació ja no és tan àmplia; a la part més baixa de la sala, una finestra arran de terra porta a un sistema de gateres descendents amb petits pous. Els passos són angoixants per l'estretor però el pas clau és ja d'una estretor extrema. És el pas anomenat el tap de xampany perquè el pobre espeleòleg que s'hi aventura queda encaixonat com un tap de suro en el coll d'una ampolla de xampany. A més, la sortida és un pou de 4 m de parets relliscoses. Aquí ja hi ha hagut alguna deserció però finalment els supervivents hem superat el pas i hem arribat a la saleta final, bastant gran però no tan espectacular com la de l'entrada. Per sortir hem hagut de refer el camí i passar novament pel pas del tap de xampany. Ha estat més fàcil del que semblava, potser perquè les ganes de sortir d'aquella ratera ens donaven ales. Finalment, des de la sala gran, hem remuntat el ràpel de 19 metres amb l'ajut del croll i el jumar, per tornar a veure la llum del dia. Com que era aviat per tornar a casa, hem fet una parada tècnica al bar Kais de Castelldefels per menjar unes tapes amb en Pablo.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
BTT: Plana
Novella, 1989
Escalada Garraf:
La Bauma, 1978
El Tap de
Xampany, 1974